Al turó de la Seu Vella s’han trobat ruïnes ilergetes i muralles romanes, fet que evidencia la seua atractiva posició defensiva i residencial. L’any 1193, damunt de la mesquita preexistent, es planifica la construcció de la catedral. Més tard sorgeix el barri gòtic, configurat pel palau episcopal i les nobles residències dels senyors de Lleida.
La catedral comença romànica i acaba amb un claustre gòtic, catalogat com un dels més grans d’Europa. És una llarga època de grandesa eclesiàstica (el canonge de la catedral Alfons de Borja seria el papa Calixt III), que té correspondència civil. A tocar de la catedral, i substituint la Suda (el palau musulmà), s’aixeca el castell del Rei, on l’any 1214 l’assemblea catalanoaragonesa reconeix com a rei un infant de sis anys, que seria conegut arreu amb el nom de Jaume I el Conqueridor.
De castell a caserna militar
Però tot canvia. El castell és lluny dels estaments del poder i el van abandonant. Durant la guerra dels Segadors, els francesos el converteixen en una caserna, enderroquen el barri gòtic i rodegen tot el turó de muralles, aptes per encabir-hi 133 canons. A la guerra del Francès les tropes napoleòniques usen el castell com a polvorí. L’any 1812, una devastadora explosió esberla el fortí i les pedres del mur volen i foraden algunes cases llunyanes que, a més, queden emblanquinades pels sacs de farina del rebost, escampats per l’ona explosiva. Tot plegat, una desconcertant ensulsiada per als residents a la zona.

La catedral també pateix els efectes de l’embat bèl·lic. L’any 1707, Lleida cau en mans de Felip V, qui, com a botí de guerra, ordena convertir la catedral en caserna militar. Anys després, es redacta el decret de la seua demolició, però el monarca mor abans de rubricar-lo (el document és la fidedigna evidència del que hauria pogut ser). Tot i la sort de la defunció del borbó, la catedral pateix la irracionalitat de la conversió. Les portalades romàniques i els capitells gòtics són mutilats i tapiats; al jardí del claustre, hi construeixen la cuina, i les columnes i parets es foraden per suportar l’embigat: l’interior de la catedral es transforma en pisos per acollir els soldats.
Durant més de dos segles, tot el turó és un espai militar barrat a la ciutat, fet que n’accentua el desconeixement per part de la població. Quan el 1948 els militars l’abandonen, molts dels vitralls, retaules i pintures murals de la catedral han desaparegut, igual que les ornamentacions dels claustres. La degradació és tal que, a la dècada del 1950, s’inicien uns tímids treballs de restauració a càrrec d’una colla de picapedrers gallecs, l’encarregat dels quals viu al claustre. Ens ho recorda el fill d’aquest encarregat picapedrer, l’afable Josep Varela, qui hi va viure fins al 1962, quan va fer els 18 anys. Professor de matemàtiques, escriptor i senador, és un actiu jubilat a qui hem robat unes hores entre el camí de Sant Jaume, les classes d’alemany i el seu nou llibre.
Pel claustre s’afigura el campanar, tan contundent que absorbeix l’esguard. La perspectiva ens fa sentir petits i admirar els qui el bastiren
Ens trobem a l’exterior, tocant a la porta dels Apòstols, on ressegueix les carreuades més noves de la paret: “Aquí hi havia la finestra de l’habitació, i aquí, la porta d’entrada a casa”. Ja a l’interior de “casa seua”, recorda amb enyor els dotze anys que va viure en tres reduïdes capelletes, amb el frontal tapiat i condicionades en menjador, cuina i lavabo, l’habitació dels pares i la seua. I a l’hivern, una sola estufa. Li ve a la memòria l’olor d’herba, les peripècies de córrer entre els blocs de pedra de la restauració, i el llarg que era, tornant de l’escola de nit, el costerut i solitari camí cobert de boira. També, els memorables partits de futbol al fossar, sota el pont llevadís, amb alguns soldats que encara hi romanien i els gitanos d’unes barraques properes, la importància de ser l’ajudant del campaner i donar corda al rellotge, i el profund coneixement de la catedral adquirit amb el seu pare, que els caps de setmana feia de guia afeccionat als pocs que s’hi apropaven.
La revifada del turó
Després d’anys d’estancament, i amb l’objectiu de recuperar la ciutadella, l’any 2009 es constitueix el Consorci de la Seu Vella. Pep Tort, el seu director, prefereix parlar del “conjunt monumental”, que agrupa l’antiga catedral, el castell del Rei, la fortificació militar i les restes arqueològiques. Amb molt entusiasme —i recursos limitats—, el treball de formiga que duu a terme va donant resultat. S’han restaurat arcs romànics de les portes —esplendorosos amb les noves escales—, capitells, mènsules i pintures (d’altres s’han traslladat al Museu Diocesà). Dalt del cim, la imponent Seu Vella es veu des de tota la contrada i, de nit, l’enllumenat en ressalta tant l’espectacularitat que, tot i la distància, imposa respecte. La fita del Pep, ambiciosa i possible, és la d’obtenir la declaració de patrimoni de la humanitat.
Una de les millors catedrals europees
Recentment, s’han potenciat els usos socials i artístics del turó. Tant s’hi organitza un concert de música techno, com s’hi roda un espot publicitari o s’hi celebra una boda, o dues, com aquest dissabte. Al capvespre, i abans que hi actuï una coral de renom, resseguim pacientment, en companyia del director, les naus d’una de les millors catedrals medievals europees, maltractada durant dècades i reviscuda, tal com s’escenifica en l’audiovisual informatiu que es projecta en una capelleta lateral (hi veurem també el plànol de la caserna, signat l’any 1905 pel llavors comandant enginyer Francisco Maciá). Costa creure que les velles fotografies que reflecteixen l’estat en què es trobava la catedral fa mig segle pertanyin al mateix lloc on ens trobem.
Visita
El cant de la coral ressona al claustre, tènuement il·luminat. Passejant-hi, l’agradable sensació que un té és d’harmonia i d’una càlida solitud agombolada, capitells enllà, pel cel estelat i el farciment, a sota, del silenci dels colors artificials de la ciutat, una reconfortant panoràmica que només pot oferir el magnífic claustre de la Seu Vella.
Pel pati del claustre s’afigura el campanar, tan contundent que absorbeix l’esguard. La perspectiva em fa sentir petit, minúscul, alhora que aflora l’admiració pels qui van bastir aital columna octogonal de 60 metres d’alçària. El poeta Magí Morera ho evocava així en uns versos: “A dalt de la montanya que domina/ la hermosura dels termes lleidatans/ s’axeca un campanar fet per titans/ o per homens de rassa gegantina...”. Aquest sonet, esculpit en pedra prop de les escales, presenta diversos trets, diuen que disparats pels franquistes quan van entrar a Lleida. I és que la Seu Vella és un bon reflex de la història de Catalunya: ha patit molt, però n’ha sortit enfortida.
Aquest article es va publicar en el número 202 del Descobrir (Desembre 2014)