Bellpuig

El llegat inèdit d'una vila medieval

El més bell mausoleu renaixentista català es troba a l’església de  Sant Nicolau
El més bell mausoleu renaixentista català es troba a l’església de Sant Nicolau FOTO: Alfons Rodríguez
25 de març de 2011 a les 00:00
Guardar a favorits

Una ampla plana resseca sense aigua ni arbres. Així és com descrivien el paisatge quasi estepari de l’Urgell els viatgers que a mitjan segle XIX hi arribaven des de la Segarra. Una panoràmica molt semblant devia veure’s des de la solitària torre que hi havia l’any 1079, en plena reconquesta, a l’actual emplaçament de Bellpuig. Al voltant d’aquella torre de guaita, situada en un petit turó, va formar-se després la vila coneguda en llatí com a Pulchrum podium (‘bell puig’). Una vila que avui és al llindar dels cinc mil habitants i que, lluny d’aquella imatge d’aridesa, exhibeix unes sitges d’emmagatzematge de cereals que semblen competir en alçària amb el campanar. Són el símbol de prosperitat d’un poble que malda per aconseguir més atenció per a uns edificis i monuments històrics deutors de l’esplendor renaixentista.

Els primers carrers 

La tranquil·la plaça de Sant Roc és el centre del poble i el nucli de l’antiga vila medieval. Aquí es van instal·lar els primers pobladors a recer del castell que es va construir al turó on hi havia aquella primera torre de vigilància. Aquesta plaça i el carrer que duia al castell conformaren una primera vila closa que el 1139, per gràcia del comte de Barmeu, la capella de Sant Roc -ja desapareguda- i l’austera església de Sant Nicolau, que conté possiblement el millor mausoleu renaixentista de Catalunya, alhora que s’obrien grans cases senyorials.

El nom de ramon folc remet a un temps pròsper: renovà el castell i fundà l’església de Sant nicolau i el convent de sant bartomeu

Avui dia, del castell només en resten els imponents contraforts, que acollien les cavallerisses, reconvertides ara en equipaments culturals. En baixar cap a la plaça de Sant Roc es poden veure diversos exemples de cases que conserven elements del segle XVI, com Ca l’Esquius o la porxada de la Casa del Batlle, amb una porta classicista del 1583. A la plaça i als carrers adjacents, paga la pena recórrer els porxos; n’hi ha una trentena i alguns conserven detalls curiosos, com tres mènsules que representen un àngel, un animal i un monstre. Si intimida pujar cap a l’església per la monumental escalinata del 1792, just al costat de l’Ajuntament, es pot passar pels porxos del carrer Major i provar de pujar-hi des de l’amagada i petita plaça de l’Oli, on es pot veure l’antic llindar, datat del 1640, d’un dels tres portals que fins al segle XIX tancaven la vila.

L’esvelta xemeneia de la fàbrica de caramels pifarré és un testimoni centenari de l’impuls econòmic de la vila al segle XX

Les fites arquitectòniques i artístiques del segle XVI van conviure, però, fins ben entrat el segle XX, amb una certa atonia i unes condicions de vida molt dures. Els hiverns freds i boirosos i els estius abrusadors marcaven el ritme de vida d’una població abocada al cultiu de blat, oli i vinya, la típica producció mediterrània en terres de secà. Molts dels estris d’aquella vida encara es poden veure a la casa de la Lourdes Marimon, que explica als visitants que ho vulguin la seua col·lecció etnogràfica.

Tradició

La processó dels Dolors

La nit del divendres de Passió, que enguany cau el 15 d’abril, una columna de soldats romans obrirà, al ritme sec i fúnebre dels tambors, la processó de la Mare de Déu dels Dolors de Bellpuig. Tot el poble sembla bolcar-se en la litúrgia d’aquesta tradicional celebració que té més de tres-cents anys d’antiguitat i que inaugura any rere any la Setmana Santa a la comarca. Darrere la formació armada, els passos processionals amb escenes de la vida de Crist recorren els carrers, acompanyats a banda i banda per fileres de devots amb espelmes, en un circuit amb inici i sortida a l’església de Sant Nicolau [a la dreta]. Milers de visitants acudeixen a gaudir d’un espectacle nocturn que captiva, però manté el seu caràcter religiós de penitència. L’últim pas, el que duu la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, continua precedit, en un corprenedor silenci, per penitents que sol·liciten una gràcia, un perdó o un favor.

Temps de canvis

Aquell estil de vida, però, es va anar extingint lentament en el segle XX amb la mecanització del camp, l’aprofitament de l’aigua del canal d’Urgell -inaugurat el 1862- i la millora de les comunicacions per ferrocarril i per carretera. Un dels estendards d’aquella primera era industrial és la fàbrica de dolços Pifarré, que enguany commemora el centenari amb la quarta generació al timó. La seua xemeneia, que s’alça com una talaia, ha estat testimoni de l’impuls econòmic i el creixement urbà del poble.

La millora de la producció agrícola i la irrupció dels arbrers fruiters, que han canviat el paisatge, s’han combinat amb l’empenta en serveis i indústries. Sense oblidar el fort arrelament de la ramaderia, fet que posa en relleu la influència de la Llotja Avícola i Ramadera de Bellpuig, que fixa preus de referència a escala estatal des del 1969.

Quasi davant per davant de la fàbrica Pifarré, al carrer de la Font, llangueix la Fontana, un dels locals emblemàtics de l’activa vida social i cultural que bullia en ateneus i cafès en el segle XX. El 1994 va tancar les portes i d’ençà, aquest espai històric amb una gran bandera catalana pintada a la façana, sembla esperar una nova oportunitat. En part, el Teatre Armengol ha recollit el seu testimoni. En aquest solemne edifici de la plaça de Ramon Folc es projecta cinema des del 1947 i és un referent per als qui visqueren l’època en què no hi havia ni televisió ni llibertat. L’escriptor i editor Isidor Cònsul, nascut al poble l’any 1948, recordava que “per tres pessetes entràvem en una altra dimensió del món, canviàvem d’univers i passàvem hores màgiques cavalcant somnis i fantasia”.

La llotja avícola i ramadera de bellpuig influeix en els preus de referència de la carn a escala estatal des del 1969 

A la mateixa plaça, una escultura commemora l’elecció de Bellpuig com a ciutat pubilla de la sardana l’any 1972. Un reconeixement a una llarga tradició de colles sardanistes que en els darrers temps s’ha vist més reivindicat pel prestigi de les seues cobles i que tenia un fort component catalanista. El mateix esperit que guia la concessió anual dels premis sobre cultura popular catalana Valeri Serra i Boldú. Aquest escriptor i folklorista, nascut a Castellserà el 1875 però bellpugenc d’adopció, ja reivindicava en el primer quart del segle XX que es fes més atenció al patrimoni de la vila. Una crida que continua vigent.