El discret encant de Verdú

La personalitat sorprenent d'aquesta vila de l'Urgell

El campanar d’espadanya de base quadrada que s’aixeca a l’extrem nord- oest de l’església de Santa Maria és una de les fites visibles de la vila de Verdú
El campanar d’espadanya de base quadrada que s’aixeca a l’extrem nord- oest de l’església de Santa Maria és una de les fites visibles de la vila de Verdú FOTO: Eugeni Gay
25 de gener de 2011 a les 00:00
Guardar a favorits

El Cercavins és un riu que ens diu moltes coses de Verdú. La població és una mica com aquest afluent del riu d’Ondara: petita i discreta, però cabalosa. Plena d’encant i misteri. Cerca vins —literalment— i en troba de magnífics en cellers que formen part de la Denominació d’Origen Costers del Segre. L’horitzó de vinyes i turons suaus que ens hi porta així ens ho indica. Hem anat seguint l’omnipresent Home Pilota fins arribar-hi. A cada cruïlla semblava endevinar el nostre dubte i ens donava la clau per no perdre’ns. “Home Pilota?” Sí, sí, ho heu llegit bé. Ja hem advertit que Verdú amaga moltes sorpreses. I una és aquesta.

Proposta

Art contemporani en una casa del selge XVII

Després de visitar Santa Maria sortim amerats de romànic, de gòtic, de Renaixement, de barroc... El temple és com una història de l’art accelerada. Ja a la portalada, disposats a tornar al present, veiem un indicador que ens convida a anar cap a la dreta amb la promesa de més art. Aquest cop, contemporani. Una galeria d’aquestes característiques en un poblet de mil habitants? La trobem al carrer de la Font. Efectivament, Laura Zubiaur va passar la balda a la galeria d’art que regentava a l’Eixample a la recerca d’una millor qualitat de vida. Buscava una casa amb ànima en un lloc tranquil i li van parlar d’un convent en venda a l’Urgell. Així es coneixia a Verdú Cal Talaveró, una casa senyorial del segle XVII. L’edifici estava atrotinat, però en veure’l, la Laura va saber que aquell era el seu lloc. El 1994 obria les portes el centre d’art, pel qual han passat artistes com Guinovart o Subirachs, entre molts d’altres. 

L’Home Pilota que tants cartells protagonitza a peu de carretera és la imatge d’un dels reclams d’aquesta població de l’Urgell, el Museu de Joguets i Autòmats. Però encara no hi entrarem. Abans d’arribar a la plaça Major haurem trobat tants tallers i botigues d’artesania que, per força, ens picarà la curiositat. Què s’hi cou, a Verdú? Tant si la pregunta és retòrica com literal, la resposta és la mateixa: ceràmica negra. En el segle XIII, quan les neveres eren cosa de ciència-ficció, els terrissaires van trobar la manera de conservar l’aigua fresca per més calor que fes. Els celebrats sillons de Verdú són uns càntirs amb personalitat pròpia. Diferents. De lluny, semblen de ferro. I les aparences no enganyen: el secret del seu color tan característic és, precisament, l’òxid de ferro que es troba en l’argila amb què treballen els artesans. Paga la pena visitar alguna d’aquestes botigues taller que han anat passant de pares a fills amb sorprenent vitalitat. De ben segur que en sortirem carregats.

La base de la torre de l’homenatge del castell de Verdú
La base de la torre de l’homenatge del castell de Verdú

Caminant xino-xano hem fet cap, ara sí, a la plaça Major. Bellament porticada, està voltada d’elegants cases de pedra. Al mig, una illa que fa les funcions de plaça pròpiament dita, amb plataners que garanteixen l’ombra, bancs per seure i una font que ens recorda que el 1899 va arribar l’aigua a Verdú. Hi tenim molt per veure: les bigues de fusta dels porxos; façanes de senyorial austeritat que amaguen detalls ornamentals dels segles XVII i XVIII... Alguns edificis són encara més antics. Del segle XV. És el cas de Cal Jan, que llueix una vistosa exclamació a la balconada: “Juguem!”. Quan en creuem el llindar ja no hi haurà marxa enrere: haurem lliscat pel cau que va portar Alícia al país de les meravelles. 

Manel Mayoral ha dedicat mitja vida a col·leccionar futbolins, atraccions de fira, trenets de llauna i autòmats d’arreu del món

El Museu de Joguets i Autòmats de Verdú és una estranya delikatessen. El galerista Manel Mayoral, fill de Verdú, és un apassionat del futbol i de les joguines antigues. I qui diu apassionat, diu col·leccionista compulsiu. Havia dedicat mitja vida a trobar peces úniques, a rescatar de l’oblit futbolins dels anys vint, trenets de llauna, autòmats del segle XIX, velocípedes impossibles, atraccions de fira d’arreu del món... Havia deixat massa d’ell mateix en aquesta col·lecció. Era tan íntima que se la va emportar a casa, a Verdú, per convertir-la en un revulsiu per al poble. Així va ser com el 1999 començaven les obres per convertir Cal Jan en un lloc màgic. Des de l’exterior, només la retolació ens fa endevinar que aquest edifici no és com els altres. Un cop dins, no en tindrem cap dubte. Una arquitectura de fantasia ha foradat les parets de pedra com un gruyère. Cada forat és una finestra oberta a infanteses remotes que emocionen els visitants de més edat i fan les delícies dels viatgers més menuts. 

L’any 1184, Berenguera de Cervera va concedir el privilegi de construir les primeres cases a recer de l’alta torre del castell 

Tornem a sortir a la plaça i, potser perquè ens ho tornem a mirar tot amb encuriosits ulls de nen, descobrim que per sobre de les teulades sobresurt —ni més ni menys que vint-i-cinc metres— una gran torre cilíndrica. Els merlets ens donen una bona pista: és el castell de Verdú, situat a la part alta del poble. Som-hi, doncs. Primer, però, esborrem de la nostra ment qualsevol referència als Exin Castillos. El castell no segueix estàndards. És un insòlit palau que encercla la torre de l’homenatge. La història de l’edifici es remunta al 1056, quan el comte Ramon Berenguer I conquista Verdú als musulmans i erigeix una fortalesa que avui conserva empremtes arquitectòniques de distintes èpoques i estils.

Visites

El llegat dels ibers

La ceràmica forma part de l’ADN de Verdú. És anterior a la població, de fet. Molt abans que els terrissaires fessin sillons, al poblat dels Estinclells ja la treballaven al segle III abans de Crist. Els Estinclells, un jaciment arqueològic que es troba entre Verdú i Sant Martí de Maldà, era un petit poble d’una vintena de cases on no hi vivien més de noranta persones. El poblat és una peça clau per conèixer la complexitat de la societat ibèrica, ja que és contemporani i veí de dos jaciments de perfil molt diferent: la inexpugnable fortalesa dels Vilars d’Arbeca i l’opidum del Molí d’Espígol de Tornabous, que és una de les ciutats més importants que van tenir els ilergets. Aquest triangle arqueològic permet fer una mini ruta dels ibers i juxtaposar tres realitats ben diferents. A Verdú, a més a més, podem admirar la interessant col·lecció de ceràmiques i estris de tota mena sorgits del jaciment que ha recollit l’historiador local Ramon Boleda. 

El regne de Bacus

Al voltant del Pilar, Verdú celebra la Fira del Vi i la Verema. En poc més de vint anys, allò que va ser una modesta iniciativa d’un grup de joves del poble, ha estat declarada Fira d’Interès Comarcal. S’ha fet gran sense perdre, però, el seu esperit, i l’Associació Juvenil Bacus de Verdú continua al capdavant de l’esdeveniment. Va néixer per reivindicar la tradició vinícola de la població i ara és un aparador del contundent present de bons vins que viu Verdú. No és casual que la Denominació d’Origen Costers del Segre aprofiti la fira per fer una mostra de productes.

Dels cellers de Verdú surten vins que guanyen premis arreu, com el Bru de Verdú, del celler Cercavins. Carviresa, que va néixer de la fusió de tres famílies vinícoles, és un altre celler actiu i prolífic, juntament amb Casa Pardet, que es caracteritza per l’elaboració de vins ecològics. El secret perquè Verdú sigui una parada obligatòria en les rutes enològiques no és altre que un clima de contrastos de temperatura i poca pluviometria. Això garanteix uns vins negres intensos de gust i de color i uns blancs d’aroma molt característica. Durant la Fira del Vi i la Verema es pot comprovar, ja que s’hi organitzen tastos multitudinaris. Però, sens dubte, el principal reclam de la festa consisteix a reviure la verema com es feia tradicionalment. Es cull el raïm, es duu a les portadores, es pia i es premsa. 

Fent comèdia

Una bona època per conèixer Verdú és al setembre. Coincidint amb la Diada, el paisatge es prepara per a la imminent verema. A només quatre quilòmetres, la ciutat de Tàrrega està immersa en la Fira de Teatre al Carrer. El contrast entre la pau de Verdú i el brogit de la capital de l’Urgell és espectacular. Compa-nyies d’arreu del món converteixen places i carrers en improvisats escenaris. Tot va començar una festa major del 1980. El grup de teatre Comediants, que encara no era l’incontestable referent internacional que és avui, va actuar pels carrers de Tàrrega amb gran èxit de públic. Hi va haver tan bona entesa entre actors, targarins i institucions que es va decidir convertir aquella energia en alguna cosa perdurable. I així va ser com el 1981 es va posar en marxa el que es va anomenar Fira del Teatre, Trifulgues i Xim-xim al Carrer de Tàrrega. La resta ja és història. 

Creuant la plaça farem cap a l’església. De lluny, el campanar sembla voler rivalitzar amb la torre del castell. Sense massa possibilitats, però. A les distàncies curtes, la cosa canvia. Santa Maria de Verdú és un temple dels que sol·licita càmera de fotos. Amb una portalada romànica de les que deixen sense alè, les filigranes esculpides a la façana tenen un efecte hipnòtic sobre nosaltres. Definitivament, el discret encant de Verdú ens ha encisat. Sonen les campanes i la carrossa no es converteix en carabassa. Som en un conte ben real que promet un final feliç.