El Cercavins és un riu que ens diu moltes coses de Verdú. La població és una mica com aquest afluent del riu d’Ondara: petita i discreta, però cabalosa. Plena d’encant i misteri. Cerca vins —literalment— i en troba de magnífics en cellers que formen part de la Denominació d’Origen Costers del Segre. L’horitzó de vinyes i turons suaus que ens hi porta així ens ho indica. Hem anat seguint l’omnipresent Home Pilota fins arribar-hi. A cada cruïlla semblava endevinar el nostre dubte i ens donava la clau per no perdre’ns. “Home Pilota?” Sí, sí, ho heu llegit bé. Ja hem advertit que Verdú amaga moltes sorpreses. I una és aquesta.
Proposta
L’Home Pilota que tants cartells protagonitza a peu de carretera és la imatge d’un dels reclams d’aquesta població de l’Urgell, el Museu de Joguets i Autòmats. Però encara no hi entrarem. Abans d’arribar a la plaça Major haurem trobat tants tallers i botigues d’artesania que, per força, ens picarà la curiositat. Què s’hi cou, a Verdú? Tant si la pregunta és retòrica com literal, la resposta és la mateixa: ceràmica negra. En el segle XIII, quan les neveres eren cosa de ciència-ficció, els terrissaires van trobar la manera de conservar l’aigua fresca per més calor que fes. Els celebrats sillons de Verdú són uns càntirs amb personalitat pròpia. Diferents. De lluny, semblen de ferro. I les aparences no enganyen: el secret del seu color tan característic és, precisament, l’òxid de ferro que es troba en l’argila amb què treballen els artesans. Paga la pena visitar alguna d’aquestes botigues taller que han anat passant de pares a fills amb sorprenent vitalitat. De ben segur que en sortirem carregats.

Caminant xino-xano hem fet cap, ara sí, a la plaça Major. Bellament porticada, està voltada d’elegants cases de pedra. Al mig, una illa que fa les funcions de plaça pròpiament dita, amb plataners que garanteixen l’ombra, bancs per seure i una font que ens recorda que el 1899 va arribar l’aigua a Verdú. Hi tenim molt per veure: les bigues de fusta dels porxos; façanes de senyorial austeritat que amaguen detalls ornamentals dels segles XVII i XVIII... Alguns edificis són encara més antics. Del segle XV. És el cas de Cal Jan, que llueix una vistosa exclamació a la balconada: “Juguem!”. Quan en creuem el llindar ja no hi haurà marxa enrere: haurem lliscat pel cau que va portar Alícia al país de les meravelles.
Manel Mayoral ha dedicat mitja vida a col·leccionar futbolins, atraccions de fira, trenets de llauna i autòmats d’arreu del món
El Museu de Joguets i Autòmats de Verdú és una estranya delikatessen. El galerista Manel Mayoral, fill de Verdú, és un apassionat del futbol i de les joguines antigues. I qui diu apassionat, diu col·leccionista compulsiu. Havia dedicat mitja vida a trobar peces úniques, a rescatar de l’oblit futbolins dels anys vint, trenets de llauna, autòmats del segle XIX, velocípedes impossibles, atraccions de fira d’arreu del món... Havia deixat massa d’ell mateix en aquesta col·lecció. Era tan íntima que se la va emportar a casa, a Verdú, per convertir-la en un revulsiu per al poble. Així va ser com el 1999 començaven les obres per convertir Cal Jan en un lloc màgic. Des de l’exterior, només la retolació ens fa endevinar que aquest edifici no és com els altres. Un cop dins, no en tindrem cap dubte. Una arquitectura de fantasia ha foradat les parets de pedra com un gruyère. Cada forat és una finestra oberta a infanteses remotes que emocionen els visitants de més edat i fan les delícies dels viatgers més menuts.
L’any 1184, Berenguera de Cervera va concedir el privilegi de construir les primeres cases a recer de l’alta torre del castell
Tornem a sortir a la plaça i, potser perquè ens ho tornem a mirar tot amb encuriosits ulls de nen, descobrim que per sobre de les teulades sobresurt —ni més ni menys que vint-i-cinc metres— una gran torre cilíndrica. Els merlets ens donen una bona pista: és el castell de Verdú, situat a la part alta del poble. Som-hi, doncs. Primer, però, esborrem de la nostra ment qualsevol referència als Exin Castillos. El castell no segueix estàndards. És un insòlit palau que encercla la torre de l’homenatge. La història de l’edifici es remunta al 1056, quan el comte Ramon Berenguer I conquista Verdú als musulmans i erigeix una fortalesa que avui conserva empremtes arquitectòniques de distintes èpoques i estils.
Visites
Creuant la plaça farem cap a l’església. De lluny, el campanar sembla voler rivalitzar amb la torre del castell. Sense massa possibilitats, però. A les distàncies curtes, la cosa canvia. Santa Maria de Verdú és un temple dels que sol·licita càmera de fotos. Amb una portalada romànica de les que deixen sense alè, les filigranes esculpides a la façana tenen un efecte hipnòtic sobre nosaltres. Definitivament, el discret encant de Verdú ens ha encisat. Sonen les campanes i la carrossa no es converteix en carabassa. Som en un conte ben real que promet un final feliç.
Aquest article es va publicar en el número 152 del Descobrir (Gener 2011)