L’Aran té alguna cosa màgica. Un petit país amb llengua, clima i cultura pròpies al qual s’accedeix travessant un túnel de més de cinc quilòmetres. Si als grans ens atreu, als més petits els resulta irresistible. Encara que estiguem cansats del viatge, paga la pena d’assaborir el túnel. Amb una mica de sort, agafarem un dels dies increïbles en què plou en una boca i fa sol a l’altra. Pura màgia. Ja som a l’Aran. Tenim ganes de perdre’ns en aquell paisatge de postal que ens envolta, així que, un cop instal·lats al bungalou del càmping Verneda, fem una excursió que no resulti gaire cansada. La Bassa d’Oles, a tocar de Vielha, és perfecta. És un estany artificial envoltat de boscos a la falda del Montcorbison, la muntanya més emblemàtica de Vielha.
Vacances familiars a la Val d'Aran dia a dia
Segons les edats —o la forma física—, optem per fer un tranquil passeig perimetral a l’estany, pescar truites o bé pujar al Montcorbison. Aquest primer contacte amb la natura ens permet carregar piles. En poca estona hem fet una desconnexió total de la nostra rutina diària. Ens sembla que portem tota la vida a l’Aran. De fet, les petites dimensions de la vall faran que ens hi sentim com a casa.
A patinar!
Després d’un matí en verd a la Bassa d’Oles, retornem a la civilització. Res millor que Vielha, l’animada capital aranesa i el seu Palai de Gèu, on es pot passar una tarda de diversió sobre patins. I després, mentre fem temps perquè obrin la pista de gel, passegem per la vora de la Garona en direcció contrària al corrent, cap a Betren. Una manera tranquil·la i relaxant d’estirar les cames que ens servirà d’escalfament per posar a prova el nostre equilibri. Ha estat un dia llarg i ple d’emocions, així que sopem al càmping i gaudim de la nostra nova llar, una cabana en plena natura que resulta excitant per als més petits. A més, el càmping està molt ben comunicat i ubicat en una zona tranquil·la entre la Garona i el Camin Reiau, la ruta històrica que comunicava els diferents pobles de la vall.
Patrimoni
El segon dia ens semblarà que podem tocar el cel amb les mans. Provem-ho. Anem fins al Plan de Beret a veure néixer l’únic riu català que desemboca a l’Atlàntic, la Garona. Som a gairebé 2.000 metres d’altitud, però volem pujar més alt. El telecadira Blanhiblar de Beret ens permet apropar-nos molt als núvols: ens deixarà a la cota 2.245. Una manera diferent de descobrir l’estació d’esquí de Baqueira-Beret, que experimenta una increïble metamorfosi quan es fon la neu. Abans de tornar a Beret, trobem caminets que ens inspiren fer un passeig per aquesta zona tan espectacular.
Al Plan de Beret neix la Garona, l’únic riu català que desemboca a l’ocèa Atlàntic
En aquelles muntanyes que hem vist des de la cota 2.245 hi ha boscos infinits on hi viu l’ós bru pirinenc (ors ròi en aranès). Cal ser tot un expert per veure’n un. Amb sort, ens podrem conformar amb una petjada i deixar volar la imaginació. Però segur que els més petits no en tenen prou. Un ós no es veu cada dia, i ja que som a l’Aran aprofitarem l’ocasió per veure’n un de molt a prop. Seguim baixant i a Arties tenim una oportunitat única de veure fit a fit un senyor ós. Això sí, en captivitat. En aquesta població del Naut Aran hi ha un petit nucli zoològic accessible sense pagar entrada on veurem de prop el rei dels Pirineus. Però Arties és molt més que óssos. L’església de Santa Maria està considerada el millor exemple del romànic aranès. La descobrirem mentre ens deixem perdre pels carrers estrets on senyoregen la pedra i la pissarra.
Ara ja coneixem una mica més la vall com és avui, però se’ns desperta una pregunta: com s’hi vivia quan la neu l’aïllava durant mesos? Com era el dia a dia abans del turisme i el túnel? El tercer dia a la Vall d’Aran viatgem en el temps per esbrinar-ho. Els nens descobreixen a l’ecomuseu Çò de Joanchiquet, a Vilamòs, com era una casa quan no existia la calefacció ni hi havia aigua corrent. Després de dinar, baixem cap a Eth Pònt d’Arròs per desviar-nos a Eth Saut deth Pish, un dels salts d’aigua més fotografiats de l’Aran. Hi accedim per una vall estreta i ombrívola de faigs i avets que es va eixamplant a mesura que guanyem altitud, com per crear un clímax dramàtic que conclou amb un rotund desenllaç: una cascada de trenta-cinc metres.
La zona de pícnic de Vilamòs té vistes a l’Aneto i és a prop de l’ermita de Sant Miquèu
Ben descansats, el quart dia de les nostres vacances familiars a la Vall d’Aran juguem al golf. Però no en un golf qualsevol. A Salardú hi ha un pitch-and-putt insòlit, envoltat de muntanyes. Disposa d’un camp de pràctiques per si no en som experts i, quan ens hi llancem, tindrem un recorregut de 895 metres i nou forats per posar a prova el nostre swing a la ribera de la Garona.
Ja han passat quatre dies. Pot semblar que no ens queda gaire per descobrir, però estem equivocats. L’Aran no te l’acabes en una setmana... ni en dues. Anem per feina, doncs. Avui canviem de paisatge i anem al Baish Aran. Des d’Es Bòrdes, un poble situat a 852 metres, fins al malh des Pois, a 2.881 metres, s’estén una vall de bellesa singular: Era Artiga de Lin. Era la via de comunicació natural amb la vall ribagorçana de Benasc, de manera que fou un pas molt transitat en l’antiguitat. Ens trobem en una mena d’amfiteatre envoltat pel semicercle que formen el massís de la Madaleta i l’Aneto. Impressionant.
Era Artiga de Lin ens envolta un amfiteatre format pel massís de la Maladeta i l’Aneto
No ens estem de fer fotos, però reservem bateria, perquè encara ens quedarà per veure el millor, els Uelhs deth Joeu. És aigua que ve de l’Aneto i que després d’amagar-se misteriosament tres quilòmetres sota terra, reapareix en aquest punt exacte per anar a buscar la Garona. El recorregut circular que va d’Era Artiga de Lin fins als Uelhs deth Joeu és gairebé obligat. En poc més de tres quarts d’hora recorrem un dels indrets més bells que hem vist mai. La natura ens ha donat una bona lliçó de la nostra insignificança, així que ens pugem l’autoestima sentint-nos autèntics reis. Tsars, per ser més exacte. A Les hi ha la piscifactoria de Caviar Nacarii, que ofereix visites guiades per conèixer la història, els orígens i la cultura del caviar, l’or negre de la gastronomia.
A casa del baró
Ara que ens sentim part de la reialesa, acabem el dia fent una excursió a l’ermita de Sant Blai de Les, als peus de l’antic castell del segle XI on vivia el baró de Les. És un recorregut molt fàcil de fer per a gent gran i canalla que comença a Les, a la plaça deth Haro, on hi ha el tronc d’avet que es crema la nit del 23 de juny, i ens porta pel Camin de Sadau per una zona boscosa amb prats que s’obren per a la pastura de vaques, cavalls i ovelles fins a retrobar el poble.

Penúltim dia. Comencem a acomiadar-nos de l’Aran fent una visita a un dels pobles més autèntics que s’hi conserven, Bausen. És una delícia: no s’hi ha construït cap urbanització que espatlli el paisatge. Un poble encantador que pot presumir de tenir un bosc encantat. Qualsevol conte podria començar en aquest nucli de cases de pedra amb xemeneies que fumegen a l’hivern.
Per arribar-hi, passem per un cementiri ple de romanticisme. La crònica diu que, al principi del segle passat, dos cosins van demanar dispensa per casar-se de tan enamorats com estaven. S’havia de pagar i no tenien diners, així que van optar per anar-se’n a viure junts malgrat l’escàndol que això representava. La Teresa, que així es deia la noia, va morir molt jove, amb només trenta-tres anys. El capellà es va negar a enterrar-la al cementiri i tot el poble va ajudar a fer-ne un de civil que es coneix com el cementiri de la Teresa. Des d’aquí surt el bosc de Carlac, una fageda espectacular amb arbres centenaris. A Bausen només hi ha un restaurant, Era Pajareta, i ens hi quedarem a dinar.
Bausen és un dels pobles més autèntics i té una fageda amb arbres centenaris
Ja que som tan a prop de la frontera, anirem a descobrir l’Occitània francesa. Banheras de Luchon és una ciutat molt animada i comercial. També hi ha un telefèric que salva un desnivell de gairebé un quilòmetre fins a l’estació d’esquí Superbagnères. La tornada la fem pel port d’Eth Portilhon, un itinerari deu quilòmetres més curt que el de l’N-230 i amb un paisatge espectacular.
S’acaben les nostres vacances i, per no marxar cansats, podem fer un dia més tranquil, sense moure’ns gaire. Un matí a la piscina del càmping o fent un passeig pel proper Camin Reiau per després endinsar-nos al centre històric de Vielha, comprar, si volem, un record en alguna de les botigues que hi ha a banda i banda de l’arriu Nere i descobrir el dinamisme de carrers com Pas d’Arro, avinguda Castièro, carrer Major, Sarriulera... Al matí següent, fem les maletes i tornem a casa amb la sensació d’haver viscut grans aventures en uns paisatges més fantàstics que els dels contes.
Aquest article es va publicar en el número 172 del Descobrir (Agost 2012)