Els colors al·lucinants de les esglésies de l'Aran

Retaules i pintures murals que superen les expectatives

Un dels apòstols de les pintures murals romàniques de Santa Eulària, a Unha
Un dels apòstols de les pintures murals romàniques de Santa Eulària, a Unha FOTO: Isidoro Ruiz
25 de novembre de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

El Pirineu va ser espoliat sense compassió a començaments del segle XX. Antiquaris sense escrúpols, col·leccionistes capriciosos i més d’un lladregot van aprofitar-se de la bona fe dels seus habitants per emportar-se a preu de saldo el bo i millor de les esglésies. Per posar fre a aquest desgavell, el 1907 s’organitza la que seria la primera Missió Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans: és la descoberta del romànic. Les institucions de l’època prenen consciència de la necessitat de protegir aquest patrimoni i decideixen emportar-se aquells tresors a la capital catalana, on s’està gestant el que avui és el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Des d’aleshores, hi ha la creença que les esglésies de muntanya estan despullades de la seva essència. Res més lluny de la realitat. Cada regla té la seva excepció: és el cas de l’Aran.

Ho sabíeu?

Un trencaclosques del segle XII

Qui li havia de dir al Mestre Pedret, al segle XII, que els frescos que pintava a l’església de Mair de Diu de Cap d’Aran de Tredòs donarien tants tombs. El multimilionari John Davidson Rockefeller se’n va enamorar i va fi nançar la compra de les pintures per al Metropolitan de Nova York. El problema va ser que la venda es va fer per parts i el conjunt es va disgregar. Als Cloisters s’exhibeix des de fa mig segle la part central de les pintures, i s’hi pot veure la Verge amb el Nen. Després s’hi afegirien l’arcàngel sant Gabriel i els Reis Mags, que prèviament havien anat a parar a Suïssa. Són en un absis en plena Cinquena Avinguda, en un autèntic absis romànic procedent de Segòvia que va ser desmuntat pedra a pedra per poder creuar l’Atlàntic. Si la història no era prou rocambolesca, recentment es va descobrir que el pantocràtor d’aquest conjunt monumental era a Sitges, al Museu Maricel.

Va emigrar molt de patrimoni, és cert. Però no es va perdre tot, ni de bon tros. A Santa Eulària d’Unha, un retaule barroc amagava un important conjunt de pintura mural. Com per art de màgia, el 1999 va emergir el rostre d’un pantocràtor del seu darrere. Era només el principi. L’evolució artística que havia experimentat el temple al llarg dels segles es feia tangible i, a banda del romànic que havia aparegut a l’absis, van sorgir pintures gòtiques al mur de càrrega. Avui, Santa Eulària és com una gran Bíblia il·lustrada en què veiem Jesús a l’hort de Getsemaní, el bes de Judes, la flagel·lació, Pilat rentant-se les mans...

Anem ara a l’església de Sant Andrèu de Salardú. És una de les més monumentals de l’Aran, però ni el més optimista podia imaginar-se que sota una providencial capa de calç aplicada el segle XVIII apareixerien unes increïblement ben conservades pintures renaixentistes. Recomanem seure en un banc i gaudir de l’espectacle que transcorrerà sobre els nostres caps. Si en plena era tecnològica aquestes fi gures exerceixen un hipnòtic magnetisme, com deuria ser el trasbals que produïen en els parroquians del segle XVII!

Santa Eulària és una gran Bíblia il·lustrada, amb totes les escenes del Nou Testament

Amb una força cromàtica més pròpia dels artistes contemporanis que dels humils mestres anònims, el conjunt de pintura mural de Sant Andrèu de Salardú s’ha guanyat per mèrits propis el títol del millor i més extens de la Vall d’Aran. Seria un pecat sortir del temple sense aturar-nos a l’altar major, on trobarem una de les obres culminants del romànic: el Crist de Salardú, obra del gran mestre d’Erill. Data del segle xii i per als aranesos té la mateixa força simbòlica que la Moreneta per a la resta dels catalans.

Però per sentir tot el pes de la història i de la tradició, hem de fer cap a Tredòs. Si el Barça és més que un club, Mair de Diu de Cap d’Aran és més que una església. Dins de les seves gruixudes parets de pedra es va gestar l’autonomia de l’Aran en plena edat mitjana. No és casual que el 26 de juliol del 1979 s’hi reunissin els alcaldes, regidors i personalitats araneses per crear la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d’Aran. Com correspondria en una església de la importància de Mair de Diu de Cap d’Aran, tot un mestre del romànic com el de Pedret va ser l’encarregat de decorar l’interior del temple, l’únic de la vall que pot presumir de cripta. Malauradament, aquest bell conjunt va acabar creuant l’Atlàntic.

Mair de Diu de Cap d’Aran va ser un antic convent dels templers alsegle XIII
Mair de Diu de Cap d’Aran va ser un antic convent dels templers al segle XIII

Si Tredòs és el passat gloriós, Vielha és la moderna i dinàmica capital aranesa. La ciutat ha crescut molt els darrers anys, però de cap de les maneres el magnífi c temple romànic de Sant Miquèu ha deixat de ser la força centrífuga al voltant de la qual gira Vielha. L’imponent campanar i la portalada d’infart ens faran dubtar si paga la pena entrar-hi.

Millorar aquella façana sembla missió impossible. No us refi eu de les aparences. A Sant Miquèu es conserva un retaule més que notable, obra culminant del pintor gòtic conegut com Mestre de Vielha. És només un aperitiu: al temple trobem el Crist de Mijaran, una de les millors peces de l’art romànic.

Més enllà del seu preu artístic, Mair de Diu de Cap d’Aran té molt valor històric: a l’edat mitjana s’hi va gestar l’autonomia de la vall

I per al fi nal ens hem deixat la que, segurament, és la millor església de l’Aran, Santa Maria d’Arties. El seu interior és un sorprenent viatge al gòtic. Les pintures murals que es conserven al sostre del presbiteri i, sobretot, el retaule del segle XV dedicat a la Verge ens faran donar-li la raó al poeta Jorge Manrique i afirmar amb contundència que qualsevol temps passat va ser millor. Almenys, estèticament.