El paisatge rural de l’Aran és marcat per un tipus de vida tradicional, una economia ramadera i d’autosuficiència que ha forjat també el caràcter i la identitat dels aranesos. L’epicentre d’aquesta manera de funcionar és la casa, nucli de residència familiar i alhora unitat de producció, formada per quadres, pallers, bestiar i uns drets col·lectius d’aprofitament de les propietats comunals que anaven lligats a la casa i que es transmetien en el moment del matrimoni.
De les diferents estructures de cases tradicionals araneses, destacarem l’auviatge, una casa econòmicament forta, formada per un habitatge, un pati, unes bordes, un hort i un verger. Per conèixer bé un auviatge, res millor que endisar-s’hi. El que hem triat és Çò de Joanchiquet, a Vilamòs, convertida en ecomuseu. Només entrar al pati, ens traslladem a una època on el bestiar és el centre de la vida, i tot hi gira al voltant. Després d’un llarg hivern als estables, podem imaginar-nos com els homes s’emportaven les ovelles, vaques i cavalls a les primeres pastures situades als prats propietat de la família.
Curiositat
Mentre, les dones s’encarregaven de les feines domèstiques, malgrat que molt sovint també feien tasques agrícoles. Entrem a la cuina i ens fixem en la llar de foc, autèntic centre de la vida de la casa, i tot seguit ens crida l’atenció l’anomenat polader, una pica encastada al mur que té un forat al fons per desaiguar l’aigua bruta, que servia per alimentar els porcs, juntament amb les restes del menjar. També atreu la nostra curiositat un llit situat dins d’un armari encastat, on dormien els avis de la família o bé els malalts.
Continuem la nostra visita pel pastador, estança on es pastava i es feia coure el pa, tot i que també s’aprofitava per elaborar els productes de la matança del porc o per fer la bugada (cal parar esment en el rusquèr, una espècie de contenidor on es ficaven els llençols que després es netejaven amb aigua bullent i cendra). La ruta per la història de la vida aranesa continua al celler, a les cambres dels avis, de l’hereu i del capellà, amb una gran llar de foc, que antigament havia estat la cuina familiar. A les golfes ens sorprèn l’aprofitament de l’espai, adaptat a les necessitats de cada moment: a l’hivern s’hi assecaven i guardaven els aliments; a l’estiu servia com a dormitori dels mossos que treballaven al camp.
El bestiar és el centre de la vida i l’estructura dels ‘auviatges’ hi gira totalment al voltant
A les cases, les grans quadres i pallers allotjaven tot tipus de bestiar destinat a la venda. Les ovelles eren les més volgudes (se n’aprofitava la carn, la llana i la llet), seguides de vaques i els cavalls i, en el cas que la família s’ho pogués permetre, també es criaven matxos, bestiar que donava un bon rendiment. Molt a prop de les quadres trobem el verger, destinat als arbres fruiters i a l’hort, on es cultivaven tot tipus de llegums (com per exemple mongetes, pèsols o llenties) i hortalisses que, juntament amb els cereals, les patates i, de tant en tant, algun animal de corral, formaven la dieta principal dels aranesos durant tot l’any.
Tant la primavera com la tardor eren èpoques de certa calma en els oficis del camp. La primavera era el moment de preparar els camps per poder sembrar i, així, a l’estiu, collir els cereals i els farratges amb què s’alimentaria el bestiar a l’hivern. La tardor era, entre d’altres, temps de fer llenya per mantenir viva la llar de foc a l’hivern.

També en aquesta època de l’any, molts membres de les famílies araneses partien a França, l’Aragó o a terres catalanes tot cercant feina per alliberar la càrrega familiar i estalviar per comprar cereals, insuficients a l’Aran, o productes com oli, vi o sal, que no es produïen a la vall. Una altra manera d’obtenir uns calerons a la comarca era treballant en molins fariners, fàbriques llaneres o serradores i, més tardanament, amb l’activitat en la indústria minera o en la construcció de centrals hidroelèctriques, ja al segle XX.
Per descobrir els secrets de l’elaboració de la farina, des de la posada en funcionament de les grans pedres de moldre fins a la sortida del cereal transformat en farina, és obligada la visita a la Mòla de Salardú, un petit molí fariner molt ben conservat, mogut per la força de l’aigua. Per descobrir els secrets de l’elaboració de la farina, des de la posada en funcionament de les grans pedres de moldre fins a la sortida del cereal transformat en farina, és obligada la visita a la Mòla de Salardú, un petit molí fariner molt ben conservat, mogut per la força de l’aigua.
A la Mòla de Salardú es pot veure el procés de transformació del blat en farina
La Fabrica dera Lan a Vielha és una altra de les sorpreses de la vall. També es pot visitar i, aquí, els amants dels oficis antics descobriran un espai on el temps no ha passat, gaudiran de l’enginy de les primeres màquines llaneres i coneixeran el funcionament d’uns mecanismes més o menys rudimentaris que avui, en essència, continuen essent els mateixos. I si a la tardor els molins i les fàbriques bullien d’activitat, quan arribava l’hivern l’Aran es transformava, la neu envaïa els paisatges i tot semblava en pau vora la llar de foc.
Aquest article es va publicar en el número 127 del Descobrir (Desembre 2008)