8 coses que no sabeu de l'Aran

Per entendre la singularitat de l’Aran hem de viatjar fins a Lleida i pujar a dalt de tot del turó que domina la ciutat, més amunt de la magnífica Seu Vella. Allà hi trobem les restes del castell de la Suda, on el rei Jaume II va signar fa una mica més de 700 anys, el 1313, la Querimònia, els privilegis que el monarca atorgava a la vall a canvi que retornés a la Corona d’Aragó. Es tracta d’un antic document que deixa constància escrita de la singularitat aranesa dins del Principat, fins al punt que l’Aran no es va veure afectat pel fatídic Decret de Nova Planta de Felip V. Era una mena de carta magna que es va respectar fins a mitjan segle XIX, quan l’Estat espanyol es dividí en províncies i, per primera vegada, no s’admeté la singularitat aranesa, sinó que s’incorporà, curiosament, a Lleida, on s’havia començat el llarg viatge cap a la llibertat.

Sabíeu que un premi Nobel va emprar l’occità en la seva obra literària? Doncs sí, Frederic Mistral va ser un ferm defensor d’aquest idioma i ho va reflectir en la seva obra. La llengua aranesa és, de fet, llengua occitana. En concret, un dialecte del gascó. La llengua d’oc o occità es parla en un immens territori de 190.000 quilòmetres quadrats. Malauradament, només és oficial en els poc més de 600 quilòmetres quadrats que té l’Aran, a partir de 1990. Des de 2010 també és llengua vehicular a l’ensenyament i té caràcter oficial a tot Catalunya.

El romànic aranès també té singularitat pròpia. La trentena d’esglésies repartides pels pobles de la vall llueixen un curiós barret negre de mag. Cada campanar acaba amb una teulada punxeguda de pissarra, com si gosessin desafiar la verticalitat de les muntanyes que els envolten. Exemples d’esglésies a les quals podreu gaudir d’aquesta estructura característica són l’església de Sant Martí de Tours, a Gausac, i l’església de Santa Maria d’Arties.

La cultura i la tradició d’un país es conserven en les seves festes, i n’hi ha que són úniques a l’Aran. Les festes de la Santa Creu són unes de les més autèntiques de la vall. Cada 3 de maig es troben a l’església de Sant Andrèu de Salardú gent d’aquesta població de Naut Aran, però també de Gessa, Arties, Garòs, Bagergue, Tredòs, Unha, Baqueira i Montgarri. Cada poble treu en processó la seva creu. A l’exterior del temple, després que totes les creus es trobin, es balla ‘Eth Balhano’, una dansa recuperada que antigament formava part de la cerimònia que es fa a l’interior de l’església.

Gairebé tots els temples són d’origen romànic, però amaguen sorpreses inesperades d’altres èpoques i estils. Un exemple: Sant Andrèu de Salardú. És una de les esglésies més monumentals de l’Aran. Data del segle XIII i és d’un romànic tardà. A l’absis central es conserva el ‘Crist de Salardú’, una talla més antiga que la mateixa església, que hauria sortit del mateix taller que el del famós conjunt escultòric del ‘Davallament d’Erill la Vall’. Però, sens dubte, allò que la fa encara més especial són les pintures renaixentistes que atresora: tot un espectacle cromàtic ocult durant anys sota una capa de calç.

De cims, n’hi ha per no avorrir-se a l’Aran. Un dels més singulars és el gran i icònic malh des Pois (2.881 m), també conegut com la ‘Forcanada’ per als veïns benasquesos. Per la seva forma d’enforcadura, és el Pedraforca aranès, conquerit l’agost del 1858 pels guies gascons Redonnet i Ribis, amb el seu client, el poeta i poliglot francès Tonnellé. La seva guia pirinenca encara és una de les deu més valorades i buscades pels bibliòfils dels Pirineus, amb quatre xifres a les poques subhastes que aconsegueixen trobar-ne un exemplar.

El tuc de Vacivèr va veure baixar l’hivern de la temporada 1983-1984 la primera taula de surf de neu de tot l’Estat (de cua de peix i portada de les Amèriques), avui donada al Musèu dera Nhèu, a Unha, per l’aranès Eduard Ripoll. Ell va ser el primer a provar aquest nou esport, a més de ser un campió en la desapareguda prova de descens, i doblador d’actors i participant en films d’esquí extrem. La seva tècnica i físic li donaven tal seguretat que no li va caldre practicar abans el surf de neu sinó a la mateixa baixada del cim.

L’‘olha aranesa’ n’és el plat més conegut, però n’hi ha d’altres que també us faran venir salivera. La ‘patarnes’ és una sopa que es fa aprofitant el pa endurit del dia anterior, exemple de l’economia de subsistència que predominava a l’Aran abans de l’obertura al turisme. Es talla el pa en làmines fines i es fica al fons de la cassola amb patates pelades i també laminades. Quan aneu a l’Aran també heu de tastar els ‘crespèths’, les postres per excel·lència a l’Aran, també anomenats ‘pastères’ o ‘pescajons’. Són creps dolces i lleugeres que es poden farcir de sucre, xocolata, confitures o, també, d’algun ingredient salat. Cada casa té la seva recepta i pot incloure algun licor, o fins i tot vainilla, en la seva elaboració. Recorda que estarem molt contents que formis part de la nostra família de subscriptors per seguir descobrint junts tresors com aquests que tenim a tocar de casa.