Durant les vacances de Nadal dels anys daurats de l’aznarisme totes les televisions ens mostraven imatges del llavors president del Govern espanyol practicant esquí de fons. El senyor Aznar, impermeable al glamur que irradiava la immediata estació de Baqueira, corria amunt i avall pels circuits traçats al Plan de Beret. Anava com enravenat, amb una tècnica suspecta i poc elàstica, però per a molta gent aquelles van ser les primeres oportunitats de veure algú fent esquí nòrdic en públic. El senyor president va triar bé l’escenari. El Plan de Beret és un espai privilegiat, on tot de túmuls funeraris i estructures megalítiques ens en recorden la importància, ja des dels temps dels pastors neolítics.
Patrimoni
Hi neixen dos rius de primera divisió: la Noguera Pallaresa —que baixa cap a la Mediterrània— i la Garona —que se’n va a l’Atlàntic. Tot i que al Plan de Beret no hi ha una estació d’esquí nòrdic convencional —com les de Tuixent-la Vansa i Sant Joan de l’Erm, a l’Alt Urgell; Aransa, Lles i Guils-Fontanera, a la Cerdanya; i Virós-Vallferrera, Tavascan i Bonabé, al Pallars Sobirà—, l’estació alpina s’encarrega de marcar les pistes, que són gratuïtes i poden arribar fins a Montgarri, encara a Naut Aran però ja en l’aiguavessant pallarès, on hi ha un refugi obert tot l’any. Són set quilòmetres de baixada per un paisatge obert i amable: boscos d’avets i de pi negre, pales nevades i un riu mig gelat i joveníssim.
Relacionat
6 sortides d’hivern a la Vall d’AranPer tornar al pla seran set quilòmetres d’ascens continuat. Però tant és: els esquiadors de fons no s’arronsen amb les pujades. Ni davant d’una certa invisibilitat. L’esquí de fons és un esport discret, eclipsat per l’alpí, que és el que s’emporta sovint tota l’atenció mediàtica, com si el nòrdic —que va arribar fa 4.500 anys, molts segles abans que el de descens— fos el cosí pobre, l’aneguet lleig dels esports d’hivern.
Sense cues ni ginys mecànics
Als que practiquen l’esquí de fons ja els va bé que sigui així. S’hi han acostumat i són conscients de ser una minoria feliç i desacomplexada. El fons es fa sense cues, sense haver de ser arrossegats costa amunt per ginys mecànics. L’equipament és lleuger i còmode i els circuits, amables: pistes de muntanya, paratges oberts o bé boscats, però que no han estat objecte de grans alteracions.

Hom esquia acompanyat pels esquirols, el repicar mecànic dels picots i, segons com, el vol fugisser d’un gall fer que s’ha espantat. I l’exigència es pot modular depenent de les necessitats i de les condicions físiques dels practicants. Això no nega que sigui un esport molt complet, on treballen un nombre inversemblant de músculs. La tècnica (hi ha dos estils bàsics, el pas altern i el patinador) s’adquireix a base de pràctica, però als cinc minuts de calçar-se uns esquís ja es poc començar a circular amb un grau raonable d’estabilitat.
L’esquí alpí s’emporta l’atenció mediàtica, quan el nòrdic ja existia fa 4.500 anys
La força de la gravetat és una aliada a les baixades, i un repte assumible quan el circuit s’enfila costes amunt. L’esforç a les pujades és directament proporcional al plaer dels descensos. L’esquí alpí és catòlic: ens perdonen patir per la pujada sense haver-ne estat mereixedors. El de fons és més aviat calvinista: tot esforç té la seva recompensa.
Aquest article es va publicar en el número 127 del Descobrir (Desembre 2008)