Ens llevem d’hora, ben d’hora, perquè quan millor s’observen els ocells és de bon matí. Som a Montcorbau, esmorzant a la cuina de Casa Puig, la llar que va veure néixer la figura més rellevant de les lletres araneses, mossèn Condó. Agafem el cotxe i anem cap a Les. Abans d’arribar a la gasolinera que hi ha sortint del poble, a mà esquerra trobem el camí que mena a un dels pobles amb més encant de la Vall d’Aran, Bausen. Ràpidament ens endinsem en un bosc de roure de fulla gran on, després d’escoltar una estona, veiem un exemplar de picot garser mitjà picant un arbre. Encantats, badant a banda i banda, arribem a Bausen. Encara és una mica d’hora per dinar i decidim visitar el poble. Mirem a la Guia de camp dels ocells dels Països Catalans i d’Europa, de Tory, Mountfort i Hollom, quins són els ocells que trobarem al llarg de la ruta de la tarda. El milà, el trencalòs, l’aguilot i el falcó són algunes de les aus rapinyaires més comunes d’aquestes muntanyes i, entre les espècies forestals, pot ser que hi hagi alguna mallerenga, pica-soques i raspinells.
Vacances ecoturístiques a la Val d'Aran dia a dia
Impacients, ens acomiadem dels propietaris i comencem la ruta que ens portarà a fer la volta al bosc de Carlac, una excursió circular que comença al capdamunt del poble i finalitza al camí del cementiri civil de Bausen, i que ens endinsarà en un bosc de faigs centenaris que agafen formes tan capritxoses que semblen irreals. I sí, la guia ho ha encertat tot: no hem pogut desar els prismàtics ni un instant. I l’excursió, que normalment és de tres hores, se n’ha allargat quatre i mitja. Tornem a Les pel Camin dera Còsta.
Pollancres i verns
Cansats com estàvem de l’excursió d’ahir, avui ens hem pres la sortida amb més calma. Cap a les deu agafem el cotxe i tornem a Les. Avui recorrerem un dels trams més importants del Camin Reiau, la via que antigament unia tots els pobles de la vall. Per agafar-lo, ens dirigim al càmping de Les, creuem la piscifactoria i, remuntant el riu, ens endinsem en el camí. Aquest tram del Camin Reiau va vorejant el curs de la Garona, amagat entre avellaners, freixes, pollancres i verns, els arbres típics dels boscos de ribera.

L’exuberància d’aquestes espècies ens protegeix del sol i ens permet concentrar-nos en el reconeixement de la flora i la fauna que habita aquest ecosistema. I és que si estem de sort podrem veure un cavilat, un peix força estrany que viu exclusivament a la ribera d’aquest riu. Passades unes tres hores, i després d’haver pogut degustar unes quantes maduixes de bosc que hem anat trobant al marge del camí, arribem a Eth Pònt d’Arròs.
El cavilat és un peix força estrany que viu exclusivament a la ribera de la Garona
Retornem al camí, que ara ens fa l’efecte que fa més pujada. Ens deixem captivar per les aus de ribera: les merles d’aigua, els bernats pescaires i les cueretes blanques, mentre les truites neden contracorrent. Arribem a Vielha cap a les sis i agafem un autobús per tornar a Les a recollir el cotxe. Abans d’anar a dormir, amb la finestra de l’habitació oberta per on entra el silenci nocturn d’aquestes muntanyes, repassem la ruta de l’endemà. És el nostre tercer dia a l’Aran i ha arribat el moment d’agafar altura. El Montcorbison és un dels cims recurrents d’aquesta vall. Esguarda Vielha des dels seus 2.170 metres i als seus vessants trobem un dels millors boscos aranesos, el de Baricauba.
Esquirols i cabirols
Deixem el cotxe a la Bassa d’Oles, on no podem evitar disparar la càmera unes quantes vegades, i ens enfilem entre avets i pins rojos. Hi ha un moment en què el camí és una mica perdedor, però les fites ens ajuden a orientar-nos. Anem trobant esquirols, rastres de guineus, algun cabirol a la llunyania i... sí, ho són, excrements de gall fer! L’Aran és un país amb una riquesa paisatgística i ecològica enormes. La seva orientació nord, única a tot el Principat, li confereix unes característiques especials. Des del capdamunt del Montcorbison es pot contemplar tota la vall i el primer que sorprèn és la coloració de la vegetació dels vessants nord de les muntanyes.
Tocant al riu, hi trobem els prats de dall, d’un verd homogeni, i a mesura que alcem la vista aquesta tonalitat va canviant. Primer hi ha les fagedes, d’un color verd clar molt intens; en segon lloc, els avets, que no perden mai les fulles i que dibuixen una franja d’un verd molt fosc; seguidament, el pi negre, una de les poques espècies arbòries capaces de suportar el clima extrem de l’alta muntanya, i, al cim, les pastures alpines, un conjunt de plantes herbàcies que agafen poca alçària, com si volguessin evitar que la seva presència pogués destorbar la fantàstica vista de la vall. L’excursió dura unes quatre hores i la resta del dia la dediquem a passejar per Vielha i a fer les gestions per a l’excursió a cavall de demà.
El pi negre és una de les poques espècies capaç de suportar el clima d’alta muntanya
Matinem i ens preparem un entrepà que ens menjarem pel camí. Agafem el cotxe i creuem el túnel on, a la banda esquerra, ens espera el bosc de Conangles, una fageda on és molt senzill entendre el significat de la paraula silvicultura. La distribució dels seus arbres no és fruit de l’atzar: hi ha rodals amb arbres grans i dispersos, zones amb faigs que ben just estan començant a créixer i espais on és impossible endinsar-s’hi per l’elevada densitat d’arbres joves.
Agafem el sender i comencem a pujar cap als estanys de Besiberri, a més de 2.000 metres, un recorregut entre faigs i pins d’una durada total d’unes quatre hores que ens permetrà visitar un dels paratges més espectaculars de la vall. Amb sort, a les zones més rocoses de les muntanyes que voregen l’estany podrem veure cabirols, isards i daines.
Voltors del Mijaran
De baixada, ens mengem l’entrepà a la zona recreativa de Conangles i tornem cap a Vielha, on en Santi ja ens espera amb el Trueno, un cavall que ens portarà a visitar bona part del territori del Mijaran. Passegem entremig de boscos de ribera, roures i algun pi, i contemplem, a l’altra banda del riu, el bosc de Baricauba, al capdamunt del qual observem dos voltors planejant en busca d’algun animal mort. De cop, un d’ells baixa en picat, i després l’altre. Passen així una estona fins que hi van arribant altres voltors.
A la vall de Valarties hi ha avets centenaris amb alçàries de més de trenta metres
Quedem fascinats per la tècnica que utilitzen per avisar-se entre ells de la troballa d’aliment. Ens hem llevat més cansats per la ruta a cavall i decidim fer una excursió més lleugera. Anem a la vall de Valarties i hi descobrim una ruta que ressegueix alguns dels avets centenaris de l’Aran. Amb troncs de diàmetres superiors al metre i una alçària que pot sobrepassar els trenta, són els únics testimonis vius de l’evolució d’aquests boscos que, anys enrere, eren tallats per aprofitar-ne la fusta.
Rovellons i rossinyols
A la tarda, passegem pel tram del Camin Reiau que va d’Arties a Garòs. Tenen grans coneixements de micologia i fan algun curs d’ornitologia, de manera que aprofitem per descobrir què amaguen aquests paratges. Rovellons, ceps, múrgoles, carreretes, rossinyols... A veure si hi ha sort!
Vacances ecoturístiques a la Val d'Aran dia a dia
Conduïm per la pista forestal d’Aiguamòg fins als Banhs de Tredòs. Allà comença l’ascensió cap als estanys de Colomèrs, d’una hora i mitja de durada. El circuit pels llacs comença al refugi de Colomèrs. Hi ha dues rutes i nosaltres fem la més llarga, la de les marques vermelles, que dura unes cinc hores (sense comptar aturades) i que ens porta a visitar un dels paratges naturals més bonics de l’Aran. Entre prats d’alta muntanya i esguardats per un circ muntanyós conformat per cims que acaricien els 3.000 metres, hi ha més de quaranta-vuit estanys. Al llarg de la ruta anem trobant espècies pròpies dels prats alpins com la gençana, el neret, la bruguerola o les orquídies.
Al circ de colomèrs trobem gençanes i orquídies, pròpies dels prats alpins
De sobte, un soroll ens fa girar la vista cap a la zona rocosa que s’alça al nostre costat. Un grup d’isards grimpen vessant amunt, desafiant la rudesa de la zona amb moviments àgils i precisos. Durant el trajecte també veiem àguiles, milans i algun trencalòs, un ocell que pot arribar a fer tres metres d’envergadura i que s’alimenta d’ossos. Intentem trobar el tritó pirinenc en algun rierol, però és francament difícil tenir èxit. Tornem a l’hotel a la tarda, cansats però amb el mapa a la mà a punt per preparar la ruta de l’endemà, la darrera. Ens han sortit llagues que haurem de protegir bé si no volem patir durant l’excursió.
Darrera excursió i moltes coses per conèixer encara. Avui anem cap al poble abandonat de Montgarri, el més alt de l’Aran, a 1.655 metres d’altitud. Sortim des del Plan de Beret, pel marge esquerre de la Noguera Pallaresa. El camí ens endinsa en un dels boscos de pi negre més espectaculars de la vall. Una espècie fascinant que és capaç de viure en altituds de fins a 2.500 metres. Arribem al poble al cap d’unes tres hores i dinem un menú deliciós al refugi de Montgarri. Després tornem a Beret pel mateix sender, però aquells que preferiu fer una ruta circular podeu agafar la pista que transcorre pel marge dret del riu.
Patrimoni
Aquest article es va publicar en el número 172 del Descobrir (Agost 2012)