La Transpirinenca: objectiu final, tuc de Molières

El cinquè tram ens porta al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i a la Vall d'Aran

Text:
Al cim del Molières s'hi arriba després d’una intensa pujada
Al cim del Molières s'hi arriba després d’una intensa pujada FOTO: Álvaro Sanz i Marta Riera
25 de juliol de 2021 a les 00:00
Guardar a favorits

No fem espòiler si diem que la gran aventura pels Pirineus d’Álvaro Sanz i el seu equip acaba a l’emblemàtic cim aranès. Perquè el que passa un cop són allà dalt és tan espectacular i emocionant que no podreu parar de llegir. Certament, els astres es van aliar perquè aquesta travessa tingués el millor final possible vint-i-un dies després de sortir del cap de Creus.

Etapa 18: d'Espot al refugi de Colomèrs

La nostra ruta natural ens portaria d’Espot fins al refugi de Colomèrs, però sabent que no hi dormirem i que haurem de caminar fins a Salardú, decidim agafar un dels taxis que pugen des d’Espot fins al refugi d’Amitges. Si no, la ruta seria molt més llarga, i aquí hem de fer moltes fotos i documentar moltes coses.

El dia comença assolellat, però com ja sabem de jornades anteriors, anem preparats perquè passi qualsevol cosa. Comencem a caminar mentre escoltem les converses de la Núria i l’Eñaut sobre la fragilitat del planeta. És increïble pensar en la desaparició d’estanys i glaceres. Saber com afecta tot això en el fantàstic paisatge que estem veient em fa pensar en l’absurditat de l’ésser humà. Sense saber-ho, fa dos-cents anys, Alexander von Humboldt es va convertir en el pare de l’ecologisme modern: va ser capaç de reconèixer que els nostres actes com a humans afecten la natura i va desenvolupar algunes idees sobre el canvi climàtic. Què més necessitem saber per aturar la nostra pròpia destrucció?

Què cal portar en una travessa d'alta muntanya?

La llista per una travessa autosuficient

  • Una motxilla d’entre cinquanta i seixanta litres.
  • Cantimplora o motxilla d'hidratació (tipus CamelBak), amb un mínim de dos litres per jornada.
  • Estoreta. En el meu cas m’agrada inflable.
  • Sac de dormir. Encara que feu la travessa a la primavera, penseu que a 2.500 m pot baixar molt la temperatura. Nosaltres vam portar sacs de -10 °C.
  • Mitjons i roba interior
  • Pantalons. Us recomano aquells que tenen una cremallera als camals i es poden transformar en pantalons curts.
  • UNS pantalons impermeables
  • Botes. Jo sempre les recomano de canya alta.
  • Xancletes per a les dutxes dels refugis i per descansar els peus.
  • Samarretes que s’eixuguen ràpidament per evitar la humitat al cos.
  • Una segona capa que aporti calor.
  • Una tercera capa: impermeable, transpirable i tallavent. Agafeu-la sempre, fins i tot a l’agost. Us pot salvar la vida.
  • Jaqueta. No us recomano folre polar pel volum i perquè avui hi ha materials més eficaços, com ara el Power Stretch. De vegades es fan servir les jaquetes de ploma o de fibra sintètica.
  • Bastons. Si no n’heu utilitzat mai i creieu que no són necessaris, us diria que proveu de fer-ne servir. Jo no hauria acabat la ruta sense.
  • Algun tipus de gorra
  • Crema per evitar les butllofes. La podeu trobar a la farmàcia, és viscosa i fa que la pell quedi com engreixada i, en lliscar, mai fregui.
  • Farmaciola mínima
  • Crema solar i protector labial.
  • Ulleres de sol de qualitat.
  • Guants fins
  • Fogonet, encenedor i olla petita
  • Pastilles potabilitzadores
  • Navalla
  • Necesser mínim, amb raspall de dents.
  • Paper de vàter
  • Tovallola de microfibra
  • Manta tèrmica. Absolutament imprescindible, creieu-me!
  • Llum frontal
  • Taps per a les orelles, si us molesta molt el soroll en dormir en refugis.
  • Bossa estanca fina per guardar-hi roba mullada i bruta.
  • Un rellotge amb GPS, o un GPS autònom.
  • Mapa en paper
  • Grampons i piolet Nosaltres en vam portar i els vam fer servir en les últimes etapes.
  • Carregador de bateria portàtil (power bank).

Amb aquest pensament, m’adono de la sort que he tingut de tenir aquests companys de viatge. Li agraeixo a Joan Morales aquest projecte i ell em respon amb la mateixa gratitud per la feina que estem fent: recopilar, tant visualment, com per mitjans sonors i per escrit, tot allò que estem vivint i poder narrar en temps real aquesta gran aventura.

Sens dubte, ens quedaríem en aquest parc nacional durant molts dies. Cada estany, cada puig, ens reclamen ser conquerits. No hi ha ningú, i això que som ja al mes de juny. Torno a pensar que allò que fa que un entorn sigui salvatge no és només la vegetació i la fauna, sinó la sensació de solitud. I mai no vaig pensar que en un lloc tan conegut em pogués sentir tan lliure.

Al circ de Colomèrs, el cel es tapa i comença a caure calamarsa. Plou fort, molt fort, i el cel no pot estar més gris. Aquesta descàrrega d’adrenalina és poderosa, i córrer per la muntanya em fa sentir més viu que mai. El guarda del refugi em reconeix. Fa dos anys també em vaig emparar allà i vam haver de dormir-hi durant una expedició fotogràfica amb raquetes de neu. Beneïts refugis i beneïts guardes, que et guareixen amb sopes calentes i t’assessoren amb bons consells.

Quan la pluja ens dona una treva, decidim sortir i baixar caminant lleugers fins a Banhs de Tredòs, per acabar a Salardú. Ens acomiadem d’en Joan Morales i ens refugiem a l’hotel per començar la rutina diària: descarregar vídeos i fotos, fer-ne còpies de seguretat, organitzar les imatges, escriure textos i fer la feina a les xarxes socials.

Abans d’anar cadascú a la seva habitació, la Núria ha aconseguit que en Marc Alonso, de la Fundación Oso Pardo, ens parli del seu animal preferit i de la seva situació actual als Pirineus. Parlem amb ell d’una família que ha estat seguint aquests dies i de la convivència de l’os a la serralada. Algunes coses haurien de canviar o succeir perquè aquesta relació entre humans i animals salvatges tornés a un punt d’entesa.

Etapa 19: del refugi de Colomèrs al refugi de Conangles

Ens llevem a Salardú i la Maria ens acosta un tram amb la furgoneta fins al punt de sortida de l’etapa d’avui. És l’últim tram que vam fer ahir caminant i que no té sentit tornar a fer. Igualment, ens queda una bona estona fins al refugi de Colomèrs. És increïble la natura que ens envolta, i tot el que és capaç d’oferir visualment. Ahir baixàvem sota la pluja i avui una gran boira hi dona un toc màgic i de bosc encantat que ens fascina.

Quan tornem de nou a arribar al refugi, ens posem a caminar fins a l’estany d’Era Restanca. El paisatge és realment espectacular, i els estanys encara glaçats i les valls ens deixen bocabadats. Un cop se n’ha anat la boira, el dia ha quedat preciós i ja no canviarà. Mengem un entrepà de truita i, com sempre, aprofitem l’hora de dinar per parlar tots junts. Durant la ruta sempre s’acaben fent petits grups segons els ritmes de cadascú i les converses acaben essent entre dues o tres persones.

Les vistes sobre de l’estany de la Munyidera, al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, són espectaculars
Les vistes sobre de l’estany de la Munyidera, al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, són espectacularsÁlvaro Sanz i Marta Riera

Queden 12 km i estem cansats, però continuem rodejats d’una natura corprenedora. En arribar a un punt més elevat, ens aturem i, per primer cop, albirem en la llunyania la nostra destinació final. M’emociono de pensar-hi, i respiro profundament. Se’m dibuixa al rostre un somriure, un d’aquells que són un conjunt de felicitat, eufòria i satisfacció. Hem arribat fins aquí caminant!

Als últims metres ens posem a córrer, com si fos avui l’última etapa d’una cursa en la qual realment ningú de nosaltres no ha participat. Però ens ho prenem així, com l’esprint final de les nostres vides. Amb la motxilla saltant a l’esquena, la Núria, en Maties i jo ens posem a riure mentre travessem el bosc espectacular que envolta el refugi de Conangles.

Etapa 20: del refugi de Conangles al refugi de Molières

La cursa eufòrica d’ahir no va ser perquè sí. Realment el viatge està arribant al seu final i avui es nota en l’ambient. El pla que hem decidit és el següent: ens quedarem tot el matí al pàrquing del refugi de Conangles amb el material estès a terra i decidirem quines òptiques, bateries, cossos de càmera i micròfons portarem, ja que anem molt carregats amb menjar, sacs, grampons, cordes, arnesos i piolets. Jo, a més, porto el meu litre de cafè, no fos cas que arribés al final del viatge sense fer-hi un últim glop. No he aconseguit baixar dels 14 kg el pes de la meva bossa, però sé que és l’últim dia i per desgràcia per als meus genolls ja fa vint dies que entreno de valent per arribar fins aquí.

La travessa des de la rereguarda per Maria Biescas

L'aventura comença sortint del far de cap de Creus: ells s’allunyen caminant i jo em quedo sola envoltada per una natura, un paisatge i un entorn màgics. Passades les dues hores, ja trobava a faltar la resta d’equip. Però en aquell moment vaig saber que durant tres setmanes em passaria el mateix. El més important era planificar-me el dia i procurar que tot estigués el millor possible per quan l’equip arribés després d’una llarga caminada.

Cada dia era diferent: hi havia dies que tenia molta carretera per arribar al poble següent; n’hi havia que havia de passar amb la furgoneta per sots, pedres i barrancs, i d’altres que havia d’enginyar-me-les per trobar un supermercat on poder fer la compra per omplir el rebost de la furgoneta. Hi havia jornades tranquil·les, amb poca distància entre poble i poble, amb les tasques ja fetes i hores lliures al davant. Com que cada matí m’aixecava molt d’hora, igual que la resta de l’equip, esmorzava amb ells i mirava com començaven la nova etapa, els dies se’m feien llargs, però profitosos.

Per exemple, tenia temps per fer alguna fotografia amb la càmera que jo duia a la furgoneta, o bé llegia o m’endinsava pels pobles i xerrava amb la gent d’allà, com el dia que vam dormir a Estaon, que vaig arribar al refugi al matí, on em va rebre la Txell i em vaig estar fins a l’hora de dinar xerrant amb ella sobre les històries del poble pallarès.

Per mi ha estat un regal poder viure aquesta aventura. Encara que hagi estat una vivència paral·lela a la de la resta de l’equip, m’hi vaig sentir molt integrada en tot moment, molt estimada i valorada per la feina que feia i, al cap i a la fi, em vaig sentir una aventurera més de l’expedició. La meva funció va ser cuidar l’equip, donar-li suport tant logístic com emocional i humà les vint-i-quatre hores dels vint-i-un dies que va durar la Transpirinenca.

Estic totalment agraïda a l’Álvaro per la confiança cega que va posar en mi durant tota l’expedició deixant-me, pràcticament, les seves vides en les meves mans, o en la meva furgoneta, millor dit. Estic també molt orgullosa de com m’han educat i criat els meus pares, perquè segurament si no fos la germana gran d’una família nombrosa no tindria molts dels instints i qualitats que han estat imprescindibles per fer una tasca tan diversa com la que he fet.

Amb diversa em refereixo al fet que he estat conductora de muntanya, encarregada de logística, primers auxilis, personal shopper, psicòloga, relacions públiques, cuinera, etc. Al cap i a la fi, he fet el que fan els pares amb els seus fills: de tot. És un regal poder gaudir de la feina fins al punt de no adornar-te que estàs treballant. Tant de bo tothom anés a treballar amb les mateixes ganes que jo durant tota la Transpirinenca.

Sempre he coincidit amb Élisée Reclus en la seva Història d’una muntanya quan escriu que se sent molt més feliç en un cim secundari, des del qual la seva mirada pot anar sobre pendents més baixos i després pujar, de cresta en cresta, cap a la punta banyada pel cel blau. És per això que el Tuc de Molières es presenta com la muntanya perfecta per acabar aquesta gran aventura pels Pirineus.

Des del seu cim podrem observar l’imponent Aneto i, als nostres peus, l’infinit recorregut fins al llunyà cap de Creus, on va començar tot. La idea és anar-hi a mig matí, arribar al refugi al migdia, menjar, descansar una mica i pujar per viure el capvespre des del cim. No hi ha res que em sembli més bonic que haver començat un matí al cap de Creus i acabar un capvespre amb l’Aneto a l’horitzó. Quan arribem al refugi de Molières coincidim amb quatre persones que venen de dalt, i tres d’elles ens expliquen que no han pogut seguir fins al cim per la manca de material.

Ens quedaríem en aquest parc nacional durant dies: tot ens reclama ser conquerit

Que frustrant que és arribar a un lloc que físicament pots superar però que no pots enfrontar-t’hi per falta de planificació. Nosaltres ens estirem de forma desordenada al sol, directament sobre les roques que hi ha al voltant del refugi. Sento que estic somiant i alhora començant a despertar, però soc incapaç de treure’m la samarreta que m’he posat sobre la cara per no cremar-me amb el sol. Quan ho aconsegueixo, descobreixo que només queda la Maria amb mi. Mentre la miro de reüll, em dic que he estat afortunat d’haver viatjat amb ella i m’alegro també que per fi hagi deixat la furgoneta aparcada i ens hagi acompanyat en una de les etapes per caminar amb nosaltres.

Ara bé, malgrat la meva alegria, el misteri continua sense estar resolt. On són tots? Entro al refugi i els descobreixo, ficats cada un en el seu sac de dormir i tombats en les lliteres, dormint com nadons. Fa dues hores que dormim i tenim el cos de l’inrevés. Tots. Però toca posar-se en marxa.

Etapa 21: Tuc des Molières

Fins al segle XVIII les muntanyes eren temudes per l’home. A la part alta dels indomables cims, creien que hi hauria tota classe d’animals que feien por i éssers mitològics. Però al segle XVIII van succeir dos esdeveniments casuals que han inspirat, a més, la meva vida: d’una banda, la popularitat del concepte del sublim, i d’una altra, que l’alpinisme es va posar de moda. En el llibre que vaig regalar a la Maria fa tan sols una setmana a Alins, Petrarca ens narra la primera ascensió al mont Ventor a França.

És una humil muntanya, de menys de dos mil metres, però suficientment bella per protagonitzar la considerada primera narració de literatura de muntanya. El religiós va dir, l’any 1336, que hi va pujar simplement perquè la muntanya era allà, una frase que han replicat i s’han apropiat molts muntanyencs després.

Beneïts refugis i beneïts guardes, que et guareixen amb sopa i els seus consells

La qüesti. és que Petrarca va pujar al cim mogut també per la seva fe. Ara, després d’haver bregat amb la neu durant una bona estona i haver esperat que la boira desaparegués lentament, de cop i volta puc entendre tots aquells que, moguts per la fe i les creences, han pujat als cims de les muntanyes.

Mentre ens abracem i plorem de l’emoció pel que hem viscut fins ara, els déus, que ara mateix han d’existir, han fet que el sol, mentre desapareix rere l’Aneto, dibuixi un arc de Sant Martí a la nostra esquena. Quan descobrim que no és un simple arc de Sant Martí i que es tracta del fenomen de l’espectre de Brocken, m’allunyo dels meus companys. Quina absurditat perquè m’han vist riure, queixar-me, patir i explicar moments íntims de la meva vida, però no vull que em vegin plorar ara, aquí, de la manera com ho estic fent. Mai, en tota la meva vida, la natura m’havia sorprès així, tan majestuosa i en un moment tan especial.

Anar a buscar aurores boreals a les illes Lofoten i veure-les no és sorprenent, buscar orques a l’Antàrtida no és estrany i veure ossos a Alaska, gens complicat. I totes aquestes coses em van emocionar en el seu moment. Però aquesta sorpresa final és una altra cosa. Quan ja hem dansat amb aquest efecte durant vint minuts, hem fotografiat tot el que ens envolta i ens hem abraçat prou, decidim baixar. En Genís i jo ho farem els últims.

Puc entendre aquells que, moguts per la fe i les creences, han pujat a les muntanyes

Jo vull aprofitar quan el sol desaparegui i viure l’hora blava aquí dalt. Tenim sort i el cel comença a tornar-se violeta, rosa, turquesa, mentre, eufòric i clavant el taló a la neu, descendeixo amb la visió dels meus companys uns centenars de metres més avall. Ara sí que puc dir i sentir que el viatge ha arribat al final, que tot això ha valgut la pena, que aquesta tarda al cim del Tuc de Molières no hauria estat la mateixa si simplement haguéssim arribat fins aquí amb cotxe i haguéssim pujat la muntanya.

Ara sí que confirmo que estic realment agraït de nou per haver trobat aquesta forma de guanyar-me la vida i de poder viure aventures, acompanyar altres viatgers i poder, des de dins, narrar el que hem viscut i, sobretot, somiar amb el que ens falta per viure...