No fem espòiler si diem que la gran aventura pels Pirineus d’Álvaro Sanz i el seu equip acaba a l’emblemàtic cim aranès. Perquè el que passa un cop són allà dalt és tan espectacular i emocionant que no podreu parar de llegir. Certament, els astres es van aliar perquè aquesta travessa tingués el millor final possible vint-i-un dies després de sortir del cap de Creus.
Etapa 18: d'Espot al refugi de Colomèrs
La nostra ruta natural ens portaria d’Espot fins al refugi de Colomèrs, però sabent que no hi dormirem i que haurem de caminar fins a Salardú, decidim agafar un dels taxis que pugen des d’Espot fins al refugi d’Amitges. Si no, la ruta seria molt més llarga, i aquí hem de fer moltes fotos i documentar moltes coses.
El dia comença assolellat, però com ja sabem de jornades anteriors, anem preparats perquè passi qualsevol cosa. Comencem a caminar mentre escoltem les converses de la Núria i l’Eñaut sobre la fragilitat del planeta. És increïble pensar en la desaparició d’estanys i glaceres. Saber com afecta tot això en el fantàstic paisatge que estem veient em fa pensar en l’absurditat de l’ésser humà. Sense saber-ho, fa dos-cents anys, Alexander von Humboldt es va convertir en el pare de l’ecologisme modern: va ser capaç de reconèixer que els nostres actes com a humans afecten la natura i va desenvolupar algunes idees sobre el canvi climàtic. Què més necessitem saber per aturar la nostra pròpia destrucció?
Què cal portar en una travessa d'alta muntanya?
Amb aquest pensament, m’adono de la sort que he tingut de tenir aquests companys de viatge. Li agraeixo a Joan Morales aquest projecte i ell em respon amb la mateixa gratitud per la feina que estem fent: recopilar, tant visualment, com per mitjans sonors i per escrit, tot allò que estem vivint i poder narrar en temps real aquesta gran aventura.
Sens dubte, ens quedaríem en aquest parc nacional durant molts dies. Cada estany, cada puig, ens reclamen ser conquerits. No hi ha ningú, i això que som ja al mes de juny. Torno a pensar que allò que fa que un entorn sigui salvatge no és només la vegetació i la fauna, sinó la sensació de solitud. I mai no vaig pensar que en un lloc tan conegut em pogués sentir tan lliure.
Al circ de Colomèrs, el cel es tapa i comença a caure calamarsa. Plou fort, molt fort, i el cel no pot estar més gris. Aquesta descàrrega d’adrenalina és poderosa, i córrer per la muntanya em fa sentir més viu que mai. El guarda del refugi em reconeix. Fa dos anys també em vaig emparar allà i vam haver de dormir-hi durant una expedició fotogràfica amb raquetes de neu. Beneïts refugis i beneïts guardes, que et guareixen amb sopes calentes i t’assessoren amb bons consells.
Quan la pluja ens dona una treva, decidim sortir i baixar caminant lleugers fins a Banhs de Tredòs, per acabar a Salardú. Ens acomiadem d’en Joan Morales i ens refugiem a l’hotel per començar la rutina diària: descarregar vídeos i fotos, fer-ne còpies de seguretat, organitzar les imatges, escriure textos i fer la feina a les xarxes socials.
Abans d’anar cadascú a la seva habitació, la Núria ha aconseguit que en Marc Alonso, de la Fundación Oso Pardo, ens parli del seu animal preferit i de la seva situació actual als Pirineus. Parlem amb ell d’una família que ha estat seguint aquests dies i de la convivència de l’os a la serralada. Algunes coses haurien de canviar o succeir perquè aquesta relació entre humans i animals salvatges tornés a un punt d’entesa.
Etapa 19: del refugi de Colomèrs al refugi de Conangles
Ens llevem a Salardú i la Maria ens acosta un tram amb la furgoneta fins al punt de sortida de l’etapa d’avui. És l’últim tram que vam fer ahir caminant i que no té sentit tornar a fer. Igualment, ens queda una bona estona fins al refugi de Colomèrs. És increïble la natura que ens envolta, i tot el que és capaç d’oferir visualment. Ahir baixàvem sota la pluja i avui una gran boira hi dona un toc màgic i de bosc encantat que ens fascina.
Quan tornem de nou a arribar al refugi, ens posem a caminar fins a l’estany d’Era Restanca. El paisatge és realment espectacular, i els estanys encara glaçats i les valls ens deixen bocabadats. Un cop se n’ha anat la boira, el dia ha quedat preciós i ja no canviarà. Mengem un entrepà de truita i, com sempre, aprofitem l’hora de dinar per parlar tots junts. Durant la ruta sempre s’acaben fent petits grups segons els ritmes de cadascú i les converses acaben essent entre dues o tres persones.

Queden 12 km i estem cansats, però continuem rodejats d’una natura corprenedora. En arribar a un punt més elevat, ens aturem i, per primer cop, albirem en la llunyania la nostra destinació final. M’emociono de pensar-hi, i respiro profundament. Se’m dibuixa al rostre un somriure, un d’aquells que són un conjunt de felicitat, eufòria i satisfacció. Hem arribat fins aquí caminant!
Als últims metres ens posem a córrer, com si fos avui l’última etapa d’una cursa en la qual realment ningú de nosaltres no ha participat. Però ens ho prenem així, com l’esprint final de les nostres vides. Amb la motxilla saltant a l’esquena, la Núria, en Maties i jo ens posem a riure mentre travessem el bosc espectacular que envolta el refugi de Conangles.
Etapa 20: del refugi de Conangles al refugi de Molières
La cursa eufòrica d’ahir no va ser perquè sí. Realment el viatge està arribant al seu final i avui es nota en l’ambient. El pla que hem decidit és el següent: ens quedarem tot el matí al pàrquing del refugi de Conangles amb el material estès a terra i decidirem quines òptiques, bateries, cossos de càmera i micròfons portarem, ja que anem molt carregats amb menjar, sacs, grampons, cordes, arnesos i piolets. Jo, a més, porto el meu litre de cafè, no fos cas que arribés al final del viatge sense fer-hi un últim glop. No he aconseguit baixar dels 14 kg el pes de la meva bossa, però sé que és l’últim dia i per desgràcia per als meus genolls ja fa vint dies que entreno de valent per arribar fins aquí.
Sempre he coincidit amb Élisée Reclus en la seva Història d’una muntanya quan escriu que se sent molt més feliç en un cim secundari, des del qual la seva mirada pot anar sobre pendents més baixos i després pujar, de cresta en cresta, cap a la punta banyada pel cel blau. És per això que el Tuc de Molières es presenta com la muntanya perfecta per acabar aquesta gran aventura pels Pirineus.
Des del seu cim podrem observar l’imponent Aneto i, als nostres peus, l’infinit recorregut fins al llunyà cap de Creus, on va començar tot. La idea és anar-hi a mig matí, arribar al refugi al migdia, menjar, descansar una mica i pujar per viure el capvespre des del cim. No hi ha res que em sembli més bonic que haver començat un matí al cap de Creus i acabar un capvespre amb l’Aneto a l’horitzó. Quan arribem al refugi de Molières coincidim amb quatre persones que venen de dalt, i tres d’elles ens expliquen que no han pogut seguir fins al cim per la manca de material.
Ens quedaríem en aquest parc nacional durant dies: tot ens reclama ser conquerit
Que frustrant que és arribar a un lloc que físicament pots superar però que no pots enfrontar-t’hi per falta de planificació. Nosaltres ens estirem de forma desordenada al sol, directament sobre les roques que hi ha al voltant del refugi. Sento que estic somiant i alhora començant a despertar, però soc incapaç de treure’m la samarreta que m’he posat sobre la cara per no cremar-me amb el sol. Quan ho aconsegueixo, descobreixo que només queda la Maria amb mi. Mentre la miro de reüll, em dic que he estat afortunat d’haver viatjat amb ella i m’alegro també que per fi hagi deixat la furgoneta aparcada i ens hagi acompanyat en una de les etapes per caminar amb nosaltres.
Ara bé, malgrat la meva alegria, el misteri continua sense estar resolt. On són tots? Entro al refugi i els descobreixo, ficats cada un en el seu sac de dormir i tombats en les lliteres, dormint com nadons. Fa dues hores que dormim i tenim el cos de l’inrevés. Tots. Però toca posar-se en marxa.
Etapa 21: Tuc des Molières
Fins al segle XVIII les muntanyes eren temudes per l’home. A la part alta dels indomables cims, creien que hi hauria tota classe d’animals que feien por i éssers mitològics. Però al segle XVIII van succeir dos esdeveniments casuals que han inspirat, a més, la meva vida: d’una banda, la popularitat del concepte del sublim, i d’una altra, que l’alpinisme es va posar de moda. En el llibre que vaig regalar a la Maria fa tan sols una setmana a Alins, Petrarca ens narra la primera ascensió al mont Ventor a França.
És una humil muntanya, de menys de dos mil metres, però suficientment bella per protagonitzar la considerada primera narració de literatura de muntanya. El religiós va dir, l’any 1336, que hi va pujar simplement perquè la muntanya era allà, una frase que han replicat i s’han apropiat molts muntanyencs després.
Beneïts refugis i beneïts guardes, que et guareixen amb sopa i els seus consells
La qüesti. és que Petrarca va pujar al cim mogut també per la seva fe. Ara, després d’haver bregat amb la neu durant una bona estona i haver esperat que la boira desaparegués lentament, de cop i volta puc entendre tots aquells que, moguts per la fe i les creences, han pujat als cims de les muntanyes.
Mentre ens abracem i plorem de l’emoció pel que hem viscut fins ara, els déus, que ara mateix han d’existir, han fet que el sol, mentre desapareix rere l’Aneto, dibuixi un arc de Sant Martí a la nostra esquena. Quan descobrim que no és un simple arc de Sant Martí i que es tracta del fenomen de l’espectre de Brocken, m’allunyo dels meus companys. Quina absurditat perquè m’han vist riure, queixar-me, patir i explicar moments íntims de la meva vida, però no vull que em vegin plorar ara, aquí, de la manera com ho estic fent. Mai, en tota la meva vida, la natura m’havia sorprès així, tan majestuosa i en un moment tan especial.
Anar a buscar aurores boreals a les illes Lofoten i veure-les no és sorprenent, buscar orques a l’Antàrtida no és estrany i veure ossos a Alaska, gens complicat. I totes aquestes coses em van emocionar en el seu moment. Però aquesta sorpresa final és una altra cosa. Quan ja hem dansat amb aquest efecte durant vint minuts, hem fotografiat tot el que ens envolta i ens hem abraçat prou, decidim baixar. En Genís i jo ho farem els últims.
Puc entendre aquells que, moguts per la fe i les creences, han pujat a les muntanyes
Jo vull aprofitar quan el sol desaparegui i viure l’hora blava aquí dalt. Tenim sort i el cel comença a tornar-se violeta, rosa, turquesa, mentre, eufòric i clavant el taló a la neu, descendeixo amb la visió dels meus companys uns centenars de metres més avall. Ara sí que puc dir i sentir que el viatge ha arribat al final, que tot això ha valgut la pena, que aquesta tarda al cim del Tuc de Molières no hauria estat la mateixa si simplement haguéssim arribat fins aquí amb cotxe i haguéssim pujat la muntanya.
Ara sí que confirmo que estic realment agraït de nou per haver trobat aquesta forma de guanyar-me la vida i de poder viure aventures, acompanyar altres viatgers i poder, des de dins, narrar el que hem viscut i, sobretot, somiar amb el que ens falta per viure...
Aquest article es va publicar en el número 280 del Descobrir (Agost - Setembre 2021 2021)