7 secrets de les nostres masies que et sorprendran

Si us fixeu en les portalades de les cases del Pallars, hi veureu sovint una carlina (o card de bruixa) clavada a la fusta. Més enllà de la seva bellesa seca, aquesta flor respon a una creença ancestral: es deia que el seu disseny geomètric i punxegut servia per protegir la llar i el bestiar dels mals esperits i les bruixes. Un talismà vegetal que encara avui vigila l'entrada de moltes cases de muntanya.

Prop de la costa empordanesa, algunes masies no només servien per treballar la terra, sinó que també eren autèntiques fortaleses. El Mas Ral, situat entre Torroella de Montgrí i l'Estartit, conserva una imponent torre de defensa circular de 13 metres d'alçària. Va ser construïda entre els segles XVI i XVII per vigilar l'horitzó i protegir la família dels freqüents atacs de pirates que assolaven el litoral.

Pujantell és una masia amb més de mil anys d'història, però el seu secret més sorprenent és a l'interior: una gran sala d'estil modernista construïda el 1923. Amb pintures i decoracions elegants que trenquen amb la sobrietat rural, aquest espai recorda l'època de bonança de la casa, quan s'hi celebraven grans dinars de caramelles i ballades que aplegaven tota la contrada.

Les parets del Mas Cals, a les Gavarres, han funcionat com un autèntic arxiu històric durant segles. Entre els seus tresors destaca un pergamí de l'any 1342 que s'ha conservat intacte a la casa de generació en generació. Aquestes masies han estat les guardianes de la memòria administrativa i familiar del país molt abans que existissin els arxius públics oficials.

Les Cases de Matamargó, al Solsonès, representen la màxima expressió de la masia autosuficient. A finals del segle XIX, aquesta propietat era tan gran i industriosa que hi arribaven a viure fins a 50 persones. Tenia de tot per no haver de sortir a l'exterior: des d'una capella pròpia fins a forn de pa, fusteria i botiga. Era, literalment, una petita comunitat autosuficient al mig del camp.

Mas Canyà, a la Bisbal d'Empordà, no és només una estructura arquitectònica; és un monument a la llibertat. El seu propietari al segle XV, Pere Canyà, va ser un dels líders clau que va signar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Aquest document històric va posar fi als abusos feudals ('mals usos') i va permetre que els pagesos es convertissin, finalment, en amos de les seves pròpies terres.

Si voleu saber com es vivia al Pallars fa un segle, Casa Gassia (Ecomuseu de les Valls d'Àneu) és el lloc on el temps s'ha aturat. Es manté intacta amb els espais i objectes originals de la primera meitat del segle XX. El 'foc a terra' amb els seus cremalls i el rebost ple d'estris expliquen la relació íntima i dura de la família pallaresa amb un entorn marcat per la neu i pel silenci.