Olor de la casa de pagès, olor d’un món

L'historiador i expert en la vida a les masies parla de com s'organitzen les famílies en els entorns rurals

Text:
Llorenç Ferrer Alòs
A Casa Leonardo de Senterada, al Pallars Jussà, es conserva el foc on s’havia cuinat tradicionalment.
A Casa Leonardo de Senterada, al Pallars Jussà, es conserva el foc on s’havia cuinat tradicionalment. FOTO: Oriol Clavera
24 de març de 2026 a les 10:00
Guardar a favorits

Escolta l'article ara…

0:00
1:33

No sé quantes calaixeres o caixes de núvia dec haver obert al llarg de la meva vida, deslligant cordills ressecs que embolicaven papers vells plens de pols, volent desxifrar el món de les cases de pagès. Ni sé les vegades que he sentit el fred espès de les sales amb la taula llarga que em servia per reconstruir la història o l’olor de fumat de les cuines amb el banc escó i el foc a terra o la flaire de vi que encara desprenien les botes congrenyades dels cellers que feia temps que havien oblidat el seu ús.

Durant centenars d’anys, el batec de la Catalunya Vella ha estat el batec dels masos escampats un aquí i un altre allà, que es veien prou per ajudar-se si hi havia alguna desgràcia. A cada casa, un hereu, el fill gran, que s’havia casat amb una filla d’una altra casa de la contrada. Era la jove, que potser tindria conflictes amb la vella, la dona de l’hereu de l’altra generació. Els nets. Després, els germans cabalers, a qui els havien deixat un ramat, un tros d’hort o una vinya per cabalejar i fer alguns diners que, junt amb el que els donaria la casa, els permetria marxar i refer la vida fora del mas. Alguns preferien quedar-se concos perquè pensaven que viurien millor a la casa i altres es feien capellans pel prestigi que donava i la xarxa d’influències que tenien. I les germanes, que rebrien un dot en diners, es preparaven per casar-se amb l’hereu d’una altra casa que elles no triarien. L’amor ve després, deien els pagesos, perquè l’important eren les aliances amb famílies que interessaven per alguna cosa.

A la casa hi havia també pastors i bovers, i els mossos joves que ajudaven a les feines de la casa, algunes nenes petites que feien de porcateres i altres que feien de criades. I jornalers que venien de tant en tant per fer feines concretes. A l’hivern potser hi havia cerdans que baixaven de muntanya a refer les parets de pedra seca i carboners que s’instal·laven als boscos per fer carbó i algun pobre que dormia a la pallissa perquè havia fet cas del gran xiprer que hi havia a l’entrada de la casa. Venien de tant en tant serradors que serraven fusta, sastres que feien roba per als de la casa, xolladors que tondien les ovelles... Un món que donava vida a tot el territori.

Algun pagès va comprar un mas al pagès veí que es va arruïnar o en va afegir un altre a la seva propietat perquè era hereu i es va casar amb una pubilla. I així van néixer masos des dels quals se n’administraven molts. Eren els que van convertir els masos modestos en grans casals, van pintar i decorar les sales de les cases... Amb el pas del temps el paisatge es va omplir també de casetes o cases noves on vivien petits pagesos que conreaven un tros de terra o, quan la vinya s’hi feia bé, els masos van donar petites parcel·les per plantar vinya a uns pagesos coneguts com a rabassaires.

El pas del temps és arribada de canvis... I aquell món se n’ha anat i ens n’ha quedat l’olor, una olor sense la qual el nostre país no seria igual. I em plau enormement gaudir-ne.