Més enllà de l’Eivissa de la nit, amb les festes, la música i l’exhibició de cossos, que és ben real, hi ha una altra Eivissa, la del dia, amb paisatges, natura, patrimoni, llum... que també és real, però que a vegades queda amagada. I tanmateix és allí, ben a l’abast, on ha estat sempre. Per molt que les institucions públiques facin campanyes de promoció amb imatges espectaculars de cales, platges o camps, les grans discoteques continuen guanyant l’estira-i-arronsa del màrqueting, i molts dels que arriben a l’estiu se’n tornen sense ni tan sols imaginar-se que han tengut al costat alguns dels paisatges més espectaculars de la Mediterrània.
Només al municipi de Sant Josep de sa Talaia, que ocupa la zona sud i sud-oest de l’illa, hi trobam un parc natural, una reserva natural i quatre àrees naturals d’especial interès (ANEI). I la part marítima del parc natural és part essencial de l’únic espai de les Illes distingit amb la declaració de Patrimoni Mundial per la Unesco, amb el significatiu nom d’Eivissa, biodiversitat i cultura.
Ruta
Però no sempre el reconeixement de l’existència d’aquests valors naturals ha anat acompanyat d’unes efectives disposicions de gestió i conservació, i això ha comportat que s’hi hagin produït algunes agressions, especialment urbanístiques. De fet, només la pressió de la societat civil ha permès la preservació sense greus transformacions d’espais com ses Salines, on fa més de trenta anys ja es preveien grans urbanitzacions, o cala d’Hort (a la darreria dels noranta s’hi volia construir un camp de golf, amb hotels i una urbanització).
Ses Salines és, sense dubte, l’espai natural més destacat de les Pitiüses. A cavall entre Eivissa i Formentera, la combinació de natura i acció humana al llarg de milers d’anys ha conformat un espai d’una bellesa impressionant i d’una gran riquesa biològica. Els ornitòlegs poden gaudir-hi de la contemplació de dotzenes d’espècies d’aus de marjal (flamencs, garses, xerraires...), i qualsevol persona amb una mínima sensibilitat hi podrà admirar els estanys saliners, les elevacions que els envolten, els illots dins la mar... O elements humans perfectament integrats, com les torres de defensa o les petites esglésies de Sant Francesc i la Revista. Imprescindible l’arribada al petit nucli de sa Canal, amb vista cap a la platja de Migjorn i cap as Freus (els braços de mar que separen Eivissa i Formentera), el carregador de la sal i les senzilles edificacions des de les quals es dirigeix l’activitat salinera.

A la costa de ponent d’Eivissa, tancant la badia de Portmany i al davant de la més genuïna costa de cales, cadascuna de les illes que conformen la Reserva Natural dels Illots de Ponent és una joia natural, amb endemismes botànics i zoològics: cada bocí de terra té la seva pròpia sargantana. Destaca especialment es Vedrà, una roca gegantina que s’eleva en vertical fins prop de 400 metres sobre el nivell de la mar, i que ha esdevingut un símbol. No us podeu perdre la posta de sol des d’algun dels miradors de la carretera de cala Tarida a cala Vedella, amb es Vedrà i es Vedranell en un costat, les altres illes (s’Espartar, ses Bledes i sa Conillera, bàsicament) a un altre i, sovent, al fons, la silueta de les muntanyes de la Marina Alta.
Les àrees naturals de cap Llentrisca-sa Talaia i de sa Serra Grossa concentren tots els cims més elevats. Encara que la seva altitud no sigui gaire destacada (sa Talaia de Sant Josep, el punt més elevat, arriba als 475 metres), sí que ens permet aconseguir fabuloses vistes. Les podrem descobrir fàcilment seguint qualsevol de les moltes rutes que les travessen. També són les zones on millor s’ha conservat el paisatge tradicional, basat en l’element geogràfic més original de les Pitiüses: la dispersió de la població. Fora de la Vila, a la resta de l’illa els habitatges no es trobaven agrupats, sinó repartits per tot el territori, per això sempre ens trobam, mirem cap on mirem, amb una combinació d’elements naturals i antròpics que és el que ha encisat viatgers de tots els temps. Potser un dels millors exemples d’aquest paisatge seria la vall des Rafal Trobat, al nord de Sant Jordi.
La vall des Rafal Trobat és un dels millors exemples del paisatge eivissenc
També a Sant Josep hi ha altres zones naturals, com es Jondal o les platges de Comte i la Bassa. I encara més a la resta de l’illa: el cap des Llibrell, a l’est, les muntanyes de Sant Carles o la costa des Pou des Lleó i la punta d’en Valls, amb l’illa de Tagomago al davant. I, sobretot, la gran àrea natural des Amunts, que abasta tota la costa nord de l’illa. Una costa de penya-segats, sovint gairebé inaccessibles des de terra i absolutament impressionants si es visiten per mar. Una imatge ben diferent de la que hom sol adjudicar a l’illa.
I és que els espais naturals d’Eivissa són això: imatges de gran bellesa que contrasten amb les zones més massificades i moltes vegades també amb les visions preconcebudes de molts visitants.
Aquest article es va publicar en el número 144 del Descobrir (Maig 2010)