Si algú ens diu que ha viatjat a un port batejat pels romans, on vivien fenicis i cartaginesos, bizantins i musulmans, amb coves que servien de capella, paisatges plans d’ametllers florits coronats per muntanyes i esglésies fortificades, gairebé ningú no endevinarà que es tracta de Sant Antoni de Portmany i els nuclis del seu municipi.
En ple segle XXI, després del pas dels hippies i en plena eufòria discotequera, quan un 85% dels habitants es dedica al turisme, a Eivissa encara hi ha pobles —si se’n pot dir així— que conserven la quietud. I per arribar-hi, partirem de Sant Antoni de Portmany, la població més gran del terme. Des de l’antic Portus Magnus, d’on prové el nom de Portmany, anirem fent un circuit fins arribar al cor de l’illa.
Ruta
Primer visitarem la seua església, dels segles XIV-XVIII, amb aspecte de fortalesa, torre quadrada i murs gruixuts. Dins, l’estàtua de sant Antoni Abat, una pica d’aigua beneita en marbre i set altars. Els qui no es resisteixen a les llaminadures turístiques que ofereixen les guies, poden anar cap a la mar per arribar amb vaixell a les platges de l’altre costat de la badia. O seure en un bar del port. O contemplar la bellíssima posta de sol des de ses Variades mentre escolten la música que alguns discjòqueis han creat especialment per gaudir de l’espectacle. Posta de sol i música electrònica, una singular manera de combinar l’eternitat i el present. Nosaltres ens quedarem amb la panoràmica sobre la seua gran badia, amb una esplèndida vista de sa Conillera, l’illa on va néixer el general cartaginès Anníbal segons la tradició eivissenca.
Els amants de la natura poden resseguir la costa en direcció nord fins arribar a la cova de ses Llagostes, simpàtica cova natural on actualment hi ha l’Aquàrium Cap Blanc amb un minizoo de peixos de les nostres aigües: llagosta, círvia, morena, congre... Una mica més endavant, per la carretera de Can Germà, arribem a una capella de la darreria del segle xvi, avui convertida en restaurant, que no es va utilitzar mai per a ritus litúrgics. La construcció en pedra i la nau interior es mereixen la mirada curiosa del viatger inquiet, com som nosaltres, a qui agrada descobrir les sorpreses que amaguen els indrets menys famosos.
L'entorn rural del pla de Corona és deliciós, amb cases blanques als camps de conreu
Per la part de darrere i a pocs metres trobem una cavitat, la cova de Santa Agnès, on hi ha evidències que s’utilitzava com a capella durant els segles V i Vi. Contradiccions de la història: la més pobra va ser usada durant segles i, en canvi, la més ben construïda no es va arribar a estrenar.
A continuació prendrem la carretera cap a cala Salada, platja amb les típiques casetes de pescadors, per arribar des d’allí a la cova des Vi amb pintures de discutit origen prehistòric o púnic desgraciadament mal conservades. Després ens dirigirem a la carretera d’Eivissa per visitar Sant Rafel, poble declarat d’interès artístic, per contemplar la característica —i ben conservada— església del segle XVIII i els tallers artesans de ceràmica, tot i que avui dia també és conegut per la seua gastronomia, com es percep per l’elevat nombre de bons restaurants que hi ha.
Des d’allí anirem a Corona, anomenat també Santa Agnès, de població dispersa i amb un pla d’ametllers envoltat de muntanyes arrodonides, encantador exemple de l’Eivissa rural. El seu nucli el formen l’església, una botiga i dos restaurants on recomanem prendre unes herbes o una frígola, licors locals eivissencs, o menjar qualsevol de les tapes típiques que ofereixen.

Fent la volta al pla, preferiblement a peu, ens endinsarem en un deliciós escenari rural. Antiquíssimes cases, ben separades les unes de les altres, queden difuminades decorant el paisatge amb pinzellades blanques damunt les muntanyes de pins o entre els camps de conreu. Aturem-nos a mirar l’antic pou vora el camí. Anant cap al mar, arribarem al jaciment de sa penya Esbarrada, d’origen musulmà, i a l’entorn rocallós i seductor de ses Balandres, que aconsellem només als amants del muntanyisme.
Prenent el camí vell de Corona a Sant Mateu, desapareixen els xalets. A les cases pageses encara treballen la terra. Aquí les vinyes decoren aquest pla, un dels pocs indrets des d’on no es pot veure la mar. Hi despunta la blanquíssima església del segle XVIII amb porxo de tres arcs, acompanyada únicament per un bar, un restaurant i una molt fotogènica casa pagesa, excel·lent mostra de l’arquitectura pitiüsa.
Sant Rafel és conegut pels seus tallers artesans de ceràmica i per la seua cuina
Algun podenc eivissenc creua el camí. Al sol, endèmiques sargantanes. No hi ha cotxes si no és el nostre. El silenci, el paisatge i nosaltres. Tret de la ciutat d’Eivissa, Sant Antoni i Santa Eulària des Riu, així eren tots els pobles fins fa poc. Hem arribat a l’última parada, un dels atractius llocs que no cerquen els turistes: Sant Mateu d’Albarca, el cor de l’illa.
Aquest article es va publicar en el número 144 del Descobrir (Maig 2010)