Amb dotze anys només podia fer de criat, segurament a Eivissa. Però vaig aconseguir entrar a les salines”. Era l’any 1937 i el petit Joan Mayans començava abans de trenc d’alba una jornada laboral en què alimentava una locomotora que “mai no tenia prou pressió” quan havia d’arrossegar els vagons carregats de sal. Els sous baixos i l’extenuant feina eren un “privilegi” per al Joan mateix. Una mostra de la duresa de la vida en una illa on l’intercanvi de béns del camp i la pesca era completat per una minsa circulació monetària i l’única garantia d’obtenir ingressos en metàl·lic era l’emigració o el treball a les salines.
L’historiador Santiago Colomar i el periodista Carmelo Convalia, autors del documental La sal de Formentera, expliquen que la investigació sobre les salines és un fil que cal estirar per entendre la història de l’illa. Un viatge que probablement encetaren els púnics fa més de vint segles i que no ha trobat port d’arribada.
Els ulls vidriosos d’en Joan revelen una vida viscuda a la llum de les tres mil hores de sol que anualment entomen les salines, un paisatge de bosc i dunes que ha estat modelat fins a esdevenir un mosaic d’estanys, torres, canals i molins.
El passat d’una planúria salina
Dividides en dos sectors al nord de l’illa, les salines ocupen unes cent hectàrees d’un espai pla, de terres pròximes al nivell de la mar, amb un alt contingut de sals i molta humitat. Quan de nit la rosada hi brilla, en Joan es recorda de quan la feina els desbordava i calia treballar també a les fosques. La locomotora grinyolava en remuntar els desnivells dels estanyets i s’havia de llançar arena a les vies perquè la humitat no la fes relliscar.
Ho sabíeu?
Ell ha treballat quaranta-sis anys a Salinera Española, tota una vida. Quan l’empresa va tancar l’explotació, a mitjan anys vuitanta, es va jubilar i, com molts formenterers, va quedar-se estranyat. Desapareixeria un producte que durant dècades els saladors europeus van apreciar? I no solament ells, el 1235 els catalans trobaren en les salines un al·licient per conquerir les Pitiüses als sarraïns. O Felip V, que les considerà botí de la guerra de Successió. La sal de Formentera ha estat coneguda arreu per la seua excel·lència: blanca, neta i poc humida, de manera que el nombre de tones carregades en origen no minvava a destinació.
Un projecte d’urbanització va sobrevolar ses salines, però la mobilització ciutadana va forçar la protecció d’aquests paisatges
Un cop clausurades, les salines i l’estany Pudent van degradar-se i la idea d’urbanitzar-los s’hagués materialitzat com una alternativa a l’abandó si no fos per les històriques mobilitzacions que van culminar en la declaració de Parc Natural juntament amb les salines d’Eivissa l’any 2001.
La protecció ha fet reviscolar la vegetació dunar a l’àrea d’Illetes però encara no ha pogut evitar que milers de vaixells fondegin sobre la praderia d’alga de vidriers, planta que forma veritables boscos submarins i a la qual els formenterers deuen tant l’oxigenació i puresa de les seues aigües com els atributs de la seua sal. En Joan explica que les salines eren úniques per la qualitat del seu producte, però també per la quantitat: per efecte de l’evaporació, l’estany Pudent feia de concentrador natural subministrant aigua amb una graduació salina tres cops la de la mar. Això donava avantatge respecte d’altres explotacions, com la d’Eivissa. Orgullós, en Joan rememora les xifres de la producció: “Divuit mil o vint mil tones anuals, i en els anys de menys pluges ha- víem arribat a les trenta mil”.
A l’estany pudent s’hi troben centenars d’aus aquàtiques: flamencs, corriols, esplugabous, gavines corses...
L’estany Pudent és una llacuna de 350 hectàrees que el biòleg i activista Santiago Costa descriu com “un espai humit dins una illa seca” i que deu a la declaració de Parc Natural la seua vitalitat ornitològica després d’anys de caceres furtives. Per a Costa, aturar-s’hi a observar entre les jonqueres i els limòniums és la millor manera de comprovar per què l’estany és una zona d’especial protecció (ZEPA) triada per aus que hi reposen durant la migració o bé hi nidifiquen. El xerraire i l’ànec blanc s’han adaptat a la remor dels motorini, ja que vénen a criar a l’estiu, mentre que les cabussoneres i els flamencs s’estimen més la quietud hivernal. La salinitat de l’estany no és problema per a ells, ben a prop troben les fonts d’aigua dolça dels Brolls, on creixen els canyets i les boves.
El ressorgiment del comerç de la sal
Enguany una antiga caseta salinera a la vora de l’estany ha estat emblanquinada. A la paret hi ha representat un vaixell com el que ara fa més de dos mil anys portaren els púnics per carregar les primeres àmfores de sal. Sembla un presagi per embarcar les salines cap a l’aventura. I així és.
El vaixell és obra de la pintora Núria Fortuny i l’encàrrec, de Salines de Formentera, la nova empresa que ha agafat el relleu de l’or blanc. Des del 2009 comercialitza un article gurmet: la sal líquida. En els seus projectes de futur la sal és un aliment però també una base sobre la qual elaborar cosmètics i experiències culturals i de benestar.
Les salines podrien esdevenir una alternativa o un complement de qualitat al turisme, Formentera podria trobar-hi el reflex que necessitarà en el futur. Amb vuitanta-cinc anys, en Joan Mayans diu que no somnia tornar a veure les salines en marxa, però somriu perquè sap que hi ha gent que ho somnia per ell.
Curiositat
Aquest article es va publicar en el número 155 del Descobrir (Abril 2011)