ºAuns tres quarts d’hora de navegació de la massificada Mallorca estival —per bé que salpant de la costa sud, potser la millor conservada de l’illa, fet que atenua una mica el contrast— ens trobem de sobte amb el Mediterrani tal com fou durant mil·lennis, fins que la presència humana va començar a fer malbé els litorals, en especial amb el sorgiment de la dèria del turisme de sol i platja a mitjan segle passat.
Paradoxalment, un passat tempestuós, farcit d’episodis tràgics i violents (ha estat cau de pirates, escenari de violents combats, un cruel camp de concentració i zona de maniobres militars modernes amb foc real), és el que ha permès que l’arxipèlag de Cabrera (l’illa principal que li dóna nom i 18 petits illots rocallosos que l’envolten) hagi arribat fins als nostres dies tan ben preservat, i que enguany s’hagi convertit en el més extens parc natural marítim de la Mediterrània occidental i també el més gran de tota la xarxa de parcs nacionals de l’Estat espanyol.
Li va anar d’un pèl: a la dècada del 1950, el Govern franquista de torn autoritzava l’empresari Marsans a construir-hi 3.000 habitacions, un club nàutic i un centre comercial que, afortunadament, es van quedar als plànols.
Al segle XIX, l'illa produïa 30.000 litres de vi cada any. També s'hi conreaven blat, ametlles, figues i garrofes
El febrer passat, el Govern espanyol (propietari de les illes, a través del Ministeri de Defensa, que les va expropiar el 1916, tot i que la gestió està transferida al Govern Balear) va aprovar multiplicar per deu la superfície del parc nacional creat després d’intenses mobilitzacions populars el 1991, fent-lo passar de les 10.021 hectàrees que tenia fins ara —1.316 de les quals, terrestres— a 90.794, i recollia així una vella reivindicació de grups conservacionistes com Oceana, Greenpeace o el Grup Ornitològic Balear.
El principal objectiu d’aquesta espectacular ampliació és preservar uns molt valuosos, fràgils i amenaçats hàbitats submarins. De fet, Cabrera aixoplugarà ara dotze dels tretze tipus d’ecosistemes mediterranis que la legislació estatal considera necessari protegir: només hi faltarien punts volcànics amb emanacions gasoses. I serà el primer parc que abraçarà mar obert, amb àrees de 2.000 metres de profunditat que constitueixen zones de pas, alimentació o reproducció de cetacis i grans peixos migratoris. Així, la zona protegida esdevindrà una reserva des d’on espècies comercials sobreexplotades puguin repoblar les amagrides pesqueres adjacents.

Per poder mantenir sa aquest entorn tan fràgil, les normes per als visitants són molt estrictes i l’accés no és pas fàcil —ni barat—, cosa que en manté el nombre reduït. Dels 16,6 milions de visitants que van arribar l’any passat a les Balears, només 95.604 es van acostar a Cabrera, segons la memòria anual del Parc. Van ser 5.793 menys que el 2017. I no ho feren gaire ben repartits: mentre que a l’agost hi van anar 25.020 persones, al gener van ser només 173, poc més de la meitat del màxim autoritzat (300) que poden estar alhora a l’illa principal, atès que a totes les altres és prohibit desembarcar-hi.
Dies intensos, nits tranquil·les
Amb el constant anar i venir de les barques turístiques de 50 places, en temporada alta hi poden arribar a posar els peus prop d’un miler de persones en un sol dia. Però la immensa majoria només hi passen unes hores, i en molts casos es limiten a gaudir d’un dia de platja tal com ho farien en qualsevol altre arenal de les illes, sense adonar-se, ni gaudir, de l’excepcionalitat del lloc al qual s’han desplaçat. Al vespre, exceptuant els pocs turistes que es queden a dormir al refugi o als vaixells ancorats a les boies de la badia, només resten a l’illa els seus veritables habitants, humans, animals i vegetals, un cel farcit d’estrelles i una immensa pau.
Desaparegudes fa molt les cabres que li van donar nom, l’arxipèlag és la llar, permanent o temporal, d’un gran nombre d’aus, principalment marines, algunes molt amenaçades, com l’endèmic virot petit (o baldriga balear), la gavina corsa, l’àguila pescadora (o com en diuen aquí, peixatera, que ha passat d’una parella a set) i el falcó de la reina. I és lloc de descans de més de 200 espècies de petits ocells migradors. Els milers de negres sargantanes balears, que han creat una subespècie pròpia a cada illot i han esdevingut agents pol·linitzadors de les plantes endèmiques, són els altres grans protagonistes de la fauna terrestre, de la qual els ratpenats són els únics mamífers autòctons.
Les sargantanes mengen i alhora pol·linitzen la flora endèmica de Cabrera en una relació de mutualisme
Però és sota les aigües on s’amaga la biodiversitat més gran de Cabrera. Els seus fons marins són dels millor preservats de la Mediterrània, amb una inusual, per nombre i per dimensions, població d’anfosos (meros), però també de pops, cigales de mar, corballs, espets, sèpies, llagostes i estrelles de mar. En mar obert no és difícil veure cetacis (a voltes, els dofins persegueixen bancs de peixos fins a dins del mateix port) o tortugues. L’illa va ser un dels darrers reductes del vell marí (la foca mediterrània) a casa nostra; de fet, seria un dels llocs idonis per reintroduir-lo. I fa just un any s’hi va veure el primer tauró blanc al Mediterrani en trenta anys... i feia 5 metres!
L’amenaça dels gats i les rates
Altres habitants no són tan benvinguts a Cabrera: les rates, els gats i les genetes campen arreu de l’illa principal i han forçat les aus a niuar als illots, on els invasors no hi poden arribar. També la valuosa flora endèmica té els seus enemics. Una papallona està començant a delmar el boix balear. L’agent de Medi Ambient Juan Carlos Malmierca, que curiosament té la família a Cabrera de Mar, no en troba erugues ni adults en un dels punts de control de la plaga, als peus del far de n’Ensiola. “Els primers anys, els depredadors autòctons, com les aranyes, aconsegueixen controlar-les. Però després, com ha passat a la Península, ja no s’hi podrà fer res”, vaticina amb tristor.
Ho sabíeu?
En canvi, la població humana de Cabrera és ben minsa: de fet, només hi viu una família de quatre persones, i una no hi és sempre. “Els altres fan torns, nosaltres som sempre aquí”, diu la Cati, la cantinera, tota una institució local. “Els altres” són dos o tres guies informadors que reben i acompanyen els turistes, tres encarregats de manteniment, un parell de vigilants —un per a les zones marines—, un agent de Medi Ambient —dos en temporada alta—, dos patrons encarregats de dur amb barca la resta del personal, tres guàrdies civils —dos de patrulla al mar i un a terra— i, només a l’estiu, tres militars. La majoria demanen repetir a la destinació i amb els anys han esdevingut una mena d’ampliació de la família de Cas Pagès, amb una relació que passa per damunt dels diferents uniformes. “Fa poc en teníem bona part a casa veient Joc de trons”, comenta entre rialles en Llorenç, el marit de la Cati. De manera esporàdica, s’uneixen per uns dies a la petita comunitat investigadors, arqueòlegs, tècnics dels fars que hi ha als illots o algun altre treballador enviat per algun afer puntual —com aquests periodistes. I gairebé cada dia estan de pas un o altre de la quinzena de pescadors artesanals que acudeixen a feinejar, de forma molt controlada.
El castell domina el petit port on hi ha la cantina, les oficines dels guardes i les cases de pescadors
A l’hivern només hi ha una desena de persones a Cabrera, i si fa mal temps, poden arribar a passar-s’hi setmanes senceres. La sensació de soledat i aïllament pot ser molt intensa, admeten fins i tot els més enamorats de l’illa, que té un clima més dur del que pot semblar en una visita estiuenca. Res a veure amb la situació viscuda entre el 1809 i el 1814, quan l’indret va esdevenir un veritable camp de la mort per a uns 9.000 presoners de l’exèrcit napoleònic, la majoria capturats a la batalla de Bailèn, que hi van ser abandonats a la seva sort. “Mai hauria pensat que l’infern pogués ser formós”, va deixar escrit un d’ells. Els francesos van patir fam i malalties i només 3.400 en van sortir vius. Es diu que criaven rates per menjar-se-les i que van arribar a practicar el canibalisme. Els seus ossos van quedar escampats per tota l’illa fins que a mitjans d’aquell segle una missió militar del seu país els va recollir i va aixecar un monument a la seva memòria.
Aquest article es va publicar en el número 258 del Descobrir (Agost 2019)