L'illa de la calma, cent anys després

Cerquem els indrets de Palma que van captivar Santiago Rusiñol ara fa un segle

La posta de sol a l'illa de Mallorca deixa uns colors espectaculars.
La posta de sol a l'illa de Mallorca deixa uns colors espectaculars. FOTO: Tolo Balaguer
25 de juliol de 2013 a les 00:00
Guardar a favorits

A L’illa de la calma, publicat el 1913, Santiago Rusiñol va oferir un retrat entusiasta, ple de poesia i humor, de la Mallorca de la primeria del segle XX. I, alhora, va encunyar el tòpic més perdurable sobre l’illa: Mallorca com un oasi de pau i de repòs, com un recer intemporal on refugiar-se de les maniobres frenètiques del món.

El llibre consta de quaranta-sis capítols. La meitat estan dedicats a la Palma de l’època: el paradigma —segons Rusiñol— d’un model urbà cada cop més en perill a causa del dinamisme desbocat característic de la modernitat. Per Rusiñol, la Palma de fa un segle era l’ideal d’un tipus de ciutat humanament acollidora, on la pressa hi estava proscrita, tot es movia amb mandra i no existia el desfici. Al contrari de les altres dues ciutats que ell tant va estimar, Barcelona i París, bullicioses i fascinants.

‘Dolce far niente’

Abans d’iniciar una passejada per la Palma d’avui tenint al pensament la del llibre de Rusiñol, hom pot tenir la temptació de pensar que, si aquella era la capital de l’illa de la calma, aquesta Palma actual deu ser-ho de l’illa de la bauxa. No és tan senzill. Així com la Mallorca i la Palma de fa un segle no eren ni tan calmades, idíl·liques i ahistòriques com va mostrar-les Rusiñol, també són molts els racons de la Palma d’avui que, malgrat els estralls urbanístics i demogràfics, són reductes de pau, reconciliats amb l’entorn i propicis al dolce far niente.

La panoràmica de la badia de Palma no té res a veure amb la que va contemplar Rusiñol

A Palma, parlar de bellesa inevitablement vol dir parlar de la Seu, l’esplendorosa catedral gòtica que mira cap a la mar i que continua essent “tan assolellada que no se sap si ella pren el sol o és el sol que pren catedral”. Des d’un dels seus laterals, a l’ombra dels robustos contraforts, dalt d’un dels pocs trams de muralla que queden dempeus en tota la ciutat, hi ha un mirador sobre la badia de Palma. Com si es proposés de contrastar amb la immutabilitat centenària del temple religiós, la panoràmica actual no té res a veure amb la que va contemplar Rusiñol. Tan sols la visió del cel i del mar continuen igual. Les casetes baixes i el tràfec de pescadors d’antany han estat foragitats per les intromissions de l’oci més luxós: velers i grans vaixells per fer creuers pel Mediterrani.

Un laberint elegant

La terra que s’ha guanyat al mar durant l’últim mig segle ha permès de construir una via de cintura que sempre va plena de cotxes, el parc de la Mar, un espai idoni per celebrar-hi tota mena d’activitats socioculturals, i un llarg passeig marítim (palmeres, gent que fa fúting, discoteques) de ressons californians. Més quotidià que la catedral, d’una bellesa menys impressionant però igual de perdurable, hi ha el nucli antic de la ciutat, a la part alta de Palma, amb el seu laboriós entramat de carrers i carrerons: un laberint elegant i hospitalari. El sòl empedrat, les cases de façanes venerables i de patis sumptuosos fan pensar en un espai que hagués estat arrabassat del curs de la història.

Les lleones del Born són obra de l’escultor mallorquí Jacint Mateu
Les lleones del Born són obra de l’escultor mallorquí Jacint Mateu

Això no vol dir que el present no hi tregui el cap, és clar. Al voltant de l’església de Santa Eulàlia, esvelta en la seva discreta austeritat, els cotxes hi circulen i les terrasses dels bars són plenes de gent. Amb tot, aquí no encaixen les desmesures de la velocitat. Tot el que no sigui quotidianitat bonhomiosa resulta antinatural. Prop de Santa Eulàlia, al cor del Call, hi ha el carrer de l’Argenteria, estancat en el temps o fidel a si mateix, ple de botigues —joieries, sobretot— regentades pels descendents dels xuetes retratats per Rusiñol.

Encara hi ha botigues regentades pels descendents dels ‘xuetes’ del llibre

El passeig del Born, avui populós i massificat, encara és “el rovell de l’illa”, i un dels llocs més agradables de Palma per passejar. O per seure. Per a Rusiñol, el Born és “un lloc de beatitud” ideal per practicar “el noble exercici de seure”. Com si el temps no hagués passat, els bancs i les terrasses del Born d’avui també són plens de gent asseguda: parelles d’enamorats, pares i fills, àvies i néts, turistes, algun vagabund... La joia de la corona d’aquest temple de seure era Can Tomeu, o el Cafè de la Pau. Avui ja no existeix. Una perfumeria i un McDonald’s es reparteixen el botí del seu antic espai.

Ho sabíeu?

Fragments de ‘L’illa de la calma’

Santiago Rusiñol va convertir en mite la calma que ell va viure i respirar a Mallorca i a Ciutat. Quins són els fragments del llibre que en parlen? Què el va impressionar exactament de la quietud de l’illa? Ho podeu llegir vosaltres mateixos en aquests fragments del llibre que us hem seleccionat.

Lector amic [...]: segueix-me en una illa que et diré, en una illa on sempre hi fa calma, on els homes no porten mai pressa, on les dones no es fan mai velles, on no es malgasten ni paraules, on el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més a poc a poc, encomanada de la mandra.

Aquesta illa és Mallorca, lector. És aquesta moneda grega muntada en blau, que, segons diuen, va eixir de la mar salada per a prendre el sol una estona, i s’hi va trobar tan bé que s’hi va quedar condormida.

...Així que hi hagis desembarcat t’entrarà una mitja son tan rítmica i tan melodiosa, unes ganes de no fer res tan segures i definitives i un ensonyament tan seguit, que diràs: «Aquesta és la terra que convenia al meu mal; una terra que, sense dormir, s’hi pot reposar i somiar-hi».

El recolliment és tan mort, que ja no es troba més que en les illes que tenen la sort que el mar les separi de tantes coses que enlletgeixen la pobra terra.

Allunyat del nucli de la ciutat, hi ha es Molinar, el barri de pescadors de Palma. A diferència de Rusiñol, ja no hi veiem “un rengle de molins de vent”, sinó simplement la carcassa de dos molins decrèpits i mig esbucats, acorralats per una munió d’edificis alts. Comprovem els efectes del benestar inautèntic que ha reportat la prosperitat del turisme. Desapareguts els molins, les fàbriques, els dipòsits de benzina i les “barraques amb emparrats”, just davant la mar trobem un passeig, dominat per cases benestants i hotels nous de trinca. Es Molinar és un clar exemple de la domesticació —o la brutal higienització— de l’espai urbà palmesà, similar al de tantes ciutats d’Occident. Amb tot, el barri conserva un aire vivament popular.

Al barri de pescadors des Molinar, ja no hi veiem “un rengle de molins de vent”

No passa el mateix amb el Terreno, “el Putxet o el Tibidabo de Palma” (segons Rusiñol), avui molt degradat. Només la presència del castell de Bellver, situat al cim del turó, és com temps enrere. Ja no hi ha el tramvia amb què Rusiñol s’hi desplaçava. De les torratxes burgeses des d’on mirar “la badia més bella que es pugui somniar”, gairebé no en queda rastre. I sí: encara hi ha gent exercint “el Sant-No-Fer-Res”, però és una santedat endimoniada... A l’últim capítol dedicat a Palma, Rusiñol se n’acomiada llançant una predicció pessimista: “La pols venerable d’ara, demà seran maons o bé ciment pòrtland”. No s’equivocava, és clar. Per sort, però, tampoc no l’encertava tant com ell es temia.