Tal vegada és la qualitat de la llum, com apuntava Miquel Barceló, o potser és la terra de call vermell, tan mitificada per vinaters i poetes com Miquel Bauçà. Qui sap si es deu a la força tel·lúrica del puig de Sant Salvador i de la mola del castell roquer de Santueri. És un misteri d’on ve el caràcter indòmit i llunàtic dels felanitxers, que impregna fins i tot llur parlar, tan reconeixible en sortir de la vila. Pres encara per la nostàlgia, Felanitx obre una dimensió insospitada dins la Mallorca més habitual.
Com a altres bandes, se cerca en el marc geogràfic i en el clima les raons que prefiguren el caràcter i el parlar dels habitants d’una zona. I potser a Felanitx també hi influeixen una mica, més enllà de trobar-nos al Far East mallorquí, a uns 50 km de Ciutat. La vila felanitxera està envoltada dels turons dels farbalans de Sant Salvador (509 m), el cim més alt de les serres de Llevant. És cert que no es tracta dels alts pics ni de les valls tancades de la serra de Tramuntana, però aquest recer de puigs i turons vellutats, recosits aquí i allà per panys de paret seca, ha degut marcar una certa personalitat suspicaç i independent. I, per tant, també excèntrica i emprenedora. Són aquests turons els que permeteren, com una façana, protegir de les insistències dels vents marins el llogaret de s'Horta, que abasteix la vila d’hortalissa i verdures, a les faldes del castell de Santueri, escarpat i adust, un dels tres castells roquers de Mallorca.
Felanitx és conegut pels seus embotits, la ceràmica i la indústria vinícola
Si ens atraquem a Portocolom, trobarem una altra forma que té el paisatge felanitxer de protegir els seus habitants. Es Port, lloc d’estiueig favorit dels felanitxers, és un dels ports naturals més amples de les Illes. Una península de roca, on s’aixeca el senzill far, tanca la boca d’una amplíssima badia interior que dóna aixopluc a les barraques i llaüts des Riuetó i el petit llogaret pescador.
Un record agredolç
Al visitant potser el sobtarà escoltar, una vegada i una altra, que Felanitx ja no és el que era. Que hi hagué una època daurada, als anys 60, en què la indústria felanitxera gaudí d’una esplendor màxima. S’hi feien embotits, perles, tàperes i sobretot vi, molt de vi. Una incipient indústria encetà nous camins a Felanitx, una nova manera de fer, que atragué treballadors i turistes peninsulars. Actualment se sent repetir que Felanitx estava prou enfora de Palma per exercir de capital llevantina. Ara bé, estava massa a prop de Manacor, població amb què arribà a rivalitzar.
“En què ha quedat tot això? Un temps, es foravilers volien venir a viure a la vila, i ara en canvi són els vilans, que volen venir a viure a fora vila”, es demana Miquel Adrover, ramader de Son Mesquida que cada any organitza un dels concursos de cans d’atura més prestigiosos de Mallorca. No se sap ben bé què, però alguna cosa s’estroncà i avui roman a Felanitx un cert halo de decadència, del que podria haver estat, i una secreta esperança de tornar a ser un poble esplendorós. Però potser són només coses que se senten a dir.

Símbol de la perduda puixança felanitxera és l’edifici des Sindicat, l’antic celler cooperatiu que funcionà entre les dècades de 1920 i 1980. Al llarg de la major part del segle XX es Sindicat, juntament amb l’Estació Enològica i altres edificis contigus —inclosa una estació de tren pròpia—, fou el centre logístic que convertí Felanitx en la capital del vi mallorquí, fins que la liquidació del ferrocarril, el deute i una reducció de plantilla ho esfondraren. Des d’aleshores, es Sindicat ha entrat en un procés d’ensorrament i ha patit diversos atacs vandàlics, malgrat haver estat declarat bé d’interès cultural.
Això no ha impedit, però, que els actuals vinaters hagin gratat en el passat per basar-hi els nous vins felanitxers. I hi són només els llevats des Sindicat, sinó una terra singular (el famós call vermell), unes varietats recuperades (especialment el callet) i una manera de fer personal i agosarada.
Els vins d’aquesta banda de Mallorca, malgrat no gaudir de la producció d’antany —o qui sap si per això mateix—, han sabut recuperar el prestigi i tornen a tenir la reputació perduda. Després d’un parèntesi de trenta anys, la cultura vinatera de Felanitx reneix de les cendres. Ho fa, a més a més, alhora que el mateix edifici des Sindicat, recentment expropiat pel Consell de Mallorca, que hi bastirà un centre internacional d’art auspiciat per pintor felanitxer Miquel Barceló.
Caràcter inclassificable
Amb un punt d’autocomplaença, els felanitxers es defineixen com a irònics, sorneguers, llunàtics, dionisíacs, bohemis i discretament bufes (vanitosos). Andreu Maimó, el popular pintor de figueres, ho té clar quan li demanam sobre el caràcter d’aquí: els felanitxers són individualistes. Tot badant pel seu taller a Can Vent, un té la sensació que allò que agermana els vinaters, pagesos, artistes i la resta dels veïnats felanitxers és alguna cosa misteriosa, que qui sap d’on ve, però que traspua en la parla i el tarannà.
El ramader Miquel Adrover assegura que els xais criats en call vermell tenen un gust especial i reconeixible, diferent dels que han viscut en terra d’argila. També l’enòleg Grimalt atribueix a aquesta terra les qualitats especials del vi felanitxer. “Si afecta el raïm i el bestiar, qui diu que no afecta també les persones?” La gran densitat d’artistes ho corrobora. Però, fet i fet, tant hi fa que vengui de l’orografia, la llum, el call vermell o la força tel·lúrica,
Aquest article es va publicar en el número 245 del Descobrir (Juliol 2018)