El cor de Mallorca batega en els seus espais naturals, ecosistemes que mostren la contrastada diversitat de l’illa. En la majoria de casos no es tracta d’indrets completament verges, sinó modelats per l’ésser humà durant segles per treure’n profit mitjançant l’agricultura, la ramaderia o l’explotació dels recursos forestals. Una intrusió que, aquesta és la notícia, ha aconseguit mantenir un insòlit equilibri amb la natura, que apareix esquitxada de conreus, embellida a voltes amb edificacions de pedra centenàries com barraques, sitges o forns de calç. Sovint, la protecció d’aquests espais ha arribat després d’una fèrria pressió popular, convertint-se -com és el cas de sa Dragonera- en símbols del moviment ecologista local, que els ha preservat de la balearització que ha sofert gran part del territori illenc. Avui constitueixen paratges de visita obligada per sentir el batec de Mallorca, o millor, bategar amb ella. Preserven una colossal riquesa, amb endemismes que expliquen l’evolució en condicions d’insularitat.
Mallorca al natural
9 espais protegits d'una illa diversa
Ilots situats al sud-est de Mallorca FOTO: Tolo Balaguer
1
L'illa llegendària
Cabrera és el petit conjunt de divuit illots situats al sud-est de Mallorca. Només se’n pot visitar l’illa més gran, tot recorrent-la a través de diversos itineraris. Un museu etnogràfic permet conèixer els recursos i la història convulsa d’aquest breu territori, que durant la guerra del Francès -a la primeria del segle XIX- es convertí en camp de concentració per a nou mil presoners francesos.
El relleu és auster, amb elevacions i valls suaus dominades per la garriga, on el pi guanya terreny a l’ullastre i la savina. La costa es retalla en penya-segats que s’obren en cales turqueses, com es Port o l’Olla. Un paradís per a la gavina corsa, el corb marí i el falcó de la reina, tot i que els animals omnipresents són les sargantanes. Els fons estan coberts per praderies de Posidonia oceanica, responsable de l’oxigenació i nitidesa de les aigües.
S’Albufereta és un aiguamoll separat del mar per una estreta barra de dunes FOTO: Tolo Balaguer
2
Paisatges d'aigua
L’àmplia badia de Pollença acull una petita zona humida d’enorme valor ornitològic i botànic. Un paisatge inaudit al cor d’un enclavament turístic, oasi per a moltes aus durant les rigoroses sequeres estivals. S’hi pot accedir amb bicicleta des del Port de Pollença, i envoltar la reserva per gaudir d’un entorn agrícola esquitxat de construccions tradicionals. A la posta de sol, el visitant silenciós potser serà recompensat amb la visió d’alguna àguila peixatera o un falcó de la reina a la recerca d’aliment.
S’Albufereta és un aiguamoll separat del mar per una estreta barra de dunes. És una zona permanentment inundada, amb dos estanys i diversos canals que gairebé sempre duen aigua, ja que hi desemboca el torrent des Rec, alimentat per surgències salobres. És un dels millors llocs per observar aus durant tot l’any, com la polla blava i la cuereta groga.
Observació d'ocells a la zona humida més extensa de Mallorca FOTO: Tolo Balaguer
3
El regne dels ocells
La zona humida més extensa de Mallorca atrau ocells i ornitòlegs de tot el món. Es pot recórrer a peu o amb bicicleta per quatre itineraris senyalitzats, i disposa d’observatoris i plataformes per espiar la vida quotidiana dels ocells. A la posta de sol hi apareixen centenars de libèl·lules i, de nit, ratapinyades i papallones nocturnes.
S’Albufera es nodreix d’aigua de la mar, però sobretot de l’aigua de pluja, que arriba per torrents i surgències subterrànies. Els peixos dels canals són, majoritàriament, d’origen marí, com ara diverses espècies de llisses, tot i que la protagonista dels fons és l’anguila, que conviu amb serps i tortugues d’aigua. Els ocells són el grup més preuat i renouer: aquest és punt d’aturada de moltes aus que viatgen entre Europa i Àfrica. Algunes d’aquestes espècies d’ocells arriben per passar-hi l’hivern, com ara els ànecs xiuladors i els agrons, i més de seixanta espècies s’hi reprodueixen.
Espectacular parc Natural de la Península de Llevant al capvespre FOTO: Tolo Balaguer
4
Mar i muntanya
Aquest parc i les reserves del cap de Ferrutx i del cap des Freu protegeixen les serres del nord-est de Mallorca. La major part de la seva superfície correspon a les finques públiques de s’Albarca, es Verger i s’Alqueria Vella, amb cases de possessió que foren veritables centres d’autosuficiència. Disposa de refugis i zona d’acampada, i es descobreix amb deu itineraris de diferent grau de dificultat.
Un paisatge de muntanyes que desemboquen a la mar amb penya-segats abruptes o platges verges com s’Arenalet d’Albarca, i marcat per la interacció secular entre ésser humà i natura. Antany s’hi conreaven oliveres, ametllers, figueres i garrovers, i s’hi criaven ovelles i cabres; per regenerar les pastures es cremaven extensions de muntanya, tot afavorint la presència d’espècies que rebroten amb facilitat, com el càrritx. També hi ha pinar, garriga i clapes d’alzinar, on hi viuen tortugues i eriçons, i ocells com el falcó pelegrí i l’aufrany.
Al parc Natural de sa Dragonera avui només hi viuen gavines, sargantanes i la colònia més gran de falcó de la reina de les Balears FOTO: Tolo Balaguer
5
Un drac adormit
Sa Dragonera sembla protegir la costa sud-oest de Mallorca com un drac adormit, separat de Mallorca per un canal d’uns 800 metres. Alliberada de la urbanització en els anys setanta del segle XX, avui només hi viuen gavines, sargantanes i la colònia més gran de falcó de la reina de les Balears. S’hi han identificat més de 350 espècies de plantes, i la comunitat vegetal més extensa és la garriga d’ullastre. Per recórrer l’illa cal escollir un dels itineraris a peu que duen fins als fars.
Geològicament, sa Dragonera és una continuació de la serra de Tramuntana, i la major part de les seves roques es formaren al fons de la mar durant el juràssic, fa entre 200 i 180 milions d’anys. En el segle XIII, després de la conquesta de Mallorca, se n’explotaren els boscos, el garballó, l’orxella -liquen utilitzat per elaborar el color porpra- i els falcons. Fins al segle XVIII, fou un territori sotmès a freqüents atacs pirates.
Platatges verges al parc Natural de Mondrago FOTO: Tolo Balaguer
6
La petjada humana
Dunes, penya-segats, zones humides, torrents, planures i petits boscos de pi i ullastre. Mondragó és un mosaic d’ambients marcat per segles d’activitat agrícola i ramadera, on la superfície més gran correspon a rotes, petites parcel·les de terra amb conreus de secà, delimitades per parets de pedra en sec, ancestral tècnica consistent a encaixar roques sense argamassa. Recorrent-ne algun dels itineraris és freqüent trobar barraques de roter, síquies, aljubs i antics testimonis de l’explotació forestal, com ara sitges i forns de calç.
Però a Mondragó conviuen altres ecosistemes on l’acció humana és absent. En el litoral s’obren les platges verges de s’Amarador i Mondragó, amb fons de sorra a vegades coberts per praderies de posidònia. Una part de la costa forma penya-segats, on arrelen a la pedra les plantes com el fonoll marí o els coixinets de monja, adaptades a la implacable acció del vent.
Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, l’espai natural més extens de Mallorca FOTO: Tolo Balaguer
7
Gran patrimoni de la humanitat
L’espai natural més extens de Mallorca vertebra el nord-oest insular al llarg de 90 quilòmetres, des de sa Dragonera fins als penya-segats de Formentor. Concentra tot tipus de formacions geològiques, comunitats vegetals i animals, i paisatges que han inspirat artistes com Santiago Rusiñol o Robert Graves.
Una zona d’enorme valor botànic, amb presència de rares espècies d’orquídies i falgueres, i únic refugi del teix. Hi predomina el pinar, però hi queden clapes d’alzinar, el bosc autòcton. Entre la fauna destaquen el ferreret (Alytes muletensis), amfibi minúscul que no viu a cap altre lloc del món, i el voltor negre.
La presència humana n’ha modelat part del paisatge, amb marjades de pedra que reflecteixen l’esforç per retenir la terra i conrear oliveres avui centenàries. Continuen dempeus possessions, torres de defensa, monestirs, ermites, camins empedrats o sitges, valor cultural reconegut per la Unesco, que va declarar la serra patrimoni de la humanitat.
El miracle de les Fonts Ufanes FOTO: Tolo Balaguer
8
L'alzinar màgic
A la finca pública Gabellí Petit de Campanet es produeix un fenomen hidrogeològic únic a les Balears. És el miracle de les Fonts Ufanes: surgències intermitents d’aigua que brollen del sòl d’un alzinar de manera potent i sobtada després de precipitacions intenses i contínues. L’aigua de pluja s’infiltra en el subsòl i s’acumula en un aqüífer delimitat per materials poc permeables. Quan la seva capacitat se sobrepassa, l’aigua s’obre camí cap a la superfície tot brollant violentament. El cabal passa amb facilitat de 0 a 3 m³/s en minuts, però en episodis excepcionals arriba als 100 m³/s.
Tota aquesta aigua corre després pel torrent de Teló i arriba al de Sant Miquel, des d’on segueix camí fins al fèrtil pla de sa Pobla, travessant camps de conreu i desembocant al Parc Natural de s’Albufera.
Parets de fins a 200 metres d’alçària fins a la platja de sa Calobra FOTO: Tolo Balaguer
9
Un canó càrstic
El torrent de Pareis, joia natural de Mallorca, neix a l’Entreforc, a 150 metres d’altura, en la confluència dels torrents del Gorg Blau i de Lluc. Durant més de 3 quilòmetres segueix el seu camí cap a la mar entre parets de fins a 200 metres d’alçària, fins a morir a la platja de sa Calobra. La seva morfologia és fruit de l’acció escultòrica de l’aigua sobre la roca calcària, un modelat càrstic espectacular. En algunes zones inaccessibles hi sobreviu una petita població de ferreret, amfibi exclusiu de Mallorca. Del regne vegetal s’hi han identificat més de tres-centes espècies, amb endemismes com la didalera.
A sa Calobra, s’hi arriba per una carretera que baixa cap a la mar amb nombrosos revolts de 80º i un, el Nus de sa Corbata, de 360º. Des de la platja s’arriba a peu fins a la desembocadura del torrent, que forma una pictòrica platja de còdols. Espai majestuós on cada mes de juliol se celebra el Concert Coral del Torrent de Pareis.
Aquest article es va publicar en el número 197 del Descobrir (Juliol 2014)