Pels carrers pacífics del nucli antic de Palma, Joan Miquel Oliver arriba amb bicicleta al seu estudi de creació, vora l’antic convent de Santa Clara, un dels seus racons preferits i on des del 1256 no hi han deixat de viure monges tancades. El compositor del grup Antònia Font celebra que fa quatre anys s’implantés el carril bici als carrers de l’eixample palmesà, un gran avenç al seu parer: “No tenc cotxe ni carnet, i per mi poder anar amb bicicleta per la ciutat és collonut, com a les grans ciutats europees on això funciona”. El músic i llicenciat en filosofia lamenta que a les ciutats com Palma “tot està fet perquè els cotxes puguin tenir raó”, i li agrada imaginar-la “més pràctica i còmoda, una ciutat pràctica és una ciutat guapa”. Que no es confonguin les seves paraules: no combrega amb el concepte de “ciutat com a postaleta”, avisa.
De gent discreta
En comparació de Barcelona, que també coneix bé, Oliver descriu la Ciutat de Mallorca com una urbs “de gent més discreta. A cops sembla que aquí hi hagi poca producció cultural, manca d’artistes... I no és així, Palma té molta vida cultural, musicalment hi ha moltíssima gent que fa una feina molt bona, el que passa és que la gent treballa recollida als seus estudis, sense fer soroll ni propaganda”. Joan Miquel Oliver sí que troba que a la capital mallorquina l’oci s’hauria de reconduir no tant cap a bars de copes, i reivindica locals més polivalents, “com els bars de poble on començàrem a tocar nosaltres, tot improvisant un escenari vora la barra... Llocs on divertir-se sense emprenyar els altres”, diu.
“No tinc cotxe i per mi anar per la ciutat amb bicicleta és collonut”, diu Joan Miquel Oliver
Qui s’enfada és l’historiador Pere Montaner, que s’escandalitza cada vegada que sent pel carrer les explicacions que donen als turistes els conductors de les galeres, carros de cavalls fàcils de trobar dins el nucli històric. “He intentat que l’Ajuntament els imparteixi un curset d’història, però no hi ha manera”, es resigna el director de l’Arxiu Municipal. Al barri antic, Montaner hi té la casa i la feina: sap de què parla quan diu que “és un dels nuclis antics més valuosos de tota la Mediterrània... malgrat totes les malifetes urbanístiques que ha patit”, afegeix.
“Amb el temps hi ha hagut una substitució molt ràpida i molt brutal dels tipus d’habitants. El nucli antic ja és gairebé una ciutat dormitori, els casals grans [de l’antiga noblesa mallorquina] s’han convertit en apartaments. Ara hem de ser valents i afrontar el futur”, considera Montaner, que pregunta a l’aire si la part antiga “la volem conservar hibernada, com una mena de museu, o insuflar-hi vida?”. És una demanda retòrica: ell ja coneix la resposta. Per sort, s’estan produint fenòmens que contribueixen a donar vida al nucli antic. Aquest expert celebra l’obertura de petits hotels d’interior en antics casals de famílies nobles: “era al·lucinant que una ciutat com Palma fins ara no en tengués!”.

Alhora, Montaner admet que els habitants d’aquests carrers plens d’història “cerquen tranquil·litat” i, per tant, “no els pots posar una discoteca a devora”. Com a bon representant del tarannà mallorquí, Montaner és partidari de trobar un equilibri entre els que volen oci i els que volen descans.
“Palma té un dels nuclis antics més valuosos de tota la Mediterrània”
Catalina Cantarellas, catedràtica de la Universitat de les Illes Balears, tem per la despersonalització que creu que pateix Palma. I per això reivindica la recuperació del rol de ciutadà. En aquest repte de futur, Cantarellas alerta que “no sols s’han de recuperar els barris i els edificis degradats, perquè la ciutat és més que això”. El futur, per ella, no és “la creixent privatització d’espais col·lectius en petits compartiments per a un públic únic”. Es refereix, per exemple, al cèntric passeig del Born, on recentment l’Ajuntament ha permès a les cafeteries instal·lar-hi terrasses amb taules i cadires. En canvi, assenyala com a pràctica encertada la construcció “de més eixos cívics com els de Blanquerna o Fàbrica”, dos carrers que foren tancats al trànsit i que s’han transformat completament.
A Cantarellas li agradaria que en els propers anys el ciutadà tornés a ocupar “l’espai que li correspon, malgrat que quan ho intenta fer se l’estigmatitzi, i aleshores hi podria haver ciutat per a diferents públics: una ciutat cultural, una de solidària, una de cívica...”. La catedràtica assegura que cal distingir “entre fer marca, per exemple, Palma com a marca turística, que és el que interessa al poder econòmic en un moment donat, i fer ciutat, que per mi és el més positiu. Palma la faran els ciutadans, no els poders constituïts, a qui mouen altres interessos”, conclou amb rotunditat.
També amb contundència s’expressa Matías Vallés, periodista de referència a les Balears. Els seus racons mítics són fora de l’antic recinte emmurallat, on una altra ciutat sembla viure a un ritme més frenètic. El químic i periodista assenyala els vells molins del Jonquet, antic barri de pescadors, sobre el passeig Marítim: “Ara estan totalment desfets i oblidats, però allotjaren la discoteca Abraxas, i ens recorden que la discoteca moderna espanyola comença a Palma”, repassa Vallés, a qui la memòria trasllada tot seguit a la plaça de Gomila, l’epicentre de la ciutat moderna dels anys 70 i 80. “Gomila és per mi el símbol d’una Mallorca que m’ha ocupat bastant, potser per defugir el nacionalisme, i que representa el cosmopolitisme, per jo tant o més important que la ‘Mallorca oficial’, molt literaturitzada. Mallorca i Palma són irreals sense les celebritats que hi han passat durant el segle XX, sense els alemanys i anglesos”, sentencia.
“Mallorca és irreal sense les celebritats, els alemanys i els anglesos”, diu Vallés
Per dibuixar el seu futur imaginari, Vallés descriu a la seva manera el present: “Palma és una ciutat desintegrada, el primer experiment europeu. Un terç de la superfície de l’illa és en mans europees”. També veu la ciutat i Mallorca com “un aeroport amb una ciutat al voltant, una dependència que en el futur s’intensificarà perquè és l’única manera de tenir una capital de mig milió de persones en una illa d’un milió de persones per alimentar”, afegeix. La clau per a la inexistència secular de conflicte? “El sentiment palmesà i mallorquí és sense agressivitat, sense exclusivitat i sense proselitisme. Els anglesos han arribat a ser el deu per cent de la població de Palma, i ningú no els notava. La nostra gran virtut és la indiferència, que és el grau màxim de respecte”, assenyala.
Aquest article es va publicar en el número 185 del Descobrir (Agost 2013)