El sud mallorquí és un territori que, amb raó, ha donat fama de paradís a aquesta terra, amb sistemes dunars banyats per aigües transparents que, a caprici del sol, adquireixen tonalitats turqueses o maragdes. Terra endins s’estén el Salobrar de Campos, zona protegida que atresora el territori gairebé imaginari de les salines, muntanyes de sal que es miren en basses d’aigua blava, lilosa o rogenca, aliment i repòs per a nombroses espècies d’ocells. Gran part de la mar que banya aquesta zona —del cap Blanc a cala Figuera de Santanyí— forma la Reserva Marina de Migjorn, més de 22.000 hectàrees protegides, sobretot fons arenosos sovint coberts per la benefactora posidònia. Aquesta planta subaquàtica només viu al Mediterrani, on forma praderies en les quals s’alimenten i crien molts tipus de peixos. A més, és responsable de la transparència de l’aigua i de la conservació de les platges.
També és objecte d’investigació científica: des del 2005 el far de ses Salines, que assenyala el sud als navegants, és l’Estació d’Investigació Costera de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA). Des d’allà l’entitat pot dur a terme estudis en una zona verge i allunyada d’impactes humans directes, com explica la biòloga Núria Marbà, cap del Departament d’Investigació del Canvi Global: “A partir de mostres d’aigua o aire investiguem com canvien els ecosistemes a causa del canvi climàtic. Hem detectat que els estius de molta calor hi ha més mortalitat de posidònia, amb efectes sobre les espècies que hi viuen. És fonamental conservar-la: a les Balears hi ha el 50% de les praderies de posidònia cartografiades a l’est peninsular, i aquí creix a 1 m de fondària, mentre que en altres punts només apareix a partir dels 10 m”.
Platges salvatges, salvades
En aquest tram de costa d’arenals encadenats només hi ha dos nuclis habitats on fins fa poc predominaven els estiuejants mallorquins: sa Ràpita i la Colònia de Sant Jordi. A sa Ràpita encara es respira la complicitat de veïns que es coneixen de tota la vida, que gaudeixen del plàcid arenal de sa Ràpita —popular entre practicants de surf i surf de vela— i de famosos restaurants d’arrossos, peix i marisc. El seu petit port esportiu es vesteix de gala cada 16 de juliol amb una processó marinera en honor a la Mare de Déu del Carme, formada sobretot per llaüts, embarcacions tradicionals de vela avui empeses per un motor dièsel.

La Colònia de Sant Jordi és plena a vessar d’hotels i apartaments crescuts al voltant de platges com es Dolç, custodiada per l’illot de na Guardis, on es capbussen submarinistes a la recerca de les restes d’embarcacions púniques i romanes. Aquest antic nucli de pescadors —on el marquès des Palmer va fundar el 1879 una colònia agrícola— és punt de partida de la ruta que discorre vora la mar durant 10 km fins al far de ses Salines, tot travessant platges verges com es Carbó, de 1.400 m i davant l’illot de na Moltona, i es Caragol.
L’arenal mític des Trenc
Però la platja més famosa se situa entre sa Ràpita i la Colònia: es Trenc, arenal mític, nudista i salvatge de més de 3 km de longitud, convertit en emblema d’un moviment ecologista que fa dècades que el preserva d’obscurs interessos urbanístics. Forma una àmplia franja dunar on creixen plantes adaptades a les condicions extremes imposades pel sol, el vent i la sal, com el card marí, la savina o el lliri de mar. I a l’oest s’abraça amb la platja de sorra blanca de ses Covetes, topònim referent a les coves trobades en una pedrera d’on va sortir el marès per construir les muralles renaixentistes de Ciutat.
Terra endins es contempla el paisatge agrari que envolta dos pobles amb caràcter: Campos i ses Salines. Fins fa unes dècades, Campos era conegut per les grans vaqueries, la producció de llet i de formatges. Aquelles pròsperes finques acabaren en la ruïna, i moltes s’han transformat en pacífics agroturismes que esquitxen una geografia planíssima. Al poble hi ha un establiment recomanat, la pastisseria Can Pomar, que des del 1902 elabora especialitats com el gató d’ametla, els robiols de confitura o cabell d’àngel, les panades i els cocarrois. A ses Salines, amb una atmosfera nítida que anuncia que la mar és a prop, hi viuen poc més de 4.000 habitants, molts dels quals residents estrangers que han obert establiments al poble. El municipi acull l’important poblat talaiòtic des Antigors, amb l’enorme torre de vigilància o talaiot conegut amb el nom de Talaia Joana.
La platja des Trenc nodreix d’aigua marina les salines, un conjunt de basses naturals i artificials utilitzades des de fa dècades per obtenir l’or blanc de la gastronomia. Un dels pocs ecosistemes inventats per l’ésser humà on explotació industrial i natura conviuen en harmonia, freqüentat per ornitòlegs sobretot per la primavera i la tardor, quan poden contemplar més de 170 espècies d’aus, com ara flamencs, agrons, ànneres de coll blau, siuladors i, si hi ha sort, alguna àguila peixatera en plena caça.
A la vora dels aiguamolls creix una vegetació de fulla austera i regust salat, com la salicòrnia. Aquesta planta ja fa anys que es menja a França o la Gran Bretanya, cuinada al vapor i saltada amb mantega per aportar un toc marí a plats de marisc i peix. També s’utilitza com a guarniment o bé per substituir la sal en postres cremoses a base de formatge. Darrere la Colònia de Sant Jordi hi ha unes altres salines, de propietat particular, conegudes com les salines de sa Vall. Els púnics van començar a explotar-les en el segle iv abans de la nostra era, seguits per romans, bizantins, àrabs i cristians. Encara s’hi cull sal a finals d’agost amb mètodes artesanals. Val la pena recórrer-les per la carretereta que les voreja, millor al capvespre, quan el sol pinta cel i basses de tonalitats carabasses i rosades.
Imminent parc natural
Una bona notícia: el Salobrar de Campos i la platja des Trenc estan a punt de ser declarats parc natural. Segons Toni Muñoz, del grup ecologista GOB Mallorca, “el principal problema d’arenals com es Trenc és la càrrega de visitants a l’estiu, que suporta uns set mil banyistes diaris. Cal regular l’ús públic de la costa”. Però l’impacte més inaudit, perquè no ho sembla, és “la mania d’amuntegar pedres a les platges, un fet que destrueix els microhàbitats, perquè destapa petites zones protegides i canvia les condicions de plantes que hi arrelen a sota. També té un impacte estètic: humanitza un paisatge purament salvatge, que és on rau el seu valor i bellesa”.
Aquest article es va publicar en el número 223 del Descobrir (Setembre 2016)