Me’n vaig adonar a mig matí del segon dia. Circulava amb cotxe per la carretera que va de Porreres a Vilafranca de Bonany. Havia arribat al Pla de Mallorca el dia abans i m’estava en una casa als afores d’Algaida, enmig del bosc. Al vespre havia combatut la calor banyant-me en un safareig fresquíssim, mig ombrejat per un llimoner. Ara, a les onze del matí, el sol tornava a espetegar amb força. A banda i banda de la carretera, els camps segats de poc brillaven amb una llum tan daurada, i sota un cel tan blau, que et cremaven la vista.
Les bales de palla, rodones i dretes com tòtems capritxosos, es repartien pels rostolls. De tant en tant apareixia un camp d’ametllers, o d’oliveres noves, i al fons s’hi endevinava la fesomia rotunda i discreta d’una possessió. Com en deuen dir, d’aquest lloc?, em preguntava, i buscava algun rètol al marge. Ben al lluny, a l’esquerra, la serra de Tramuntana es desdibuixava en la boirina de la calor. Era un paisatge horitzontal, realçat pel vol dels avions que sortien de l’aeroport de Son Sant Joan o hi arribaven.
No corria ni una ànima. Havia fet quatre quilòmetres o cinc per una carretera suau, lenta, que avançava entre turons i marges empedrats, i no m’havia creuat amb persona humana. Des del dia abans, quan havia començat a voltar pel Pla de Mallorca, em preguntava quin era el secret d’aquell silenci i d’aquella solitud. Per què en ple agost tot allò semblava tan allunyat del Mediterrani, del turisme de Mallorca? I aleshores ho vaig entendre: el secret del Pla és que no hi ha secret. Ja ho diuen: la millor manera d’amagar un objecte valuós és deixar-lo a la vista de tothom, a plena llum del dia, sense fer-ne cas.
Diries que des d’un poble sempre pots veure el campanar del poble següent
Durant els set dies d’agost que vaig recórrer el Pla de Mallorca, vaig confirmar la primera intuïció. Com si participés en una gimcana, vaig visitar un per un els catorze municipis que componen el Pla, vaig aturar-me a contemplar els llogarets dels afores i vaig perdre’m en el laberint de camins que els uneixen. Durant aquells set dies vaig menjar frit
dues vegades; vaig entrar en sis esglésies; vaig admirar tres estàtues (un beat, un ciclista i un papa); vaig circumval·lar una trentena de rotondes; vaig veure tres pobles en festa major; vaig espiar una colla de piscines on m’hauria volgut banyar furtivament (com el nedador de John Cheever, però en versió rural); vaig escoltar la llengua alemanya, la sueca, l’anglesa i la francesa; vaig descobrir què vol dir en mallorquí un botifarra, i un porc xino —de fet, fins i tot vaig acariciar un porc xino de tres anys, dòcil i de pèl negre.
El Pla no és del tot pla
Quan preguntes a algun passavolant per la comarca del Pla, sovint el primer que et responen és que el Pla no és pla, però en canvi el seu paisatge de turons i valls conreades et fa sovint un efecte de vastitud plana. Tot i que els termes municipals són extensos, diries que d’un poble sempre pots veure el campanar del poble següent. Els llibres de geografia diuen que, segons la divisió comarcal del 1964, el Pla es compon de catorze termes municipals. Els citaré tots, tal com me’ls vaig aprendre de memòria, i així ja està fet: Algaida, Costitx, Llubí, Sineu, Llorito, Petra, Ariany, Montuïri, Porreres, Maria, Sencelles, Sant Joan, Vilafranca i Santa Eugènia. Dits així, d’una tirada, sonen com l’alineació d’un equip de futbol de primera regional. (Llorito, per cert, oficialment es diu Lloret de Vistalegre, però tothom en diu Llorito —que prové de Loreto.)
El primer dia, per poder abastar amb la mirada tota la comarca, vaig pujar a Randa (un poblet arraulit sota el puig, que depèn d’Algaida) i, després amunt, amunt fins al santuari de Cura. A 543 metres d’altitud, amb la badia de Palma al lluny i el mar perfilant de blau tota l’illa, s’entén molt bé que a Ramon Llull li vingués l’acudit de refugiar-se en una cova d’aquesta “muntanya santa” i posar-se a meditar i contemplar. Uns versos de mossèn Costa i Llobera ho expliquen: “A Cura en vida contemplativa/ Llull se va veure transfigurat, rebé les armes i força activa,/ per les grans lluites d’apostolat”. Era el 1274.
Fa tan sols quaranta anys hi havia pagesos de Costitx que no havien vist mai el mar
Avui dia, un hostal lloga habitacions a qui busqui una mica de pau, ja sigui mística o no. Un monjo franciscà em va explicar que els del seu orde ja no hi viuen, però es cuiden del museu, l’església i la botiga, on venen un licor groguenc, dit de Randa, que té aires de chartreuse. Aquell dia, una colla de ciclistes holandesos atacaven el cim i al dalt els esperaven les seves famílies amb pancartes de celebració. Dues noies estrangeres es passejaven pel jardí i, com jo, es van aturar davant l’estàtua de Ramon Llull damunt una roca. Barba d’eremita, gest contrit, ploma i pergamí a les mans. “Beat Ramon Llull”, va llegir una d’elles, a l’anglesa, com si algú li ordenés de batre Ramon lo Foll, potser perquè va ser un precursor de Jack Kerouac i la generació beat.
Més enllà de si el Pla és pla o no, des de Cura em vaig adonar d’un detall important que uneix tots aquests pobles: és l’única comarca mallorquina que no té mar. Això la converteix en una illa dintre de l’illa, una insularitat de secà que les autovies ràpides, construïdes fa menys d’una dècada, encara aïllen més de la resta. No és difícil imaginar-se que fa tan sols quaranta anys hi havia pagesos de Costitx, per exemple, que no havien vist mai el mar, o que potser l’havien vist una sola vegada, qui sap si en viatge de noces a Ciutat.
El temps embalsamat
Aquesta imatge de l’illa interior ha donat peu a una sèrie de tòpics: la Mallorca profunda, on el temps ha quedat petrificat, embalsamat, on tot és més autèntic. Ciutats com Llucmajor, Inca o Manacor són a tocar, però no hi ha cap poble del Pla que passi dels sis mil habitants (segons dades del 2009). Per sort, sempre hi ha savis que combaten els clixés. Acompanyat de l’escriptor Pere Antoni Pons, que és de Campanet però li agrada el centre de Mallorca, un matí vam anar a veure el geògraf Climent Picornell, professor a la UIB. Aquest home, que ho sap tot del Pla de Mallorca, passa els estius a Sant Joan, en una caseta del segle XVII, fresca i obaga, que va ser de son padrí. Els seus articles al Diari de Balears i altres publicacions han aconseguit fixar la memòria popular i física d’aquesta contrada.

En Climent Picornell parla amb passió i serenitat, com si estigués en una tertúlia del Can Tronca (a Sant Joan), i sap administrar la informació i les anècdotes. Quan li vaig preguntar si el Pla havia canviat gaire, en els últims anys, ell va respondre que en part sí, que els pobles han canviat una mica de fesomia, però va posar més èmfasi en la part implícita de la pregunta: “Ara bé, això de la Mallorca profunda no existeix”, va dir. “No és una imatge bucòlica. Aquí tothom té Internet, hi ha immigrants, hi ha gent que se suïcida i alguns joves esnifen coca. Com a tot arreu”. Encara queden pagesos? “Sí, però són pagesos supertecnificats. Molt pocs es dediquen en exclusiva a la pagesia, tenen altres oficis, com ara professors de secundària, i esgarrapen hores per poder anar al camp.”
El paisatge agrari ha canviat po-quíssim, em va dir en Climent. Potser per això ens vénen pensaments atàvics quan l’admirem. “Les terres del Pla són terres grasses, que aguanten. Ara gairebé no es cullen les ametlles. Hi ha menys figueres que abans, i des de fa uns anys es tornen a plantar oliveres i vinya”. Més tard, al migdia, tots tres ens vam presentar a Ariany, a casa de l’escriptor Guillem Frontera. Ariany és el poble més petit del Pla, però es veu d’una hora lluny: assentat dalt d’un turó, amb una església portentosa que el domina (la de la Mare de Déu d’Atocha) i un aljub de l’època islàmica als afores.
El paisatge agrari ha canviat poc, però ara hi ha menys figueres i es torna a plantar vinya
Frontera va néixer a Ariany i el seu darrer llibre de contes (La mort i la pluja) se situa en un espai mític del Pla, Alanària, que li serveix per fer un exercici de memòria i parlar dels canvis que ha viscut la terra. Asseguts en una terrassa que mira als camps, en una quietud trencada només pel cant d’un gall insistent, vaig fer la mateixa pregunta a Guillem Frontera: què ha canviat en aquest paisatge? “Els xiprers, per exemple”, va dir. “A Ariany no n’hi havia, ni tan sols al cementiri com a arbre ornamental. Ara en planten en algunes possessions perquè això s’assembli a la Toscana. Però el xiprer és un arbre que et fragmenta el paisatge”. “Només se’n plantaven en alguns plans molt ventosos per protegir els tarongers”, remarca en Climent. “Una altra cosa que ha canviat és el regadiu. Ara hi ha més verd que abans”. Tots dos van coincidir que també hi ha transformació als afores dels pobles, amb les murades de cases protegides que s’hi construeixen, o les escoles i residències per a avis, i que sovint s’alcen sense cap previsió estètica.
En Climent Picornell ens va explicar més coses, que potser aniran sortint, però aquell matí quan marxàvem de Sant Joan ens va voler ensenyar una curiositat. En un racó de l’eixida de casa seva, mig ocult per la vegetació, hi conserva un bust de pedra encarregat pel seu padrí, que era molt catòlic. És el bust del papa Pius XII, plasmat amb unes ulleres rodones, com de John Lennon, i sembla gaudir d’aquesta eternitat furtiva.
Quan voltes pel Pla, es percep una presència latent de la religió i sobretot de l’església i les devocions arcaiques. La majoria de pobles es van desenvolupar al voltant d’esglésies que s’imposen per la seva còrpora i un campanar vistós i afrancesat, de ben segur una herència de l’època dels aristòcrates botifarres, que mantenien una possessió fora vila i una posada (un casal) dins el poble. Si n’hagués de destacar dues, triaria la de Porreres i la de Sineu, que vistes de perfil semblen parentes. La de Porreres, dedicada a la Mare de Déu de la Consolació, és més contundent, altiva i fatxenda; la de Santa Maria, a Sineu, es fa estimar però no s’imposa, potser perquè les seves pedres es vanaglorien amb una esplendor que ve del gòtic, i amb una planta més antiga (del segle XIII).
Al Pla es percep la una presència latent de la religió i sobretot de les devocions arcaiques
Per cert, si aneu a Sineu —ho havia de dir—, no us podeu perdre el claustre de l’antic convent dels Mínims, on ara hi ha l’Ajuntament: hi trobareu una barcella del segle XIII que es feia servir per mesurar el gra. Resseguint encara la petja religiosa, recordo la visita al santuari de Monti-Sion, un turó amb un monestir solitari al capdamunt, als afores de Porreres: l’ascensió està marcada amb les creus del Via Crucis, però avui dia els revolts de la carretera atreuen sobretot les curses de karts. I a Sencelles veneren la beata sor Francina Aina Cirer.
Moltes cases del poble conserven una rajola al portal que fa al·lusió a la vida de la monja, com un salconduit d’aires sectaris que, la veritat, fa una mica de basarda. Pel carrer, una senyora de les d’anar a missa em va explicar que sor Francina Aina (o sa tia Xiroia, com l’anomenen ells) va inaugurar una congregació al poble de les Filles de la Caritat, que després es van repartir per tota l’illa. El 1989, Joan Pau II la va beatificar per agrair-li els serveis prestats, com si diguéssim. I a Petra, el poble que tal vegada té un perfil més arabitzat del Pla, l’atracció és un altre monjo de fama internacional: fra Juníper Serra.
Artistes a la farmàcia
Un matí vaig entrar a la farmàcia d’Algaida, s’apotecari. Una senyora que parlava en castellà, amb un fort accent alemany, demanava benes i guix. La farmacèutica n’hi va portar unes quantes caixes, les necessàries per enguixar una cama trencada, però la dona en volia més, més. “Más cartones, por favor”, deia. La farmacèutica obria uns ulls com unes taronges. Aviat a la botiga tots ens moríem de ganes de saber què s’havia trencat el malalt, quin accident terrible hi havia al darrere, i aleshores la dona ho va explicar: “Son para una escultura de yeso que hago en mi jardín”.
L’anècdota serveix per explicar que Algaida, un dels municipis del Pla on viu més gent, representa molt bé la transició que ha hagut de fer la comarca els darrers anys. Els límits urbans s’han eixamplat, i fins s’hi ha construït algun bloc de pisos detestable, però el paisatge que els envolta, de boscos de pins (Algaida vol dir ‘el bosc’ en àrab), deu haver canviat poc. Igual que golems que custodien el poble, els vells molins de vent es conserven com un record d’altres temps, quan la vida es feia sobretot al camp, a pagès.
Per al compositor Joan Valent, el Pla té un aire sicilià, entre eixut i salvatge
Avui dia, del món agrícola s’ha passat al món dels serveis. El turisme mana i més d’un agafa el cotxe cada dia per anar a treballar a l’aeroport, que queda a vint minuts. M’ho va explicar el músic Joan Valent, un migdia que vam trobar-nos per dinar. En Joan és d’Algaida, té casa fora vila, tot i que durant l’any viu sobretot a Madrid. Es guanya la vida fent arranjaments per a orquestra, en gravacions de discos, o component bandes sonores. Ara mateix treballa en l’última pel·lícula de Montxo Armendáriz i en la sèrie La Riera. També té entre mans una òpera que promet molt,
sobre els darrers anys de la vida de Ramon Llull. “La misèria ha acabat donant bellesa a aquesta terra”, va dir-me en Joan. Érem a Ca’l Dimoni, un restaurant d’Algaida que s’ha de celebrar per la qualitat de la carn a la graella. Sèiem a dins, a recer de la calor, envoltats de sobrassades i siurells. Els siurells són unes figuretes acolorides, que representen pastors o animals, i serveixen per xiular al ramat i fer bonic. Les sobrassades esperaven sentència per anar a petar a la brasa. Mentre menjàvem un frit mallorquí (un remenat de freixures i fetge amb una samfaina de tomàquet, patata, ceba i pebrot), en Joan va argumentar que el Pla no s’assemblava a la Toscana, que més aviat tenia un aire sicilià, entre eixut i salvatge. Vaig recordar unes paraules de Josep Pla, que deia que aquest era “un paisatge normalíssim, però misteriosament sensual”. Vam parlar del turisme, de si afectarà el futur de la contrada. “Aquí hi ha un turisme estacional, que no canvia la fesomia dels pobles.
Patrimoni
A més, sobretot al camp, hi ha un codi de rectitud, d’ètica, que diu que si tens una finca l’has de cuidar, i això es nota”. Vaig pensar en unes paraules d’en Climent Picornell, dies enrere, quan m’explicava que l’agroturisme ha servit perquè moltes finques es conservessin sense espatllar-les. Fa uns quants anys, el turisme alemany va portar una sobrevaloració del terreny, i alhora va donar un valor a la conservació. Deia en Climent: “Compraven garrigues, que eren ermes, a un preu altíssim, només perquè a la llunyania es veia el mar, però tot el que construïen era legal. En canvi, la construcció a fora vila, els anomenats xaleters, sovint ho han fet des de la il·legalitat... En tenien prou de posar un porxo a una cabana de guardar eines”. Tot amb tot, el cert és que durant aquells dies al Pla vaig veure poques barrabassades fetes en nom del turisme.
De l’Índia a Mallorca
Vaig conèixer gent vinguda de fora i que ha sabut empeltar-se en el Pla. Un dia, passejant pels carrers costeruts de Montuïri, vaig conèixer el senyor Harry N. Chand. Seia a l’eixida de casa amb una noia i menjaven síndria. El senyor Chand, em va explicar, era hindú i havia vingut feia quinze anys a Mallorca. Ara en tenia setanta. Em va fer seure amb ells. A terra, a l’eixida, havia traçat el perfil de dues palmeres tot posant alineades una colla de monedes antigues sobre un llençol blanc. Era una imatge estranya i alhora adient en aquell lloc i aquell moment. Vaig escoltar una estona com ensenyava anglès a la noia.
També li feia dibuixar coses. Ella es deia Gorjana i era búlgara; el seu pare, em va dir, treballava a Montuïri. Més tard, a la plaça del Mercadal de Sineu, a tocar de l’església, vaig trobar-hi la botiga de la dissenyadora Irene Peukes. Va néixer a Alemanya i fa set anys que treballa com a dissenyadora de sabates per a Camper. Al seu taller de Sineu també crea vestits, amb una influència artística molt forta, que la porta a tenyir, dibuixar i escriure sobre les peces de roba. El descobriment de la seva botiga a Sineu va ser un impacte gairebé tan fort com l’ensaïmada de nata i xocolata que em vaig menjar al Cafè s’Indic.
Una tarda vaig passejar per Porreres. Acabaven de viure la Festa Major de Sant Roc. A la rambla que duia fins a l’església vaig comptar-hi sis cafès en funcionament. En vaig triar un que feia cantonada (el Bar Can Miquel) perquè s’hi escoltava bona música. La música clàssica va donar pas al flamenc, i després a una cançó pop. Dos homes feien el cigaló i tenien l’ampolla de Soberano damunt la taula. El Bar Can Miquel és antic (el van fundar el 1939) i feia tota la impressió de no haver canviat gens en els últims quaranta anys. Un cartell de Joan Miró celebrava els setanta-cinc anys de vida del Barça (1974) i les taules i cadires eren com de snack-bar dels anys setanta. Les neveres eren de fusta. Un cartell anunciava que hi havia Wi-Fi gratis i una pissarra detallava en anglès que per esmorzar feien ous remenats. Una parella d’estrangers teclejaven un ordinador portàtil. Vaig saber que des de feia un any i mig el bar havia canviat d’amos: ara el porten un noi gallec i una noia alemanya que semblen molt convençuts del pas que van fer.
El Bar Can Miquel feia tota la impressió de no haver canviat durant els últims quaranta anys
A vegades passen, aquestes coses: no saps com, de sobte, un dia qualsevol entres en un bar i a l’instant te l’apropies, un bar on saps que aniries cada dia del món i que recordaràs potser per sempre amb una nostàlgia que no et correspon. De manera similar, és probable que recordi així els dies que vaig passar al Pla de Mallorca. Sense gaire càrrega sentimental, però amb la sensació d’haver trepitjat un territori que reconec, un secret esbombat que em parla de tradicions i que m’atreu pel seu caràcter genuí. Hi tornaré, segur.
Ho sabíeu?
Aquest article es va publicar en el número 150 del Descobrir (Novembre 2010)