Son Marroig de Mallorca

Suspès entre el cel i la mar

Vistes del templet dels jardins de son Marroig
Vistes del templet dels jardins de son Marroig FOTO: Tolo Balaguer
25 de setembre de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

Corrien els anys seixanta i setanta del segle XIX quan l’arxiduc d’Àustria, príncep d’Hongria i de Bohèmia, va arribar a Mallorca. Es deia Lluís Salvador i era expert en geografia i botànica. Li encantaven les illes de la Mediterrània, que coneixia bé. Les visitava, les recorria i parlava amb la gent per recollir-ne “la saviesa popular”. Quan va conèixer la finca de Miramar, l’antic col·legi de llengües orientals de Ramon Llull, a la costa nord de la gran de les Balears, va decidir quedar-s’hi a viure. La va comprar i va ordenar que es respectassin tots els arbres que hi eren plantats.

Contemolar la mar des del templet de Marbre és com entrar de ple en la història antiga

“Un dia, els ocells van callar davant les destralades que, estremint la fronda, repercutien en les recòndites fondàries de la selva... En una propietat contigua a Miramar, un mallorquí tallava un arbre centenari. Per evitar aquell vandalisme, l’arxiduc va comprar, molt cara, al seu amo tota la propietat. Dies després, es repetia, a l’altre costat de Miramar, la mateixa escena: l’arxiduc prenia possessió de la finca”. I així va passar força vegades, fins al punt que l’arxiduc no podia obrir la finestra sense sentir els cops de les destrals que aterraven els arbres. Ho explicava el francès Gaston Vuillier, amic de l’arxiduc, que també assenyalava que va ser d’aquesta manera com Lluís Salvador adquirí gran part de la costa nord mallorquina, amb son Marroig inclòs.

Son Marroig és ben a prop de la carretera que mena a Deià venint de Valldemossa. En els vuit quilòmetres que hi ha d’una població a una altra, trobem les dues antigues propietats de l’arxiduc. Passar pels seus revolts és recordar aquest personatge que va ser tan estimat a Mallorca, en part pel seu respecte a la natura; però també per la seva veneració a la figura més il·lustre de l’illa, en Ramon Llull. I és que, cal dir-ho, l’arxiduc va reedificar l’oratori de la Trinitat a Miramar i també va manar construir una capella dalt de tot d’una roca per encabir-hi una escultura de lo Foll mallorquí.

Ho sabíeu?

El Miramar de Ramon Llull

Els versos de Llull al Cant de Ramon explicaven els seus pecats i, al mateix temps, subratllaven la seva feina com a missioner, com la que va fer al monestir al terme de Deià. Miramar es va convertir en un col·legi de llengües orientals amb l’objectiu  de poder dialogar amb els infi dels i convertir-los a la fe cristiana. El rei Jaume II li ho va autoritzar el 1276 i també el mateix papa Joan XII. Per a Llull, que havia nascut a Palma perquè els seus pares havien vingut a l’illa després de la conquesta per Jaume I, la mar que es contemplava des de Miramar era “la correntia del món”. Segles més tard, l’arxiduc d'Àustria s'instal·lava a viure-hi i absorbia de l'escriptor, i decidia homenatjar-lo allà mateix. "Les iniciatives lul·lianes de l'arxiduc produïren una gran emoció entre totes les persones amants de l'antiguitat, la tradició i l'esperit de l'illa", escrivia Josep Pla. Avui, Miramar, propietat dels hereus del secretari de l'arxiduc, Antoni Vives, és encara una de les visites més suggeridores de la costa nord de Mallorca.

En un revolt de la carretera es desplega son Marroig. No en va, la bellesa de la costa nord queda ben emmarcada per aquesta casa. Joan Alcover deia que no havia conegut bé la mar fins que no havia visitat aquesta contrada (“Sempre visquí vora del mar, mes fi ns avui no el coneixia”). Ni conèixer ben bé la mar ni tampoc la bellesa que pot adquirir l’arquitectura que s’hi encara. Una casa coronada per una antiga torre de defensa, un jardí, un templet i dos miradors conformen l’excepcionalitat de son Marroig. L’arxiduc va manar construir el templet i hi va demostrar els coneixements que tenia de les illes mediterrànies. El templet jònic, de marbre de Carrara, és una còpia gairebé exacta del que es troba al jardí Pallavicini, a Pegli, prop de Gènova. I al seu torn, aquest imitava un altre situat a Grècia.

La calma de son Marroig ha fet que sigui un dels escenaris del Festival Internacional de Música deDeià
La calma de son Marroig ha fet que sigui un dels escenaris del Festival Internacional de Música de Deià

Des del templet, s’obté una visió que deixa inexactes tots els adjectius que s’hi vulguin buscar. La primera sensació, això sí, és d’agraïment a la sensibilitat de l’arxiduc, perquè contemplar la Mediterrània des d’un templet jònic de vuit columnes és com situar-se de cop dintre dels plecs de la història antiga. Per continuar, si hom té entre les mans la novel·la El rayo verde, de Julio Cortázar, l’extasiament visual permet verbalitzar-se gràcies a les línies del magnífic escriptor argentí. Especialment si es tria el moment del capvespre.

Una mar de color roig o verd Cortázar havia sentit a parlar del raig de color verd per les pàgines de Jules Verne. Hi havia un moment que quan el sol es pon apareixia al cel un raig verd. Cortázar havia recorregut el Pacífic i l’Atlàntic per veure’l, però va ser al mirador de l’arxiduc, quan el va copsar per primera vegada: “Ayer, desde el mirador del Archiduque Luis Salvador, miré una vez más hundirse el sol en el mar. [...] Lo vimos desaparecer detrás del perfecto borde del mar, envuelto en el halo que aún duraría algunos minutos. Y entonces surgió el rayo verde, no era un rayo sino un fulgor, una chispa instantánea en un punto como de fusión alquímica, de solución heracliteana de elementos. Era una chispa intensamente verde, era un rayo verde aunque no fuera en rayo, era el rayo verde, era Julio Verne murmurándome al oído: ¿Lo viste al fin, gran tonto?” I si l’exterior extasia els ulls, l’interior també deixa amb la mateixa sensació, perquè a la casa hi ha els records de l’arxiduc, records que conformen un veritable museu.

L'arxiduc féu construir un camí ple de miradors entre son Marroig i la Roca de sa Foradada

Des d’una vèrtebra i una costella d’un gran cetaci, al vestíbul, fins a l’edició original del Die Balearen, una de les grans obres del príncep, tot passant pels gairebé setanta llibres que va escriure. Al costat, quadres de Joaquim Mir —que també es va meravellar per la costa nord de Mallorca amb un entusiasme similar— o d’Hermenegild Anglada Camarasa, entre molts d’altres objectes. Des de la galeria del primer pis, son Marroig sembla suspès entre el cel i la mar, com si els fonaments de la casa arrelessin entre els milers de solcs que fa la Mediterrània. Entre el cel i la mar. Lluís Salvador encara es troba avui entre les dues dimensions, com els grans personatges de la història.