S'albufera des Grau

Un espai d'aiguamolls naturals a Menorca

A l'Albufera hi habiten una gran varietat d’ocells
A l'Albufera hi habiten una gran varietat d’ocells FOTO: Joan Mercadal
25 de desembre de 2014 a les 00:00
Guardar a favorits

A l’hivern, quan les espècies estrambòtiques del turisme de vacances han volat mar enllà, s’Albufera des Grau de Menorca retorna a la vida plena. Llavors, només de fer-li una picada d’ull, hi apareix de nou l’edèn que realment és i ha estat des de la més remota antiguitat geològica. Hi brolla allí una vida amarada d’assossec i de llum, de plàstica aquàtica, botànica, orogràfica i, en definitiva, ambiental. Absolutament pintoresca. És així que hom, de seguida, s’animaria a pintar-la, poetitzar-la o musicar-la.

Com l’ha descrita el físic i historiador de la ciència Josep Miquel Vidal, s’Albufera fou originada en una falla geològica que s’omplí d’aigua de mar i que, posteriorment, en va quedar separada per un cordó dunar, tot i que hi manté una comunicació a través d’un canal de 400 metres a la part més oriental, conegut com sa Gola de s’Albufera. A la vegada, també podríem descriure’l com una mena d’extens bassal impermeable on van a parar, per embassar-s’hi, les escorrenties de pluja de la conca hidrològica del nord-est del terme municipal de Maó. Diguem, fet i fet, que actua talment com un aljub natural en el joc hídric d’una illa en la qual l’aigua dolça és escassa, sense rius, sense estanys, sense pics de neu i sense el broll a penes de fonts espontànies. Menorca és una illa assedegada. Per açò, certs miralls com s’Albufera hi aporten un valor ecològic de primer ordre.

Curiositat

Tresor natural

S’Albufera és un microcosmos fascinant. És l’indret de Menorca amb més concentració de vida natural, faunística, florística i ornitològica de l’illa. Us hi trobareu corpresos només de dar-hi un cop d’ull: gran diversitat d’ambients, zones humides, terrenys agrícoles i ramaders, boscos, un litoral amb penya-segats i platges, illots i zona marina. Fou declarat parc natural l’any 1995, després de moltes mobilitzacions socials. L’any 2003 es van ampliar els límits del Parc Natural i s’hi van declarar cinc reserves naturals (les illes d’Addaia, s’Estany, bassa de Morella, es Prat i l’illa d’en Colom) amb l’objectiu de conservar llocs especialment sensibles. Gairebé tota la zona està inclosa dins una àrea natural d’especial interès (ANEI), forma part de la Xarxa Natura 2000 i és nucli de la reserva de la biosfera de l’illa de Menorca.

Fa una vintena llarga d’anys que constitueix un parc natural que actua com a nucli del reconeixement de l’illa de Menorca com a reserva de la biosfera (Unesco, 1993). El conjunt paisatgístic presenta una rica varietat d’hàbitats i paisatges. La llacuna s’estén en una superfície de 72,5 hectàrees. Els somnis dels doblers i les superbes ambicions immobiliàries de l’economia del benestar havien previst per a ella que fos transformada en una urbanització idòlatra del Shangri-la: aquell topònim fictici de la novel·la anglesa del 1933 Lost Horizon. Sigfrid Federmann, un jueu de naixença holandesa però passaport alemany, un tipus que un dia havia esbombat que “ell era el millor venedor immobiliari del món”, havia vist en s’Albufera menorquina el veritable paradís terrenal que les seves finances cobejaven.

I, per tant, la troballa definitiva de la utopia mítica de l’Himàlaia, una terra de felicitat permanent, salvada del món exterior renouer i caòtic. Com en el relat de James Hilton, Federmann havia experimentat una revelació onírica. Volgué endegar un procés urbanitzador d’irresistible encís, a través del qual la gent que s’establís en el seu Shangri-la esdevindria un ésser feliç, per sempre més immortal. Molta gent (intel·lectuals, rics, empresaris, jubilats, anglesos o catalans) sentí l’aspiració d’aconseguir d’instal·lar-se en el paradís perdut de Menorca i no fer mai més mudança. L’escalfor mercantil de Federmann, emperò, va atiar el primer moviment ecologista de la història social de l’illa. Érem per devers l’any 1973. Al crit de “salvem s’Albufera!”, la trituració sistemàtica del paratge va ser, en bona part, aturada, malgrat que s’hi arribaren a aixecar diversos xalets; açò sí, imaginats com a miradors privats sobre la llacuna i tota la fabulosa vida florística, ornitològica i aquàtica que allí té els escenaris naturals.

Un petit paradís vegetal i animal

L’ullastrar, juntament amb les pastures, és la comunitat vegetal dominant a les zones interiors. Al cap de Favàritx, que forma part del nucli de la reserva amb la platja des Grau i l’illot d’en Colom, hi creix la comunitat botànica d’aladern menorquí. Les comunitats litorals destaquen per la seva originalitat i la diversitat d’endemismes, sobretot als sòls rocosos. Les plantes més espectaculars són els socarrells. Ara bé: als arenals i sistemes dunars creix una vegetació diferent. Es tracta d’una vegetació molt amenaçada arreu de la Mediterrània europea, però que aquí es manté ben conservada. Les espècies característiques són el borró, el lliri de platja o el card marí. També hi ha endemismes com la camamil·la de Maó i la ruda de ca. A la part posterior de les dunes es troben petites boscúries de sivines que conviden al passeig.

Una de les barreres, tradicionalment fetes de fusta d’ullastre, que trobem en els camins de l'Albufera
Una de les barreres, tradicionalment fetes de fusta d’ullastre, que trobem en els camins de l'AlbuferaJoan Mercadal

Molt atractives a l’observador són les aus i els peixos que poblen la llacuna. El gruix d’ocells hivernants a s’Albufera és format per l’ànec collverd, el rabassot, l’ànec xiulador, l’anedó i la fotja. De fet, la fotja havia format, per si sola, un dels més esfereïdors episodis de l’explotació cinegètica que es practicava a la zona abans de l’era turística actual. En els anys cinquanta i seixanta, colles de maonesos armats amb escopetes, una o dues vegades cada temporada, hi organitzaven una batuda general de fotges i ànecs. La matança acostumava a ser massiva. Llavors la llacuna, en unes hores frenètiques, s’amarava de fums acres de pólvora i perdigons, de cofoisme cinegètic, de cans d’aigua que lladrucaven, de bufandes al coll i de cananes.

La borratxera de cartutxos és només, avui, un record passat i superat, com també ho és la febre constructora de ciment i teules que després l’havien amenaçada. En el dia, com a parc natural protegit, el que han tornat a ser-hi freqüents són les espècies que s’alimenten d’invertebrats aquàtics, com el cullerot, el soterí petit o el soterí collnegre; i les que ho fan de peixos, com el corb marí gros, l’agró gris i l’agró blanc. De totes aquestes espècies només crien a s’Albufera l’ànec collverd, el soterí, la fotja, la polla d’aigua, el rascló i la gavina vulgar. Si anau amb compte, podreu contemplar-ho de lluny. La majoria d’espècies construeixen els nius entre la vegetació, especialment els joncs i el canyet, que, en travessar-los, us donaran una sensació quasi selvàtica. L’ànec collverd cria als camps dels voltants de s’Albufera, i quan els pollets neixen es traslladen fins a la llacuna amb la mare.

Giragonses al cel de Menorca

Dues espècies que destaquen per la seva raresa són l’àguila peixatera i l’agró blanc. La primera va estar en perill d’extinció, però asseguren els naturalistes que, ara, de bell nou tornen a criar set parelles a Menorca i algunes més a Mallorca. Encara que a s’Albufera no hi facin la criança, potser les veureu sotjant la pesca o fent-hi elegants giragonses amb les ales esteses damunt la làmina d’aigua. L’agró blanc és una espècie oriental que hiverna de manera regular a s’Albufera.

Tres escursions úniques

Sa Gola

Es pot fer a peu. El camí és pla i els espais limítrofs de la zona de sa Gola són accessibles per a persones amb mobilitat reduïda.

Dificultat: Baixa | Distància: 1,70 km | Durada: 45 min | Temàtica: Paisatge, flora i fauna.

Santa Madrona

El millor recorregut per observar aus aquàtiques. Voreja la costa sud-oest de s’Albufera des Grau. No és fàcil accedir-hi.

Dificultat: Baixa | Distància: 2,8 km | Durada: 1 h | Requisits: S’ha de fer a peu.

Mirador de Cala Llimpa

Fauna, flora i paisatge. Aquest itinerari és el més paisatgístic i manco conegut dels tres que envolten s’Albufera. Recorre la part sud-est de la llacuna. Feu-lo amb calma i aturau-vos als punts d’interès. Al Centre de Recepció es proporciona la informació necessària.

Dificultat: Baixa | Distància: 1,70 km | Durada: 40 min.

Mostra una elegància gràcil i simpàtica quan peona per les parts més baixes del nivell de l’aigua. Hi ha, tanmateix, altres éssers vius característics. S’hi han comptabilitzat fins a vint-i-una espècies piscícoles. Les més abundants són l’anguila, l’agut petit, la llissa vera, el cabot, la variada, la cabeçuda i la gambúsia. Al capdavall: una concentració meravellosa de vida natural; una vida que se us obre als ulls per terra, mar i aire en un indret potser dels més feraços i amb una biodiversitat més impressionant de l’illa de Menorca.