La sortida del sol des de Favàritx és corprenedora. Sebastià Pons la coneix bé. Cada dia, durant anys, l’ha vista des de la torre de trenta metres, de franges blanques i negres, que s’alça solitària i silenciosa enmig d’un paisatge gairebé lunar. És un dels quatre faroners que queden a Menorca des que el 1993 es va suprimir el cos de senyals marítims amb la progressiva automatització i deshumanització d’aquestes torres guia.
Amb la dona i les filles van fer vida a Favàritx, com abans ho havien fet en fars de Galícia, Eivissa i al menorquí Punta Nati. Ara reparteix la feina entre els set llums de l’illa, però continua sentint Favàritx com el seu. Una feina que va triar fa trenta-set anys infl uït “pel meu cunyat Cesc, que treballava al de Cavalleria”. Fill de pagesos, l’única relació que hi tenia era la proximitat amb aquest far que illumina la zona de més trànsit marítim de l’illa des d’un penya-segat, altiu i nu, de més de 90 metres.
“Em va atreure des de petit”, sosté. Tot i el romanticisme que envolta els faroners, sabia que potser caldria marxar lluny i dur una vida d’aïllament. “La meva època ha estat còmoda, encara solitària, però amb uns avenços tècnics que no es tenien abans. I ha estat molt important la família, sobretot la dona. Acabats de casar, vam anar a Sisargas i a La Estaca de Bares, a Galícia, on va néixer la primera filla.” La segona ho faria a Eivissa.
Solitària, aïllada i de molta responsabilitat: “Hi ha molta gent que depèn de tu”. Així és la feina als fars, lligats inevitablement a històries de naufragis. Aquest any s’ha commemorat el centenari del de més ressò internacional. El 10 de febrer del 1910, el vapor francès Général Chanzy feia la travessia Marsella-Alger quan una tramuntanada el va fer estavellar contra els penya-segats del nord, a sa punta des Llosar, a prop d’on després es va construir el far de Punta Nati. Dels cent cinquanta-sis passatgers i tripulants, només en va sobreviure un.
"El far és la lluminària de la mar", afirma Aleix Riera, pescador de la badia de Fornells
L’illa exhibeix orgullosa set llanternes en el litoral. Tres al nord, a l’embat de la tramuntana: Punta Nati, Cavalleria i Favàritx. Dues al sud, emmarcant la costa més calmada i de cales de sorra blanca i aigües turquesa: Cap d’Artrutx i Illa de l’Aire. Les altres dues, de recalada, marquen l’entrada als principals ports: sa Farola a Ciutadella i sa Punta de Sant Carles a Maó.

Totes amb la mateixa missió, però totes diferents i úniques. Identifiquen el paisatge i alhora són senyals capaços de donar les claus de la comunicació, com narra L’illa dels 5 fars de Ferran Ramon-Cortés. Els fars excel·leixen en el rol de guia de pescadors i resisteixen davant GPS, satèl·lits, radars… “El far és la lluminària de la mar”, afirma Aleix Riera, un pescador fi ll i nét de pescadors que des dels setze anys feineja des de la badia de Fornells, que juntament amb els ports de Ciutadella i Maó són els tres punts 100% pesquers de Menorca.
N’Aleix és un enamorat de la mar, a la qual “respecto, però no li tinc por: les barques no es perden pel temporal, sinó per imprudència”. Pesca sol, amb el seu llaüt de proa avançada —obra d’un dels últims metres d’aixa, Miquel Huguet—, i les seves guies són els punts alts de terra endins, el coneixement del litoral i Cavalleria, tot i que els nous sistemes de navegació ho han anat transformant tot —fins al punt de posar en risc la toponímia de les roques.
Encara és possible veure pescadors cosint xarxes vora mar a Cales Fonts
L’experiència no li ha tret la “illusió” de pescar ni la sensació d’aventura de “no saber mai què s’enganxarà a la xarxa”. Per això lamenta els canvis que ha experimentat la professió: “Fa unes dècades, un 70% de la gent de Fornells era marinera, ara queden tretze o catorze barques d’un sol pescador. I el més jove té trenta anys, la majoria superem els cinquanta; es perdrà l’ofici”. Tot i ser més difícil veure pescadors cosint les xarxes vora mar, aquesta escena encara és possible. A Cales Fonts (municipi des Castell) no només hi ha turistes tastant la gastronomia local; al capvespre, en un racó, uns pescadors preparen les xarxes, mentre les barques d’arrossegament tornen a port envoltades de gavines atentes a una possible pèrdua de la càrrega.
A la caiguda del sol, n’Aleix surt a navegar amb la barqueta de passeig. Sap que les coses han canviat, que els pescadors ja no poden sentir-se els amos de la mar com abans, quan “era un terreny que habitaves tu sol”, però ell en aquests moments de relaxament continua sentint-la com a pròpia. Compartida amb en Sebastià, però, que des de Favàritx veu l’estel de barques i pensa que “els fars han fet la seva feina i l’han feta bé”.
Aquest article es va publicar en el número 147 del Descobrir (Agost 2010)