Si hi ha un so que ens transporti a Menorca és la melodia contagiosa que estiu rere estiu omple les places de l’illa. És la música dels jaleos, l’acte més popular de les festes menorquines. Els genets fan que els cavalls botin i mantinguin les potes davanteres alçades com més temps millor, sols o amb l’ajut de persones que subjecten l’animal des dels costats i de sota. Un visitant fugaç potser s’endurà només la bellesa de la imatge del cavall imponent, però al darrere hi ha una tradició de segles que els menorquins han sabut mantenir.
Les festes tenen un origen religiós que es remunta a començaments del segle XIV. Els seus inicis s’atribueixen a les romeries a cavall que feien les obreries de les diferents parròquies. Fins als nostres dies s’han regit mitjançant uns protocols minuciosos perquè res no quedi a l’atzar, ni les vestidures i abillaments de genets i bèsties ni l’ordre en què transcorren els actes.
Ho sabíeu?
L’organització recau en l’anomenada Junta de Caixers, que representen els diferents estaments socials. A les festes de Ciutadella hi trobem la noblesa, l’Església, els artesans i els pagesos. A la resta de poblacions no hi ha representant de la noblesa, i el caixer senyor és substituït pel caixer batle, que és l’alcalde o el seu delegat.
Caragols als carrers
La Junta de Caixers forma una comitiva (la qualcada, també dita colcada), encapçalada per un fabioler muntat sobre un ase. El segueixen el caixer fadrí o caixer sobreposat —que porta el penó del sant patró—, el caixer casat o menestral, el caixer pagès i, finalment, el caixer capellà o capellana i el caixer batle, que presideix les festes. Entremig hi van els cavallers, i tots plegats fan un recorregut anomenat caragol.
Les celebracions poden tenir alguna particularitat local, especialment a Ciutadella, on podem gaudir del Dia des Be, la tirada d’avellanes o els famosos jocs medievals des Pla. Però hi ha un conjunt d’activitats que trobarem a tots els pobles: la Missa de Completes i de Caixers, la qualcada, els jaleos i el lliurament de les canyes verdes i la cullereta de plata, com a reconeixement simbòlic a la participació dels genets.

Els actes principals de les festes s’acostumen a concentrar en dues jornades consecutives, i els jaleos se celebren al vespre del primer dia i al migdia de l’endemà. Habitualment, als vespres hi ha més gresca, mentre que els actes del migdia acostumen a ser més tranquils. Són famosos els de les localitats més grans, però tenen molt encant el dels nuclis més petits, com es Migjorn Gran o Llucmaçanes.
La temporada acaba a mitjan setembre a l’escenari privilegiat de la muntanya del Toro, on els cavalls de tota l’illa pugen en romeria. Són les festes de Sant Nicolau que, com diu el refrany, “tanquen les festes amb clau”. I haurà de passar un any abans que els cavalls tornin a omplir les places i botin amb la música del jaleo, el so menorquí que, curiosament, té el seu origen en la jota de la sarsuela El postillón de la Rioja.