Penya-segats recòndits a Menorca

Descobrim els barrancs del sud, indrets solitaris i imponents

Límit natural entre els municipis de  Ferreries i Ciutadella, el barranc  d’Algendar està regat per un rierol que desguassa a la cala Galdana
Límit natural entre els municipis de Ferreries i Ciutadella, el barranc d’Algendar està regat per un rierol que desguassa a la cala Galdana FOTO: Tolo Balaguer
25 de juny de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

Des de l’aire, l’illa de Menorca es veu pràcticament plana, i només hi observem dues altures destacades: la muntanya del Toro i la de Santa Àgueda. Però si ens hi fixem millor, ens adonarem dels solcs que creuen cap al mar la part meridional, com si el terreny s’hagués arrugat formant un munt de plecs. Són els barrancs, un dels secrets millor guardats de Menorca. Privilegiats per una vegetació exuberant que contrasta amb la sequedat de l’exterior, aquests paratges constitueixen tot un món a part, on és possible gaudir del silenci i la soledat fins i tot en els mesos de més aglomeració de visitants.

Punts imprescinibles al sud de l'illa

Un barranc

Algendar, el més llarg i conegut. Va de Ferreries a la cala Galdana.

Una cova

La des Coloms, al barranc de Binigaus. També se la coneix com la Catedral, per les seves mides (24 metres d’altura, 110 de longitud i 15 d’amplada).

Una cala

Escorxada, per citar només un exemple entre les cales verges de la zona.

Una troballa

Les restes humanes de fa tres mil anys descobertes el 2005 a la cova des Pas, al barranc de Trebalúger, de gran rellevància pel seu increïble estat de conservació.

Els barrancs s’estenen per tot el que es coneix com el Migjorn, el sud de l’illa, i tenen el seu origen en l’acció combinada de les aigües corrents, els canvis de nivell del Mediterrani i els moviments tectònics. Aquesta zona es va formar durant el Miocè i es caracteritza per un terreny tou i permeable, que ha donat lloc als solcs profunds i a les nombroses cavernes excavades per l’aigua en la roca calcària, com les coves des Coloms, des Pas, des Càrritx o Murada. La pedra característica és el marès, de color blanquinós, molt utilitzada tradicionalment en la construcció, com ho demostren les pedreres espargides pel territori.

De barrancs n’hi ha gairebé quaranta, encara que només una dotzena superen els tres quilòmetres de longitud. Els més importants es troben a la zona central del Migjorn. Una de les principals característiques d’aquestes formacions geològiques és que les altes parets dels penya-segats fan que quedin molt a redós del vent. A més, l’aigua que corre pels torrents, encara que sigui en petites quantitats, humiteja l’ambient. Aquests dos factors units propicien que hi creixi una vegetació esponerosa.

La fertilitat de Trebalúger s’explica perquè pel seu fons circula un torrent d’aigua, igual que al d’Algendar
La fertilitat de Trebalúger s’explica perquè pel seu fons circula un torrent d’aigua, igual que al d’Algendar

Tot plegat fa que els barrancs concentrin grans valors naturals, vegetals i animals. En aquests indrets s’hi localitzen importants zones de reproducció de fauna amenaçada i també destacades espècies botàniques, amb algunes espècies endèmiques. Entre els arbres predominen les alzines, en les zones més humides, i els ullastres, en les més seques. El sotabosc és ric, i hi trobem espècies pròpies com la rapa porquera o l’aladern menorquí. Pel que fa a la fauna, les parets dels penya-segats ofereixen refugi a una gran varietat d’ocells, cas de la miloca o el falcó, mentre que els torrents allotgen tortugues, serps i granotes.

El rei dels barrancs és, sens dubte, Algendar, amb una longitud que supera els set quilòmetres. Des del 1988 forma part d’una àrea natural d’especial interès (ANEI), que també integren altres barrancs de la zona, com cala Mitjana, Trebalúger, son Fideu, cala Fustam o Binigaus. Algendar neix al puig de Santa Magdalena, a prop de Ferreries, i mor a la cala Galdana, on desemboca el rierol que el recorre.

Els barrancs són un refugi per a una gran varietat d’aus, com el falcó o la miloca

Un dels elements més representatius del paisatge del barranc d’Algendar són els penya-segats de fins a vuitanta metres d’altura, que fan que la sensació de grandiositat s’imposi quan mirem el torrent des de dalt o hi passegem per l’interior entre les imponents parets. Un altre indret de renom és el pas d’en Revull, on els passadissos entre la roca recorden la llegenda del moro bandit que, segons la llegenda, s’amagava a la zona.

Més enllà del que han recollit els contes populars, el que sí que es dóna per segur és que la cultura àrab tingué una presència important a Algendar. Hi ha restes d’aljubs i canals de regadiu que demostren que els sarraïns, durant la dominació de l’illa, van dedicar un cop més el seu enginy a crear tota una cultura de l’aigua que va permetre el conreu d’arbres fruiters i hortalisses. Es diu que aquí hi havia els jardins de l’almogàver de Santa Àgueda, la fortalesa islàmica de Menorca, i que la paraula algendar prové de la paraula àrab que justament designa els barrancs. La fama d’Algendar ha fet que passin més desapercebuts la resta de barrancs, però en tots hi trobarem paratges de gran bellesa i tranquil·litat. Això sí, en alguns casos els camins són poc evidents i accessibles.

Els penya-segats d’Algendar són dels més alts de Menorca: superen els 80 metres

A Algendar el més recomanable és començar l’excursió per Ferreries, perquè la desembocadura a la cala Galdana està molt urbanitzada. En canvi, en altres indrets, com Binigaus, podem fer a la inversa: deixar el mar enrere i endinsar-nos en el món ombrívol i misteriós dels barrancs de Menorca. Entre les parets protectores s’amaguen racons que poc tenen a veure amb la imatge més coneguda de l’illa. Paisatges secrets que compleixen la primera regla de tot tresor: que no són a la vista.