Els símptomes de la massificació turística a les illes Balears són inqüestionables, i Margalida Ramis aposta sense embuts pel decreixement d’aquesta activitat.
Posem-hi-context. A grans trets, quina lectura feu al GOB de la situació de les Balears en relació al turisme?
Bé, xerrar de turisme a les Balears és xerrar de turistització, d’un procés que ho engloba tot. Ja no perquè la nostra economia depèn de manera gairebé absoluta d’aquesta activitat, sinó per la transformació que ha provocat en l’organització social i política, a més de productiva, de les Illes.
Com s’ha arribat fins aquí?
En un moment determinat, es va decidir que això seria un territori al servei del turisme i, d’aleshores ençà, hagi passat qui hagi passat pel Govern de les Illes Balears, s’ha mantengut la idea. L’objectiu ha estat abordar aquesta especialització econòmica per ser competitius davant les altres destinacions, que aquest lideratge turístic dugués riquesa i prosperitat i desentendre’s dels altres sectors bo i confiant que els béns indispensables per viure al territori vendrien de fora.
El sector turístic funciona bé a costa de precaritzar i sobreexplotar
Però el procés no va ser d’un dia per altre, no?
No, és clar, i de fet la història del GOB —que som una organització ecologista centrada en la lluita per la defensa del territori, nascuda el 1973— és la de la resistència davant dels impactes que ha provocat la implementació del model turístic. Una implementació que ha anat per fases. Primer, als inicis del turisme de sol i platja, aquest procés va afectar la costa. Després, es van començar a ocupar espais naturals amb una altra tipologia d’habitatge, la dels apartaments, zones de residència o urbanitzacions, que s’enclavaven en territoris més privilegiats des del punt de vista paisatgístic. Això va ser com un segon boom turístic; el primer va ser el dels hotels, el segon el dels apartaments. En acabat vam anar a la diversificació de l’oferta turística venent més autenticitat amb les experiències a l’interior rural de l’illa. Pobles allunyats de la costa i que no tenien inicialment cap interès turístic acaben esdevenint els indrets genuïns on viure l’autèntica experiència mallorquina. I finalment hem viscut la incursió del lloguer turístic vacacional, que després d’haver colonitzat tot el territori, s’ha ficat literalment dins ca nostra.
Quin és el límit?
Cap. Des de la perspectiva de l’ordenació territorial, en els plans urbanístics, abans tenies usos industrials, usos hotelers, usos residencials... Ara ja no hi ha barreres, i en perdre’s les fronteres, tot és susceptible de ser producte turístic o de ser acaparat per aquesta activitat econòmica. Passa amb l’habitatge, evidentment, que és un dels conflictes que fa més evident la pèrdua de límits entre el fet turístic i dia a dia de les persones que viuen i treballen en aquestes illes, però també amb els espais comuns, amb els serveis públics... Tot està mercantilitzat, tot és pensat amb aquesta lògica de generar beneficis al turisme, i d’aquí que s’etiqueti aquest procés, ja no de dependència o d’especialització econòmica, sinó de turistització, perquè ho impregna tot.
Quin pes té el turisme en el conjunt de l’economia balear?
Supera el 45% del PIB, segons dades d’Exceltur, la patronal turística. Una grandíssima dependència. I en el moment que ets dependent, ets vulnerable. De qualque manera estam sostenint un metabolisme fictici que no té capacitat de reproduir-se de manera sana en termes de recursos naturals, territorials, fins i tot demogràfics. I això causa un desequilibri brutal en tots els aspectes, també en l’econòmic.
I com fas la transició d’un sector tan important?
Agradi o no, la capacitat d’adaptació metabòlica, el que són els límits biofísics, implicaran forçosament un decreixement d’aquesta activitat econòmica, i per extensió en el nostre cas una reconversió de tota l’economia balear cap a altres sectors que impliquin més resiliència. Però, és clar, fóra bo planificar-ho perquè la proposta de decreixement té moltes derivades.
Cal reconversió de tota l’economia balear cap a altres sectors que impliquin més resiliència.
La gestió del territori n’és una, no?
Des del punt de vista territorial, l’activitat turística va molt vinculada a l’aventura d’un paradís, i això implica construcció. És a dir, especulació, perquè sobretot en aquesta darrera etapa del capitalisme financer que tenim ara (una economia molt desmaterialitzada, d’una banda, però amb un impacte territorial molt bèstia), els actius immobiliaris són fonamentals. A Mallorca i Eivissa, per exemple, el sòl rústic és edificable, i de manera automàtica 14.000 metres quadrats són un xalet. Xalet amb piscina, amb possibilitat de comprar, vendre, llogar o especular, no? Això té greus repercussions per a l’activitat primària, que hem menystengut, però que ha de tenir un paper rellevant de cara al futur per qüestions de resiliència davant del canvi climàtic.
Doncs la superfície agrària continua disminuint...
Ho sabem. Basta dir-te que, a més, ara tenim el Partit Popular governant, i acaben d’entrar un decret llei que, amb l’excusa d’una simplificació administrativa, impulsa tot un procés de regularització de cases il·legals fetes en sòl rústic. Pots tenir 14.000 metres quadrats i un xalet de manera legal, però després també pots tenir-lo il·legalment i saps que, qualsevol dia, t’arribarà una amnistia que et permetrà revaloritzar l’actiu. És la major operació especulativa que s’ha fet en la història de les illes Balears, i estam treballant per recórrer a la via d’inconstitucionalitat.
Si parlem de territori també hem de parlar d’infraestructures?
Sí. Tot aquest creixement, aquesta duplicació dels índexs de pressió humana durant els mesos d’estiu, la recepció de 14 milions de visitants l’any en una illa que en té un milió i poc, implica infraestructures que estan, evidentment, sobredimensionades en relació a la necessitat de la pròpia població: infraestructures energètiques, hídriques, de tractament dels residus, viàries... Tot és planificat i pensat perquè no sigui un embut en la temporada alta turística, i per tant no és una planificació adaptada a les necessitats quotidianes dels residents i que entengui els límits de la mateixa insularitat.
Malgrat tot, sembla que no n’hi ha prou.
Efectivament. En el cas de l’energia, tenim centrals elèctriques, connexions per cable amb la Península, un gasoducte i, darrerament, tot el desplegament de projectes de generació d’energia renovable que afecten territori agrari i que, per les dimensions, no tenen sentit en una illa. Quant a l’aigua, per exemple, la salinització dels aqüífers —sovint irreversible— és dramàtica, i com que no tenen prou cabal per satisfer tanta demanda, es van construir dos grans embassaments a la serra de Tramuntana. Però tampoc no aporten aigua suficient, i hem hagut de fer una gegantina inversió en dessaladores. Puntualment, des que funcionen, fins i tot hem hagut de dur aigua de fora... Un despropòsit. I això que deim de l’aigua, també ho podem dir de la gestió dels residus (tenim la incineradora més grossa de tot l’Estat espanyol, que va ser un pelotazo constructiu de les germanes Koplowitz) o de les carreteres per arribar a totes les platges possibles. Aquestes planificacions sectorials han implicat sempre una destrossa territorial o ambiental i un sobrecost de despesa pública.
Aquesta sobreexplotació de recursos té conseqüències socials, oi?
Sí, la sensació que tenim és de precarització vital, i en els darrers anys s’ha convertit en un malestar generalitzat que ha fet que la gent surti al carrer a dir que ja n’hi ha prou. El tema de l’habitatge va ser l’aglutinador l’estiu passat, però aquí, des del 2017, hi ha mobilitzacions per protestar per la precarització de les condicions laborals dins el sector de l’hostaleria, i també en l’àmbit dels serveis públics. En el pla social observam un empitjorament de les condicions generals de vida que afecta cada vegada capes més àmplies de la població, fins i tot de la classe mitjana que anys enrere s’havia enriquit amb l’activitat turístic.
La sensació que tenim és de precarització vital, i en els darrers anys s’ha convertit en un malestar generalitzat.
Aquesta és la gran paradoxa, no? Una activitat que no para de créixer en termes absoluts, que funciona a tot drap i bat rècords exercici rere d’exercici, però que no repercuteix en millors condicions de vida o en una major riquesa de la societat receptora. L’empresari rajoler Biel Huguet, en dos articles al Diario de Mallorca, afirmava: “Com més turistes venen, més pobres som”.
És que el sector funciona bé, precisament, a costa de precaritzar i de sobreexplotar. És a dir, jo crec que la seva rendibilitat ha baixat en els darrers anys perquè el turisme també s’ha transformat. Ve molta gent, però hi ha com molta rotació. Abans, aquí hi havia famílies que venien a passar tot l’estiu, i gent que venia cada any allotjant-se en un hotel o en un apartament, no? Ara, l’activitat turística és esbojarrada, va i ve i no acaba fixant riquesa als territoris, sinó que els consumeix en el pitjor sentit de la paraula. Aquesta exigència de mantenir ritmes elevats fa baixar la rendibilitat, i per tal de mantenir els mateixos guanys d’abans ara necessita molts més turistes. Si no li basta, on ho repercuteix? En els costos laborals dels treballadors. És la lògica de l’economia capitalista, que acaba canibalitzant els recursos que necessita per continuar rodant. Al final, acaben venent les platges que ells mateixos destrossen amb la sobrepressió turística, arrasant la posidònia que és la clau perquè les aigües tenguin la transparència que les fa desitjables com a producte turístic. És un carreró sense sortida.
D’un temps ençà hi ha un nou actor del debat públic sobre el turisme a les Balears. Què és el Fòrum de la Societat Civil?
El Fòrum està integrat per prop d’una trentena d’entitats de les Illes, entre les quals el GOB, i és fruit d’un debat social que és al carrer, perquè durant molts anys aquí no hi havia debat: vivíem del turisme i no hi havia cap altra opció. Però ara això ja es posa en qüestió. En un primer moment, quan la nostra qualitat de vida va empitjorar, començàrem a assumir que malvivíem del turisme, i al final hem acabat concloent que el turisme viu a costa de nosaltres i dels nostres recursos, del nostre territori, del nostre habitatge, dels nostres serveis públics i de la nostra feina, evidentment. El Fòrum, que és molt transversal, ha tengut la capacitat de sortir com una alerta per dir al sector polític que hi ha d’haver un debat social més ampli, i fa propostes en el nivell que a ells els agrada discutir.
El Fòrum —que l’any passat va aconseguir organitzar el Congrés de Turisme de la Societat Civil amb la participació de la presidenta del Govern de les Illes Balears, Marga Prohens; del director insular de Turisme, Pedro Mas, i de la presidenta de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, Maria Frontera— aposta per una transició ecològica i social del model econòmic balear. Veieu que les propostes del Fòrum són tingudes en compte?
No tant les propostes, sinó la veu plural que posa en qüestió determinats discursos. Ja no poden dir que no volen xerrar amb nosaltres. El Fòrum legitima un front social, i el fet que paral·lelament hem tengut mobilitzacions actives a les diverses illes, ha fet que el govern del PP, en termes de relat, hagi fet un canvi i hagi plantejat fins i tot un pacte per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les illes Balears. De moment estam en l’àmbit del relat, que ja és un inici, si bé en el terreny dels fets, ara com ara no hi canvis.
Però si ens atenem al que comentàveu de la regularització dels habitatges il·legals, sembla que el gruix del sector continua funcionant de la mateixa manera, més enllà d’adornar un cert relat amb un llaç de color verd, o amb l’etiqueta tan rebregada de la sostenibilitat. Com s’ha de passar de les paraules als fets?
No és fàcil. Haurem de picar molta pedra. No podem deixar de fer evident la incoherència entre el relat i les seves polítiques efectives, i és més necessari que mai que hi hagi un discurs de proposta alternativa que faci forat en el debat social i polític. Aquesta és bàsicament la nostra feina ara: plantejar polítiques concretes, que no ens quedem només en el discurs, i crec que tant el Fòrum com el GOB, o altres col·lectius, som capaços d’aterrar aquesta proposta de transició.
Què és la transició ecosocial que propugneu?
Tal com l’entenem al GOB, un procés de decreixement de la intensitat econòmica del turisme que s’ha de compensar en els sectors que necessitarem per guanyar resiliència a 30 anys vista, quan tendrem un nou context climàtic global. Ara d’aquí a poc, per exemple, per donar resposta a la pregunta “si no treballem al sector turístic, on treballarem?”, presentarem un estudi sobre què implica quant a hores de feina rebaixar el turisme i apostar per altres sectors. És una proposta estadística de quins sectors haurien de créixer i en quin nivell dins del marc d’aquesta transició ecosocial.
Un procés de decreixement de la intensitat econòmica del turisme que s’ha de compensar en els sectors que necessitarem per guanyar resiliència a 30 anys vista
I totes les entitats del Fòrum abonen aquesta proposta?
El Fòrum té sector empresarial a dins, i la seva proposta no és tan radicalment transformadora, però aquestes coses ja són en el debat social i comencen a treure el cap en el debat polític. El concepte de decreixement, especialment en l’àmbit turístic, és una
idea que va fent forat, i en el cas de les Balears, que tenen el territori acotat, especialment, perquè és molt obvi que el creixement il·limitat no és factible.
Tot i així, un decreixement, per molt que maldem per substituir una activitat amb una altra, implicaria un sotrac important. A parer vostre, hi ha prou consens social per impulsar-lo i assumir els costos que aquest canvi de model comportaria?
Jo crec que en l’àmbit social s’entén perfectament que el turisme necessita límits i que ens cal retallar, per exemple, el nombre de places disponibles, o reduir l’aixeta dels ports i els aeroports. En aquestes qüestions, diria que la societat ja veu majoritàriament la necessitat d’engegar polítiques que s’hi encaminin. Què passa? Que això requereix una mirada que inclogui la classe treballadora perquè aquest nou escenari no s’enfronti amb la por de perdre la feina, o de no tenir un horitzó clar. De fet, l’estiu passat, na Marga Prohens va sortir al Parlament dient que la gent que es manifestava pel decreixement o contra el turisme era la gent que tenia garantit el sou a final de mes. I és cínic, però té una part de raó. És a dir, que no podem abordar la necessitat de rebaixar aquesta dependència de l’activitat turística sense tenir en compte, amb una mirada sensible i clara, mesures específiques en l’àmbit laboral. En aquest sentit, fa temps que treballam amb els sindicats, i a la darrera manifestació vam aconseguir que Comissions Obreres, UGT i l’STEI fessen un bloc dins la manifestació. Per ara, el seu clam potser no és de decreixement, però ja estan implicats contra la precarització i la massificació. Hi ha molta feina a fer i hem de travar una aliança social i laboral perquè, si no, la transformació del sector turístic no serà acceptada i sempre serà un motiu de xantatge polític.
Les normatives, sovint, ja apunten restriccions i límits, intenten endreçar, ordenar, controlar, i tot i així ens trobem que les dinàmiques de fons no han canviat. Sembla com si les inèrcies fossin indeturables, que depassen de molt la intervenció administrativa. Serviran mai les lleis per transformar les dinàmiques, o la solució vindrà per una altra banda?
Les illes Balears han estat un laboratori de l’economia turística, i el volum de normatives que han intentat regular, posar límits, rectificar, reconduir, és brutal. Hem esponjat hotels, hem llevat oferta obsoleta, hem rebaixat el nombre de places turístiques aterrant hotels, i tenim una moratòria de noves places. També hi va haver la Llei d’espais naturals del 1991, que intentava frenar l’allau de noves urbanitzacions en territoris protegits. Tenim un extens ventall de normativa proteccionista, a més de l’impost turístic, i tot i així, estam com estam. Per tant, necessitam preveure i planificar un context de futur més o manco immediat perquè no ens peti a la cara quan arribi. I petarà per qüestions socials o per qüestions climàtiques. Nosaltres aquí ja hem tengut episodis de temporals que se n’han duit passejos marítims, i que han fet desaparèixer platges, o que ens aturen el trànsit marítim amb què ve el 90% del que consumim. Ja hem viscut què és tenir supermercats buits durant una temporada...
Sense aliança social i laboral, el decreixement no serà acceptat
Encara no ens acabem de creure que ens pugui passar.
La lògica capitalista d’avui és generar riquesa cada vegada més concentrada en poques mans, tot provocant major precarietat en sectors amplis de població. Davant d’això, hem de pensar com ens agradaria viure d’aquí a uns anys i dècades, què hauríem de tenir mínimament garantit per generar condicions de vida digna, relocalitzant l’economia productiva. I jo veig, per exemple, que el sector primari ha de tenir un pes fonamental. Per tant, les polítiques haurien d’anar encaminades a garantir el sòl rústic per a l’activitat agrària, preservant-lo de l’especulació. En definitiva, necessitam fer exercicis que ens duran a escenaris postcapitalistes. Pareix quasi pamfletari, però haurà de ser així. És a dir, tornant a la pregunta d’abans, probablement el control d’aquest creixement turístic no passa tant per l’ordenament jurídic que puguem aprovar, sinó pels espais que guanyin la resta de sectors que no són estrictament turístics, molts dels quals totalment estratègics.
Tornant a l’activitat turística, l’elitització no és un risc d’aquest possible decreixement?
Sí, és clar. Davant de les limitacions, el sector primer treballa per diversificar el producte turístic, i en darrer terme, pel turisme d’elit. Que venguin manco, però que siguin més rics, diuen (tot i que intentaran que, a més dels rics, continuïn venint els que no en són). Ells hi sortiran guanyant igualment perquè aquestcanvirevaloritzarà els seus actius de negoci. Si hi ha pressió i han de reduir el nombre de places, ho faran amb una mirada classista i justificaran la inversió pública en la millora dels hotels en nom del turisme de qualitat, però hem d’anar alerta amb els problemes d’exclusió i de substitució de residents que implicarà aquesta tendència a l’elitització del turisme.
Llavors, penseu que les opcions turístiques menys lesives socialment o territorialment no són una bona sortida? Creieu que activitats de baix impacte com el senderisme o l’ecoturisme podrien agafar el relleu de les opcions més massificades, o penseu que són part d’aquesta elitització que comentàvem?
A les Balears, tot això ja està desenvolupat. Tenim turisme senderista, tenim turisme gastronòmic, tenim turisme espiritual, si vols, perquè també n’oferim. Aquí a Mallorca pots venir a fer turisme del que vulguis! Hi ha un desplegament brutal d’altres turismes; de fet, va ser la campanya del darrer govern de progrés: “Benvingut turisme sostenible”. Però no existeix un turisme bo alternatiu, i en posaré un exemple. Teòricament, el turisme de bicicleta és una activitat de baix impacte, però d’aquí a no res tancaran les carreteres més importants de l’illa per un esdeveniment cicloturístic [es refereix a la celebració de la Mallorca 312 Ok Mobility, el pròxim 26 d’abril]. Mallorca sencera es convertirà en un velòdrom durant tres dies, i podria esmentar molts altres casos. Per tant, totes aquestes opcions que es presenten com a més respectuoses i sostenibles, també acaben massificant-se i morint d’èxit perquè no hi ha voluntat real de reduir els fluxos, sinó de substituir un determinat tipus de turisme perquè en pugi un altre. Evidentment, la persona que ve amb un tot inclòs no té la sensibilitat d’una persona que ve a fer turisme ornitològic, per bé que hi ha teories de geògrafs que prefereixen el turisme dens (la platja de Palma o Magaluf) al turisme extensiu, per un motiu fins i tot d’eficiència en el consum de recursos. Pareix que pot ser més eficient tenir els turistes concentrats que tenir-los dispersos fent diferents activitats... És un debat difícil, i l’única cosa clara és que necessitam baixar càrrega turística, tant se val de quina mena.
Impulsem un nou model de turisme al servei del país, un turisme conscient que tingui un impacte global positiu sobre les destinacions.
Aquest article es va publicar en el número 315 del Descobrir (Març 2025)