La Llei del canvi climàtic, aprovada pel Parlament de Catalunya l’agost del 2017, marca uns objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle molt ambiciosos, en consonància amb les directrius de la Unió Europea: l’any 2030 hauríem de cobrir el 50% de la demanda elèctrica a partir d’energies renovables i el 2050, tota, el 100%. Però anem molt tard. Segons l’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya, a hores d’ara el Principat només genera amb energia renovable el 20,4% de la demanda prevista tot just d’aquí a cinc anys —i un 6,2% si prenem en consideració l’horitzó del 2050. Sembla improbable que assolim els objectius.
El periodista de Nació Digital Arnau Urgell, en un reportatge publicat al juliol d’enguany, ho explica d’una altra manera: “Caldria instal·lar en poc més de cinc anys un total de 7.900 MW sobre el terreny (la potència equivalent a uns vuit reactors nuclears), i si alcem la mirada fins al 2050, quan s’hauria d’arribar a la neutralitat climàtica, caldria multiplicar la capacitat actual per 22”. Un repte colossal.
Hi ha pressa, doncs, i és potser per això que la inapel·lable necessitat d’instaurar les renovables ha esdevingut polèmica. Per què? La mateixa Llei del canvi climàtic assenyala que les plantes d’energies netes s’han d’implantar prioritàriament a prop dels centres de consum, aprofitant sempre que sigui possible espais ja alterats per l’activitat humana per tal de minimitzar l’ocupació innecessària de territori. En aquest sentit, aposta per una transició energètica descentralitzada i democràtica, amb un paper rellevant de la ciutadania i les administracions locals.
La realitat és una altra. D’entrada, cal dir que Catalunya té un sistema elèctric descompensat. Hi ha un clar desequilibri territorial entre els centres productors i els centres consumidors, atès que les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, que consumeixen un 15% de l’electricitat total, en generen més del 70%, sobretot a causa del pes de les centrals nuclears de Vandellòs i Ascó (el 56,9% de l’electricitat catalana prové de les nuclears, amb dades del 2023). A l’extrem oposat, la Regió metropolitana de Barcelona i la Catalunya Central, que juntes generen el 15% de l’electricitat, en consumeixen el 67,9%. Aquest model, a més, funciona gràcies a l’extensa xarxa de línies d’alta tensió i molt alta tensió (més de 440 kV) que travessen bona part del país i que perden pel camí entre el 10 i el 15% de l’energia que transporten.
Val a dir, per últim, que el sistema actual és en mans de cinc grans empreses: Naturgy, Endesa, Iberdrola, EDP i Acciona.
Oportunitat perduda
Lamentablement, el mapa de les renovables reprodueix el mateix esquema. Com indica el geògraf i professor de la URV Sergi Saladié, una de les persones que més ha estudiat el tema al nostre país, “la majoria de projectes eòlics que hi ha en marxa o en diversos processos administratius ocupen les principals carenes de la Segarra i l’Anoia fins a les Terres de l’Ebre, mentre que les centrals fotovoltaiques es projecten sobretot en el sòl agrícola de Ponent i, també, de les Terres de l’Ebre”. La Terra Alta és un cas paradigmàtic. Actualment, aquesta comarca sola produeix el 30% de l’energia eòlica de Catalunya i té més aerogeneradors en construcció, als quals cal sumar 164 hectàrees de plaques fotovoltaiques en tramitació. “Veiem que no hi ha aturador”, afirma Núria Altés, propietària del celler Herència Altés. “És més fàcil posar renovables on les línies d’evacuació ja estan fetes, però la Terra Alta viu un moment dolç vitivinícolament parlant i aquesta allau ens amenaça. Sense paisatge no tenim futur”.
On es consumeix i es produeix l'energia a Catalunya?
Potència fotovoltaica a terra en servei, autoritzada i en tràmit (2025)
Potència eòlica a Catalunya en servei, autoritzada i en tràmit (2025)
Consum elèctric mitjà anual període 2013 - 2023
D’altra banda, a les comarques de Lleida, la regió amb un pes més important de l’activitat agrària al país, el gruix de les plantes són fotovoltaiques. Només en el primer semestre de l’any, el sindicat Unió de Pagesos ha presentat al·legacions a 22 projectes per preservar 380 hectàrees de sòl agrari. Convé recordar que ara mateix s’està construint un macroparc de 600 ha a Alcarràs (Segrià), i que hi ha un miler més d’hectàrees de regadiu que ben aviat podrien esdevenir centres de producció energètica. “Això posa en risc la incorporació dels joves al camp, el manteniment de terres agrícoles i el model alimentari del país”, declaren les comunitats de regants.
Cases rurals, zona industrial
I el turisme rural també hi fa objeccions. Eduard Serradell, per exemple, propietari de Cal Camats, a Montmagastre (Noguera), lamenta que un projecte de parc fotovoltaic promogut pel gegant del sector Forestalia afecti 17 ha de la seva finca. “Els megàlits de la zona, que són un gran atractiu per als meus clients, quedaran descontextualitzats, i les terres de conreu que tenim, on es fa ordi, s’hauran d’abandonar”. Per la seva banda, Alba Escolà, de Cal Prat, al Soler (Calonge de Segarra, Anoia), veurà com RP Global, una altra gran empresa multinacional, amb seu fiscal a Madrid, instal·larà al seu municipi i tres més de limítrofs fins a setze aerogeneradors de 200 m d’alçada (la torre Agbar de Barcelona en fa 142). “Tindrem un d’aquests molins a 500 m de casa, i ens durà contaminació visual i acústica perquè les aspes fan soroll; els clients volen natura i tranquil·litat”, afegeix. Hi ha molts més casos, i sovint es denuncien irregularitats, però —diu Escolà— “se’ls permet tot: no hi ha cap estratègia per al món rural”.
Impulsem un nou model de turisme al servei del país, un turisme conscient que tingui un impacte global positiu sobre les destinacions.