La indústria turística viu un moment d’eufòria gens dissimulada. Superat ràpidament el tràngol de la pandèmia de la covid-19, els moviments augmenten de manera gairebé exponencial un any i un altre, i tot apunta que aquest 2025 es poden fregar els 50 milions de turistes internacionals als Països Catalans, una xifra mai assolida anteriorment.
Malgrat l’emergència climàtica, el negoci turístic funciona a tot drap, amb perspectives de creixement excepcionals per a les temporades vinents, i aquest gran comportament té una evident traducció en el pes que el sector ocupa en el global de l’economia, en termes de productivitat (prop del 15% del PIB a Catalunya, més del 45% a les illes Balears) o de volum de negoci (41.185 milions d’euros el 2022, última dada disponible, només al Principat).
Tot semblen bones notícies, si no fos que el balanç social de l’activitat turística (en aquest article deixarem de banda altres àmbits) introdueix ombres importants. L’Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat de Catalunya assenyala que el turisme és el sector econòmic del país amb els salaris més baixos. Concretament, amb dades de l’estudi del primer trimestre d’enguany, el cost salarial ordinari dels seus treballadors és de 1.684 euros al mes, en contrast amb els 2.152 euros de cost salarial de la mitjana catalana. És a dir, que els treballadors turístics perceben un 21,8% menys de sou que els de la resta de sectors econòmics.
L’economista Miquel Puig és un dels primers especialistes que va alertar, ja fa més d’una dècada, que els territoris amb una forta dependència del turisme presenten xifres baixes de renda per càpita i taxes d’atur i d’abandonament escolar més altes que els territoris amb menys preponderància d’aquest sector. Avui, aquesta opinió és compartida per molts acadèmics i organismes de tota mena. L’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, per exemple, en la seva monografia Distribució geogràfica de la renda de les llars d’Espanya: prosperitat, desigualtat i pobresa, del 2024, afirma que “les regions, províncies i municipis que tenen una dependència excessiva del turisme presenten nivells baixos de benestar, cosa que probablement és un reflex que els beneficis d’aquesta activitat no es traslladen a la població que hi resideix”. I l’estudi Smartdest, impulsat pel grup de recerca Anàlisi Territorial i Estudis Turístics de la Universitat Rovira i Virgili, conclou que “les persones que treballen en l’àmbit turístic estan sotmeses a una precarietat laboral significativament més alta que les d’altres sectors de l’economia”.
Un país terciaritzat
Però com hem arribat fins aquí i quins són els motius que expliquen aquesta situació? El professor Joan Buades defensa que “el factor explicatiu clau és l’aposta de les elits per la terciarització econòmica, és a dir, per uns serveis que donen feina a tres de cada quatre persones i que representen ja un 75% del PIB, gairebé vint punts més que no a principis de segle. Des dels Jocs Olímpics, els turistes arribats en avió a Catalunya s’han multiplicat per set i els creueristes, per quaranta”. Miquel Puig, d’altra banda, introdueix un nou element: “Cada any es jubilen més persones que joves entren al mercat laboral. Per això, de fa un parell de dècades, tots els llocs de treball generats pel turisme han hagut de ser ocupats per immigrants, els quals han impactat negativament sobre la qualitat dels serveis públics, particularment sobre l’educació”.
I és que l’anomenat estat del benestar se sosté gràcies a les aportacions de la població activa, i els sous baixos i modalitats contractuals com la dels fixos discontinus —molt habitual en el sector turístic a causa de la temporalitat— dificulten la sostenibilitat del sistema perquè les seves cotitzacions són deficitàries.
Un sector poc productiu
Un altre dels problemes que arrossega l’activitat turística a casa nostra és que, com mostra l’enquesta del sector serveis que publica l’Institut Nacional d’Estadística espanyol, cada treballador del sector genera 20.000 euros de valor afegit l’any, mentre que una persona ocupada a la indústria en genera prop de 70.000. Tot i les grans xifres, el gruix d’aquest sector és poc productiu, i en aquesta conjuntura, no sobta gens que municipis lligats al monocultiu turístic com Lloret de Mar o Blanes siguin a la cua dels salaris mitjans a Catalunya, fins i tot per sota de poblacions aparentment més pobres, com ara Santa Coloma de Gramenet (la mitjana dels tres municipis va ser de 21.179, 22.749 i 22.989 euros el 2023, respectivament, segons l’Observatori del Treball).
Val a dir que els indicadors del salari turístic mitjà milloren progressivament.Hi té molt a veure l’increment del salari mínim interprofessional a l’Estat, però també l’aprovació de nous convenis col·lectius. No debades, la indústria del sector és conscient que les males condicions laborals (s’ha parlat molt de les cambreres de pis) i la feble productivitat llastaran tard o d’hora la rendibilitat actual, i d’aquí tots els plans de competitivitat turística, amb la qualitat com a gran objectiu.
Són reptes que s’afegeixen a les dificultats estructurals del mercat de treball, entre les quals destaquen la bretxa salarial que pateixen les dones (cobren un 35% menys que els homes en l’àmbit turístic) o els joves de menys de 30 anys, amb un sou mitjà a la capital catalana de 21.650 euros bruts anuals. (Recordem que el salari mitjà al Principat és de 30.515 euros.) L’activitat turística, també en l’àmbit laboral i social, té molts deures a resoldre si vol deixar de ser a l’ull de l’huracà.
Impulsem un nou model de turisme al servei del país, un turisme conscient que tingui un impacte global positiu sobre les destinacions.
Aquest article es va publicar en el número 318 del Descobrir (Juny 2025)