Nascut l’any 2005 amb l’objectiu de crear noves metodologies de protecció, ordenació i gestió, l’Observatori del Paisatge és avui una institució de referència internacional. No en va, el desembre del 2000, el Parlament de Catalunya va ser la primera cambra a adherir-se al Conveni del paisatge, aprovat pel Consell d’Europa dos mesos abans, i encara no cinc anys més tard aprovava la Llei que reconeixia la creació de l’Observatori com a ens d’assessorament de l’administració catalana i eina de conscienciació de la societat en aquesta matèria.
En l’acte de celebració del seu vintè aniversari, el proppassat 27 de juny, qui en va ser el primer director, el geògraf Joan Nogué, va afirmar que “un paisatge de qualitat té incidència en el benestar de la gent i, per tant, introduir el paisatge en les polítiques públiques no només garanteix la preservació dels valors i les identitats dels diferents territoris —allunyant, així, el risc de banalització i homogeneïtzació—, sinó que dona peu a entrar en àmbits tan rellevants com la salut pública, el bé comú o la necessària i possible compaginació de la transició energètica amb l’ordenació sensata i racional del paisatge”.
Aquesta és la visió fundacional que mou l’Observatori des dels inicis, però si volem entendre per què el paisatge és tan important, hem de començar per saber què és. La definició convencional és considerar-lo el resultat de la relació que les societats humanes han establert amb el seu medi, una relació que amb el temps esdevé un pòsit cultural d’història i identitat: una mirada pròpia sobre el territori.
Amb tota la intencionalitat, doncs, i la lògica de construir l’edifici partint dels fonaments, la primera tasca desenvolupada per l’Observatori —també la més determinant—va ser radiografiar el país. Descriure’l, explicar-lo, peça a peça, en unitats de paisatge. I en van sortir 134. Un territori amb una diversitat extraordinària. No ho recomanaríem pas a ningú, però es pot esmorzar al Poblenou del Delta, dinar a la Seu d’Urgell i sopar a Girona, bo i travessant una de trentena paisatges completament diferents. “I això —segons l’actual director de l’Observatori, Pere Sala— no passa a gaires llocs del món”.
A Catalunya hi ha 134 paisatges, una diversitat extraordinària
Tal com les ha definides l’Observatori, una unitat de paisatge és un territori caracteritzat per una combinació d’elements naturals, culturals i simbòlics que li confereixen un caràcter diferenciat de la resta, i que és reconegut com a tal per la població. “Les unitats de paisatge no són pròpiament tipologies de paisatge (bosc, camps, rius, etc.), no són noves entitats politicoadministratives, sinó més aviat espais de vida quotidiana”, afirma Pere Sala, i afegeix: “Cadascun d’aquests paisatges és exclusiu, senzillament perquè les ciutats i les seves perifèries, els mosaics agroforestals, l’arquitectura, els noms, les olors, els sons... són característics d’un sol indret i d’enlloc més”.
De la teoria a la pràctica
De totes les aplicacions que té aquesta radiografia del país, potser la més destacada fou l’elaboració dels catàlegs de paisatge, un instrument per fixar objectius paisatgístics en el planejament territorial. Els catàlegs (n’hi ha vuit, un per vegueria) estableixen fites i directrius, sovint força concretes, per assolir entorns de qualitat. (Un concepte, aquest de la qualitat, que convé no confondre amb bonic. “Darrere d’una escena aparentment atractiva es poden amagar disfuncions i desequilibris territorials i socials que no es veuen a primera vista”, assevera Sala. De fet, el director de l’Observatori adverteix que el paisatge va més enllà dels espais naturals, inclosos els urbans i urbanitzats: “Tan paisatge és el Pedraforca com Benidorm, les muntanyes Rocalloses o Dubai”.)
La informació que aporten els catàlegs també es fa servir, per exemple, a fi d’elaborar els estudis d’impacte i integració paisatgística de les noves construccions en sòl no urbanitzable. I, en general, han permès introduir pautes paisatgístiques en les polítiques sectorials. Finalment, han inspirat ordenances de diversos municipis, com Espolla, Vic o Lleida, i són l’origen de les cartes de paisatge impulsades per les comarques de l’Alt Empordà, el Berguedà, la Conca de Barberà, el Garraf, el Lluçanès, el Priorat i la Vall de Camprodon.
Però l’Observatori desenvolupa, també, tota una tasca de sensibilització que s’ha traduït en el comissariat de l’exposició Dues pedres, promoguda pel Palau Robert, sobre el patrimoni de la pedra seca —ara al Museu Terra de l’Espluga de Francolí—, o en l’assessorament del programa Paisatges encreuats, una iniciativa d’Olot TV per a la Xarxa de Televisions Locals, centrat en les 134 unitats de paisatge del Principat.
Aquest esforç per situar el debat sobre el paisatge en l’agenda pública ha trobat terreny abonat en territoris com el Priorat, i el rigor de l’Observatori ha estat cabdal en la presentació de la candidatura de la comarca per esdevenir Patrimoni de la Humanitat en la categoria de paisatge cultural agrícola de muntanya mediterrània.
Autoestima i mesura
Roser Vernet, escriptora i coordinadora de la candidatura, defensa que el coneixement profund del lloc que habitem, els paisatges de cada dia que ens fan ser com som i, per tant, que ens identifiquen, és bàsic. “El coneixement és la base de l’autoestima envers aquest lloc, perquè només estimem —i, per tant, respectem, i de retruc, fem respectar— allò que coneixem”. I és que la idea de paisatge ultrapassa les mirades reduccionistes. “Cal evitar la banalització, ja que l’activitat turística fa temps que es va convertir en un fi en si mateixa, i comporta un risc per al territori si és desmesurada i es fa sense control”, sosté Pere Sala. Una de les grans paradoxes del turisme és que amb freqüència contribueix a la degradació i a la destrucció dels paisatges que l’han seduït. Només cal sobrevolar el litoral dels Països Catalans, meca del turisme de sol i platja, per observar una façana marítima homogeneïtzada on es fa difícil distingir els antics nuclis de població o les zones humides i sistemes dunars que caracteritzaven la nostra costa. Al món, aquest procés de pèrdua d’identitat és conegut amb el nom de balearització .
Davant de la massificació, el director de l’Observatori conclou que l’alternativa passa per models que pivoten sobre els valors de cada paisatge, aquells que proporcionen experiències basades en l’originalitat i l’autenticitat dels llocs. “Hem de promoure una ètica del turisme basada en unes relacions humanes més enllà de l’intercanvi mercantilista
Impulsem un nou model de turisme al servei del país, un turisme conscient que tingui un impacte global positiu sobre les destinacions.
Aquest article es va publicar en el número 320 del Descobrir (Setembre 2025)