Després de la passejada pel bosc observant-ne els rastres, apareix davant nostre. Una petjada angulada. Un manyoc de pèls grisos i forts. Una femta punxeguda i blanquinosa sobre una roca just a la cruïlla de camins. No hi ha dubte. És un llop. Fem un udol llarg i agut i, al moment, sentim un soroll de passos aproximant-se ràpidament entre els matolls fins a plantar-se davant nostre. La Lupus ens mira simpàtica des del mig del camí, sense gens de por dels humans. Fins i tot, s’acosta a nosaltres, ens olora i aquells més valents s’atreveixen a tocar-la. Què ha passat amb el llop i la idea que teníem d’animal salvatge i agressiu? Què passarà a partir d’ara, que s’ha confirmat que tres cries de llop viuen als boscos del Principat?
Aquesta no és la imatge habitual que tenim del llop i, cal remarcar-ho, tampoc és la realitat dels individus d’aquesta espècie. Però aquesta situació era real fins fa ben poc. L’associació Signatus, creada el 2000 quan hi va haver els primers indicis de retorn del llop a Catalunya amb l’objectiu d’estudiar aquesta espècie i fer-ne divulgació, tenia com una de les seves múltiples activitats la interacció entre humans i la lloba Lupus. Aquesta, nascuda en captivitat i acostumada a la presència de l’home, servia per endinsar-nos a l’univers dels llops i entendre’n no només la biologia, la importància dins l’ecosistema i la presència al nostre territori, sinó també la competència ancestral que hi ha hagut amb l’espècie humana i que ha derivat al llarg del temps en un conjunt de percepcions i problemàtiques associades.
A qui no li han explicat el conte d’en Pere i el llop, aquell ramader entremaliat que utilitzava la por al llop per fer bromes a la gent del poble fins que li va acabar atacant el ramat de veritat? I és que, des d’abans del neolític, ja hi havia rivalitat entre l’home i el llop. Tots dos eren animals gregaris i carnívors que competien per la supervivència fins que, en molts dels territoris, un va acabar desapareixent, i tots sabem de quin es tracta. Al nostre país, els constants atacs als ramats van fer que el llop es percebés com una espècie perillosa i una amenaça per a l’activitat econòmica, fortament estigmatitzada i perseguida, fins a provocar la seva extinció a finals del segle XIX.
En aquell moment, cal dir que els ecosistemes eren diferents. Als boscos, a diferència d’ara, no hi havia tanta presència de cabirols, cérvols i altres ungulats salvatges de què el llop es pogués alimentar. Per tant, no li quedava més remei que atacar els ramats. Avui, l’ecosistema ha canviat i assegura preses per a un depredador com el llop que, després que retornés al nostre territori el 2004 procedent d’Itàlia, avui veu assegurada la seva continuïtat amb el naixement de tres cries i la confirmació de la primera llobatera.
Què opina cada sector del retorn del llop?
Per tant, es constata que la població de llops augmentarà a partir d’ara i “s’hauria d’aconseguir que no fos a costa de ningú”, assegura Gabriel Lampreave, del cos d’Agents Rurals de Catalunya, que afirma que el llop és un animal tímid, fugisser i poruc, que no té gens d’interès a relacionar-se amb l’espècie humana, sobretot després d’anys i anys de persecució i extermini. De totes maneres, cal prendre mesures preventives, extremar-ne el seguiment i la protecció, i evitar que perjudiqui l’activitat econòmica de ramaders.
Amb la reaparició del llop a inicis de l’any 2000, la seva presència al territori català es va convertir en una amenaça per a xais, ovelles i cabres, amb freqüents atacs i baixes als ramats que van provocar que el sector ramader considerés aquesta espècie com un greu perill per a les seves explotacions. Després de diverses denúncies, es van implementar sistemes de control, tant per part dels mateixos afectats com de l’Administració, que anaven des de vailets elèctrics a gossos guardians per controlar i protegir els ramats fins a ajudes econòmiques compensatòries. Després d’haver estat sense llops tant temps, i a diferència d’altres territoris de l’Estat on mai ha desaparegut el llop, calia tornar a crear mecanismes de defensa davant aquesta espècie que, si bé la seva prioritat no és matar ovelles, sí que n’ataca si no té altres preses per alimentar-se.
Des de la confirmació dels tres cadells entre l’Empordà i la Garrotxa la passada tardor, la catalogació d’aquesta espècie ha canviat. Els llops ja no són una espècie extinta, sinó que s’han convertit en una espècie en perill d’extinció. Aquest fet obliga la Generalitat de Catalunya a crear un pla de recuperació de l’espècie, en el qual els diferents departaments i els Agents Rurals actuïn conjuntament davant la nova situació, treballant directament amb les explotacions ramaderes per millorar-ne el suport, impulsar mesures de coexistència i minimitzar els danys que pugui causar a la ramaderia.
La primera llopada amb cadells després d’un període de cent anys és una bona notícia per a l’ecosistema i per recuperar l’equilibri ecològic, sempre que se’n pugui assegurar la coexistència amb la ramaderia i es deixi enrere la por al llop, el qual, a diferència de la Lupus, procura mantenir-se ben lluny dels humans.
Ho sabíeu?
Cronologia del llop a Catalunya
Aquest article es va publicar en el número 326 del Descobrir (Abril 2026)