L'arribada demana oblidar-se del motor i deixar-se portar pel corrent. Literalment. La manera més autèntica de trepitjar aquesta vila de la Ribera d'Ebre és fent servir l'últim transbordador fluvial sense motor que queda actiu al riu Ebre durant tot l'any: el pas de barca. Dos llaguts de fusta units per una plataforma aprofiten exclusivament la força de l'aigua per creuar els vehicles i passatgers d'una riba a l'altra, com s'ha fet durant segles. Un cop a terra ferma, la imatge és imponent: cases antigues que escalen l'espadat rocós amb el cap al cel i els peus banyant-se al riu, configurant una de les postals més hipnòtiques del sud del país. Benvinguts a Miravet.
L'obsessió del geni, la llum de Mir i una fortalesa immersiva
A cent metres d'alçària, dominant els meandres vagarosos de l'Ebre, s'hi alça un dels millors exemples d'arquitectura militar catalana. Conquerit per Ramon Berenguer IV l'any 1153 i cedit als cavallers de l'orde del Temple, el recinte musulmà es va transformar en un bastió inexpugnable. L'espectacularitat d'aquesta mola de pedra, amb la seva capella romànica i la fosca escala de caragol, va impressionar el paisatgista barceloní Joaquim Mir, que entre el 1929 i el 1930 hi va dur a terme dues intenses campanyes pintant una espectacular sèrie de 38 quadres. L'impacte d'aquests murs arribava tan lluny que fins i tot va obsessionar Salvador Dalí: als anys trenta va intentar comprar la fortalesa –aleshores ruïnosa i abandonada– per regalar-la a la seva musa Gala, tot i que finalment, l'any 1970, es va decantar per comprar el castell de Púbol.
Afortunadament, l'oblit d'aquella època ha quedat enrere. Actualment, el visitant pot connectar amb el batec medieval del recinte gràcies a la nova museïtzació del castell, que inclou l'experiència 'Els ulls de la història'. Aquesta aposta immersiva permet reviure de manera fascinant la vida quotidiana d'aquells monjos guerrers abans de la seva dissolució i desxifrar racons enigmàtics de la fortalesa, com la llegendària Torre del Tresor o l'espai on va estar retingut el príncep de Viana.
Marques d'aigua, memòria i trinxeres
Per conquerir el castell a peu, cal enfilar el carrer del Forn des del Molí Vell (l'espai on es va gestar l'Estatut del 2006). A les façanes de la part baixa del poble encara s'hi poden buscar les plaques que marquen on va arribar la fúria de l'Ebre durant les històriques riuades del 1787 i el 1907. I és que la història d'aquest racó està indestriablement lligada a la seva posició estratègica, un fet que el va convertir en un escenari clau de la Guerra Civil. Resseguint les marques de color lila (pintades a les roques i als arbres) des del nucli antic, s'inicia una excursió curta però exigent que s'enfila fins a les trinxeres de la Covalta. Des d'aquest punt, a uns 200 metres d'altitud, es domina una panoràmica absoluta del riu i de les serres de Cavalls i de Pàndols, entenent perfectament la lògica militar i l'horror d'aquells "115 dies" de la batalla de l'Ebre.
Versos amagats i olor de fang
De tornada cap a l'aigua, val la pena baixar per la costa de Riago, un antic camí empedrat on el caminant toparà amb els versos enrajolats de Roc Llop, mestre, poeta i supervivent del camp nazi de Mauthausen. I, abans de marxar, una darrera parada obligatòria: el Raval dels Canterers. Allà encara hi bateguen set tallers actius que mantenen viva la tradició terrissera de la zona, coent càntirs i peces de tota mena als seus forns centenaris; l'últim record tangible d'una vila modelada, exclusivament, per l'aigua, la terra i el pas del temps.