Quan les barques arribaven al port de Tarragona, els pescadors del Serrallo es posaven a cuinar a la coberta. Amb un fogó, cuinaven algunes restes de peix per convertir-les en un romesco, és a dir, un suquet amb algun tros de peix que no es pogués vendre, a més de pa sec, un grapat de fruita seca i el pebrot de romesco, allargat i arrugat. Hi ha tantes receptes de romesco com barques que, al llarg de generacions, han sortit a la mar, però tothom coincideix que aquesta caldereta és el plat insígnia de la ciutat de Tarragona.
Originalment, la paraula romesco designava un suquet propi de Tarragona fet a base de verdures, peix o carn. Amb l’apogeu de la pesca i la decadència de la pagesia a la primeria del segle xx, el mot es va relacionar sobretot amb el suquet local de peix fet pels pescadors de Tarragona. I no s’ha de confondre amb el romesco d’amanir, una salsa freda derivada del suquet que s’ha popularitzat més tard.
Amb l’objectiu de reivindicar el romesco com a patrimoni gastronòmic de Tarragona, la ciutat celebra els dies 1 i 2 d’octubre el I Congrés d’Investigació Tecnicocultural Romesco Tarragona 2025. Aquesta trobada, que inaugurarà Eduard Xartuch, xef del restaurant Disfrutar de Barcelona, aplega cuiners de renom internacional i experts en gastronomia i comunicació, que centraran les seves intervencions i demostracions culinàries en una recepta marinera que és molt més que un plat: és una tècnica, concentra tot un univers gustatiu i també és cultura, territori i sentiment de pertinença.
El congrés, que durant dos dies converteix Tarragona en la capital indiscutible del romesco, inclou ponències, demostracions de cuina i tastos. L’objectiu és posar les bases d’un moviment que converteixi el romesco en un element central del relat gastronòmic i cultural de Tarragona. Però no només de la ciutat: la gastronomia catalana viu la seva màxima projecció internacional, ara que Catalunya és Regió Mundial de la Gastronomia 2025, i el romesco té tot el potencial per esdevenir una icona renovada i atractiva. El romesco és una recepta tradicional però ben viva que, amb la implicació de tot el sector gastronòmic, pot evolucionar, reinterpretar-se i dialogar amb la cuina contemporània sense perdre’n l’essència.