“No sé com s’hi aguanta”, es demanava Josep Maria Espinàs en contemplar per primer cop el poble d’Ares del Maestrat, “emplaçat dalt d’un espadat i encastat en un penyal que li fa de barret”. El poble, situat en forma d’amfiteatre sota la imponent mola del Castell, sembla penjat de la roca, a punt de precipitar-se al buit. Ares del Maestrat és el segon municipi més elevat del País Valencià, a 1.194 metres d’altitud. A Espinàs el sorprenia “el rengle de casetes blanques com si fossin fitxes de dòmino a punt de caure d’una altíssima taula”. I és que la visió que s’obté des dels revolts de la carretera CV-15, que enllaça Castelló amb aquesta vila, és impactant. Entre les cases del terme, s’ataüllen restes de muralles i de torres que revelen el valor estratègic de l’enclavament.
Ares del Maestrat va tenir un paper determinant en la conquesta del Regne de València per part del rei Jaume I. Una estàtua a la plaça de l’Ajuntament recorda l’efemèride. Els historiadors assenyalen que l’episodi es va esdevenir l’any 1232, set anys després del fracassat intent de conquerir el castell de Peníscola als àrabs. Conta la crònica que els almogàvers de Terol van aprofitar el silenci d’una nit d’hivern per penetrar al poble i sorprendre els àrabs que s’hi refugiaven. Algun cronista comenta que ho feren coberts amb pells de xai. Amb la presa del castell d’Ares, els ordes militars van obtenir la jurisdicció dels termes de la rodalia i es van començar a estendre cartes de poblament. El territori va créixer demogràficament amb cristians catalans i aragonesos. I el topònim Maestrat es va imposar per definir-lo, referint-se al patrimoni de l’orde sota l’autoritat de la qual s’efectuava el govern.
Capes d’història ben preservades com en la majoria de municipis del Maestrat i les veïnes terres de l’Ebre, a Ares les capes de la història s’amunteguen de manera formidable; les pedres del castell àrab van servir per bastir les cases dels voltants, i fins i tot l’Ajuntament es troba a l’interior d’un tros de muralla que ha arribat intacte fins avui. No hi ha dubte que les administracions han tingut un paper fonamental en la dinamització dels pobles al nord de Castelló, i Ares no n’és pas una excepció. La recuperació de l’ermita de Santa Elena (del segle XVIII), iniciada l’any 2003 amb la restauració de les pintures de l’interior, ha fet reviure un indret bonic i peculiar. Segons la tradició, l’ermita fou construïda gràcies als donatius dels habitants del poble, que bàsicament van aportar llana i blat.
A les acaballes del 2009 es va poder pavimentar la nau i arranjar l’empedrat exterior. A més, les obres de rehabilitació han permès que uns quants joves del poble hi puguen treballar durant uns mesos. Bastida a un parell de quilòmetres del poble en direcció a Vilafranca del Maestrat, l’ermita de Santa Elena està envoltada de masos mig enrunats. Succeeix així amb força masos de la zona. Eliseu Pitarch, cap de l’obra, assenyala els voltants: “Només es manté en peu el que convé perquè no caigue l’explotació. La resta de construccions, les que no donen beneficis, es deixen caure”. De sobte el paisatge sembla un pèl menys bucòlic. Masos esventrats i marges esportellats, amb vegetació que va prenent sense treva l’espai. Amb tot, les esquelles de les vaques ens fan tornar la mirada cap a l’ermita. Les cases de Santa Elena resten en peu desafiants, algunes blanques de calç.

L’efecte del desarrelament també es deixa notar al Mas de la Vall, a uns tres quilòmetres d’Ares. El mas fou habitat fins als anys seixanta. Unes quantes cases —la majoria, abandonades— i una antiga escola convertida en casa rural s’apleguen al voltant d’una altra ermita, en aquest cas dedicada a sant Antoni de Pàdua, sant Antoni Fesoler. Passegem per aquest entorn de la mà de Sergi Marín, recol·lector de tòfones. És moment per abandonar-se a l’olor de la farigola i al sol agradable d’hivern. I també al silenci. Al Sergi l’acompanya el seu pare, en Vicent, i també la Tiqa i en Chaldy, els gossos que l’ajuden a fer la feina.
Per a la recol·lecció de tòfones l’instint dels gossos és essencial. El fruit s’amaga uns 20 centímetres sota els peus; quan un gos detecta l’olor de la tòfona, comença a remoure la terra. El Sergi se n’atansa uns grapats al nas. Cal anar amb cura per no malmetre el fruit ni la planta que el produeix. De vegades amb l’instint dels gossos no n’hi ha prou per fer-se amb el tresor, i cal resseguir les petjades dels senglars, els depredadors naturals de la tòfona, per localitzar-ne. Per un quilo se’n poden arribar a pagar uns 200 euros. Aquest matí, la Tiqa i el Chaldy n’han trobat dues, que pesen poc més de 70 grams.
En Sergi assegura que “tota la gent amb finques al Maestrat i als Ports es dedica a la recol·lecció de tòfones”. Les administracions fins i tot han intentat fomentar la seua presència en la gastronomia local, però el seu preu al mercat les converteix en un producte excessivament selecte. En Sergi es queixa, a més, que la vida a la muntanya és cada vegada més inviable: “La vegetació de la muntanya es va espessint perquè no hi ha ramats que pasturen i mantinguen el bosc net; com que la tòfona necessita el sol per madurar, amb la manca de llum el fruit es mor”. Almenys, per intentar assegurar un mínim de producció, en Sergi ha llaurat una terrassa de set hectàrees i hi ha plantat dos mil quatre-cents plançons de carrasques, avellaners i roures, amb la il·lusió que d’aquí a cinc o vuit anys comencen a donar fruits.
El barranc dels Horts, a uns dotze quilòmetres del poble en direcció a Castelló, és l’indret ideal per adonar-se de l’encant d’aquest paisatge i de les contradiccions que ha de patir. La singularitat d’aquest torrent, d’uns cinc quilòmetres de longitud, es troba en el fet d’haver sobreviscut a la tala massiva de boscos de mitjan segle XX per fer-ne carbó vegetal. Passejant pel barranc dels Horts, amb desenes de roures centenaris entre imponents roques calcàries, podem copsar amb rotunditat la bellesa d’un paisatge miraculosament conservat. L’observador s’encongeix d’espatlles i no entén que la gent d’un poble tan magnífic, que fins fa ben poc havia viscut gairebé exclusivament de la ramaderia, haja de patir tant per guanyar-s’hi la vida.
De fet, a les masies d’Ares l’existència de ramats d’ovelles i cabres feia factible fins fa poc una certa indústria artesana de fabricació de formatges. Les successives regulacions en matèria de sanitat han col·lapsat aquesta via; tant és així, que en una comarca bàsicament ramadera com aquesta, cada cop és més difícil trobar-hi bestiar pasturant.
Aquest article es va publicar en el número 143 del Descobrir (Abril 2010)