Sogorb

La recuperació del passat a la capital de l'Alt Palància

La vila vista des de la torre del Verdugo
La vila vista des de la torre del Verdugo FOTO: Josep Cano
14 d'octubre de 2024 a les 13:37
Guardar a favorits

A les dues en punt ressona l’espetec de la carcassa i obren la tanca dels toros. Els set animals (sis braus i un bou) són encerclats ràpidament pels tretze genets a cavall (camisa blanca, armilla negra, mocador vermell al coll, llarga vara de fusta a la mà) que els esperen a la plaça dels Mesones, davant de l’aqüeducte medieval. El grup d’homes i bèsties —els toros al mig, els cavalls al voltant— es llancen al galop carrer de Colón avall. Davant d’ells, una compacta massa humana s’estén de banda a banda de l’asfalt, avui amagat sota una gruixuda capa de sorra. Cap mena de protecció separa els espectadors de la cursa. El brutal xoc sembla inevitable... 

En el darrer moment la gent s’aparta i obre camí a les tones de carn musculada que se’ls vénen al damunt. Però es mouen tot just l’imprescindible, perquè, afirmen els locals, “si no t’esquitxa la sorra dels cavalls, no has estat a la festa”. La multitud es va esqueixant al pas del ramat com si l’obrís una enorme cremallera. En poc més d’un minut, la furiosa comitiva cobreix els cinc-cents metres del trajecte fins a la plaça de la Cueva Santa, aquesta sí envoltada de tarimes on s’asseu el públic que no s’atreveix a esperar els toros a peu de carrer. 

Curiositat

El mercat dels bastons

Potser els nens no vénen de París, però gairebé tots els bastons vénen de Sogorb. La ciutat produeix la major part dels que es venen a l’Estat. Fan pràcticament tots els que s’usen al camí de Sant Jaume (l’auge del senderisme ha donat nova vida a aquest indústria semiarte-sana). I les vares de quasi tots els alcaldes espanyols. Els garrotes són el símbol de l’Entrada de Toros i Cavalls, la festa sogorbina per excel·lència. “Aquella setmana tothom en porta un, fins i tot els xiquets més petits.

En podem vendre un miler només aquells dies”, destaca Manuel Aznar, de quaranta-nou anys, gerent de la Fábrica Segorbina de Bastones, una de les quatre de la vila (n’hi va arribar a haver vint). No és gaire respecte al total: solament d’aquesta empresa, d’una dotzena de treballadors, en surten 300.000 l’any! Els tradicionals eren de lledoner, però ara els fan de castanyer o faig, que porten de Catalunya (del Pirineu o la Selva), amb branques de no més de dos anys o tres. Si no, ja són massa rígides per poder-les torçar. 

Els genets —o amazones— es queden fora, refent-se de l’esforç, i els bovins s’hi estan una estona tractant d’envestir alguns veïns agosarats abans de ser conduïts de nou als corrals. No els espera la mort a mans de cap torero. O almenys no aquí, a Sogorb, que no té plaça malgrat que l’Entrada de Toros i Cavalls  sigui sense discussió l’esdeveniment més assenyalat del calendari. I tampoc no té ramaderia taurina. Els animals els porten d’altres indrets, i després se’n tornen per on havien vingut. 

Un passat ben guarnit

Tot i tenir només 9.500 habitants, la capital de l’Alt Palància gaudeix d’un patrimoni (amb un centre històric molt ben recuperat els darrers anys) i d’uns serveis que ja els voldrien ciutats més grans. No en va, al segle XIX va estar a punt de ser la capital de la província, si bé al final van triar Castelló. Tot això es deu a una història llarga i rica, ja que va arribar a seu reial i episcopal fa nou segles, però un pèl menys guarnida del que pretenien els sogorbins... 

L’entrada dels genets és un moment esperat de l’Entrada de Toros i Cavalls
L’entrada dels genets és un moment esperat de l’Entrada de Toros i CavallsJosep Cano

Resulta que al concili de Toledo del 589 hi va assistir un tal Pròcul, bisbe de Segobriga, vila esmentada fa dos mil anys per Estrabó. I quan a la darreria de la dominació musulmana es va voler restituir la diòcesi, es va decidir que Sogorb era aquella ciutat ja desapareguda de nom tan semblant. Encara ho defensen avui el bisbat i molts vilatans, malgrat que els arqueòlegs l’hagin acabat trobant a Saelices (Conca, Castella la Manxa) i que a Sogorb no n’hagi aparegut el menor rastre.

Fins i tot han posat el nom de Segobriga a un parc aquàtic que hi ha als afores del poble! En qualsevol cas, si no tenia bisbe en el segle VI, sí que en té segur des del XII, que no és poc, i igualment queda entre els més antics de la Península. En el XIII, Jaume I la va fer seva mitjançant un acord pacífic amb Abu Saïd Abd al-Rahman, enemistat amb els reis islàmics de la zona. El cabdill musulmà hi va romandre un temps al davant i al final es va convertir adoptant el nom de Vicent Bellvís. Sogorb esdevenia la primera ciutat conquerida del futur Regne de València. Més tard hi va viure Martí I l’Humà, casat amb una sogorbina.

Quan en el s. XV la corona va cedir la ciutat a un duc, els veïns es van revoltar contra el descens de categoria. El noble va destruir l’alcàsser reial per fer-se el palau que avui és casino i ajuntament, però va salvar el magnífic teginat mudèjar del s. XIV que fa de sostre del saló de plens. Qui sap si per despit, Sogorb fou la primera ciutat de l’Estat amb alcalde republicà després de la guerra —amb majoria absoluta—, i a la ciutat s’hi celebra amb ganes el 14 d’Abril, dia de la proclamació de la Segona República.

Sogorb fou la segona ciutat del país amb enllumenat elèctric públic, després de Barcelona, i aquí diuen que l'inventor de la ràdio fou el sogorbí Juli Cervera

Amb el bisbe visigot i el títol reial no s’acaben les reivindicacions sogorbines. “Fou el comandant Juli Cervera i Baviera
l’inventor de la ràdio i no Marconi”, comença en castellà la placa de ceràmica que identifica el carrer dedicat a aquest enginyer i militar nadiu, col·laborador del geni italià. També se li atribueix un avantpassat del comandament a distància. I si no va fer la primera ràdio, sí que va aconseguir que la ciutat fos la segona del país amb enllumenat públic elèctric, després de Barcelona. Un orgull per als xurros.

“Sí, som xurros, i amb molta honra”, diu Teresa Blasco, de trenta-sis anys, una guia local, quan explica per què els altres valencians els anomenen així. Diuen que quan els sogorbins van jurar fidelitat al rei Jaume, van pronunciar així el ‘juro’ català que els van exigir. I del que parlen, en diuen xurrico, que és castellà amb aportacions valencianes. Perquè, a diferència de la propera costa, la comarca de l’Alt Palància va ser repoblada pels conqueridors amb aragonesos, així que és un territori cent per cent castellanoparlant. A uns deu quilòmetres, a Algar, ja se sent el català.