Peníscola en blanc i blau

Una passejada pels carrers empedrats d'aquesta vila marinera de Castelló

Text:
 L’assentament original es limitava  al penyal que s’endinsa en la mar, però amb el temps Peníscola va ocupar tot el litoral
L’assentament original es limitava al penyal que s’endinsa en la mar, però amb el temps Peníscola va ocupar tot el litoral FOTO: Rafa Pérez
25 de gener de 2011 a les 00:00
Guardar a favorits

Parlar de Peníscola és fer-ho d’un racó privilegiat de la Mediterrània. De quilomètriques platges de sorra, d’un castell que s’aixeca dins la mar i d’un paisatge que als anys seixanta va seduir bona part de la indústria cinematogràfica. Pels fonaments de la vila antiga, hi van passar els ibers, que tenien relacions comercials amb fenicis, grecs, cartaginesos i romans. Segles més tard es va edificar el castell, inexpugnable, fruit de la situació estratègica dins la mar, els seus potents murs i el fet que l’aigua dolça mai no va faltar a l’interior de la fortalesa, per desgràcia d’aquells qui assetjaven el recinte esperant-ne una ràpida rendició. A la mateixa mar hi afloren enormes concentracions d’aigua dolça. Diuen les llegendes que a Peníscola anaven a proveir-se d’aigua les embarcacions que solcaven la Mediterrània. 

La vila d’Anníbal

Els carrers de Peníscola s’estructuren entorn d’una trama d’origen medieval. Hi ha qui ha vist en les seues cases la influència púnica, com a Eivissa, però el seu origen és iber. Després dels ilercavons van passar per la ciutat illa els cartaginesos i els romans. Es diu que Anníbal va viure uns anys a la població. La vila conserva curiosos habitatges com la Casa de les Petxines i encara hi resten antiquíssims edificis acolorits amb tonalitats amb una base de calç utilitzades tradicionalment, com el blavet o el verd clar. Un pla especial del conjunt historicoartístic vetlla per l’autenticitat i mediterraneïtat del patrimoni arquitectònic.

Ho sabíeu?

Una ciutat de cine

Peníscola ha vist desfilar des de fa dècades un grapat d’actors, directors i professionals de la indústria del cinema. En aquesta vila del Baix Maestrat es rodaren Calabuch (Luis García Berlanga, 1956) i la superproducció El Cid (Anthony Mann, 1962), amb Charlton Heston i Sofia Loren, films que van ajudar a projectar-la universalment. La ciutat ha servit de plató d’una vintena de pel·lícules, entre les quals hi ha la italiana Il conquistatore di Maracaibo (Eugenio Martín, 1961); Jo Papá (Jaime de Almiñán, 1975), El hijo del cura (Mariano Ozores, 1982) i, més recentment, París-Tombuctú (Luis García Berlanga, 1999) i Mataharis (Icíar Bollaín, 2007).  

Avui, el nucli antic de Peníscola concentra gairebé cinc-centes cases, on viu l’11% de la població. Les botigues d’artesania i records venen tota classe d’objectes relacionats amb la història del poble. Joan Gost és el ceramista de la botiga blava. Tot el que allà es ven té el color blau mediterrani característic. Yvan, el seu fill, explica amb orgull que el seu pare va ser fa trenta anys “el precursor” en la recuperació de la figura del papa Luna. “La gent del poble no sabia ni qui era”, explica. Avui el personatge és molt conegut i ell el ven com un marc per posar-hi fotografies. L’artista també juga amb la vista del castell i fa servir sorra natural de la platja en les seues creacions. “Disposar de botigues al castell és tot un luxe, dóna encant al recinte i potencia l’economia. El que és més important és que no s’haja quedat estancat com ocorre en altres llocs”, conclou.

Uns metres més avall es troba el port, un dels racons més estimats de Peníscola, via d’accés quan, antigament, la llengua de sorra quedava inundada pels temporals. Allí trobem el tio Vicent el Xato, un pescador de tota la vida, “mariner” com li agrada que l’anomenen. Treballat pel temps i per la duresa de l’ofici, celebra que “les coses han canviat molt. Tot és més sofisticat. Abans eixíem a la mar sense aparells, amb els cinc sentits”. Al Xato se’l pot trobar pel port, conversant amb els seus companys de treball en un ric vocabulari mariner o donant consells sobre com fer un bon putxero, forma amb la qual anomenen ací els guisats.

Una història de papes

Peníscola ha estat lligada durant segles a diversos noms il·lustres, però tal volta el més conegut ha estat Benet XIII, el veritable nom del qual era Pedro Martínez de Luna, però que ha passat a la història amb el sobrenom de papa Luna. Va ser triat legítimament com a papa d’Avinyó quan va morir Climent VII, l’any 1394, però una altra secció de l’Església trià Bonifaci IX com a papa de Roma, fet que obrí un cisma coprotagonitzat per aquest aragonès que rebé els suports d’Escòcia, la corona d’Aragó, Castella i Navarra. La seua tossuderia i obstinació per mantenir el càrrec va quedar recordada en l’expressió “tretze són tretze” (en castellà, “seguir en sus trece”). De fet, tan sols tres ciutats del món han estat seu papal: Roma, Avinyó i Peníscola. 

El pla especial de protecció del barri antic prohibeix que les cases es pintin de colors foscos, per mantenir el seu caràcter de poble mariner
El pla especial de protecció del barri antic prohibeix que les cases es pintin de colors foscos, per mantenir el seu caràcter de poble marinerRafa Pérez

L’Església catòlica ha deixat que la figura de Benet XIII passara a la història com un antipapa, un proscrit, fill de Satanàs. Recentment els veïns de Peníscola, encapçalats pel capellà de la població, mossèn Manel, i diversos historiadors, pretenen que “el Vaticà recapacite sobre aquesta determinació, atenent a la pulcritud dels seus textos i el recte comportament de l’il·lustrat religiós”, que va ser enverinat i finalment mort a Peníscola l’any 1423. A Peníscola resten el Lignum Crucis del papa Climent VIII, el calze del papa Luna (segle XV), un suposat fragment de la creu de Crist duta pels templers quan van construir el castell i la creu processional del papa Luna.

Murs inexpugnables

El castell és espectacular i va començar a ser construït l’any 1294. La visita al recinte és imprescindible, tal com ho fan al llarg de l’any més de 330.000 persones. Va ser Felip II el monarca que el va restaurar, amb l’ajuda d’arquitectes italians com Giovanni Battista Antonelli, incorporant als murs diversos baluards. Des de l’any 1957 és la Diputació de Castelló qui gestiona el castell, declarat Monument Historicoartístic l’any 1931. Tota la fortalesa, alçada uns seixanta metres sobre el nivell de la mar, és un espectacular mirador. Avui és un dels recintes emmurallats més ben conservats de tota la Mediterrània. Bars de tota la vida, botigues d’artesania, velles portes de fusta, peces de ceràmica, pedres de riu i el blanc de la calç inunden el barri, creant un màgic conjunt.

Visites

Museu de la Mar

El Museu de la Mar, emplaçat a l’antic edifici Les Costures, és un dels principals atractius del nucli antic. El Museu fa un repàs de la història marinera i pescadora de Peníscola. Ensenya, motiva i delecta el públic visitant, tant a través de les peces exposades com mitjançant l’exhaustiva informació que contenen els panells autoportants, fotorafies, dibuixos i gravats.

També fa servir mitjans audiovisuals i disposa de tres aquaris. L’exposició permanent és dinàmica, participativa i creativa. El públic visitant és actor i partícip en un muntatge atractiu, agradable, fàcil de comprendre, útil i objectiu que aborda els orígens mariners, les transformacions urbanes, l’arqueologia, la pesca, l’etnografia i la fauna. 

Castell de Peníscola

Els templers han tornat a ocupar una de les sales més destacades del castell del Papa Luna, la del Conclau. L’exposició Templers vol difondre la importància històrica de l’Orde del Temple i posar en valor l’entranyable castell i les seues vinculacions amb aquesta orde. La memòria dels templers impregna els murs del castell, ja que van ser aquells monjos soldats els que van dirigir la seua construcció. La mostra ofereix una visió didàctica del moment històric que va agitar Europa i Àsia del segle XI al XIV.

S’hi recreen els personatges més importants de la seua jerarquia, ideogrames, armes i batalles fins a la dissolució violenta de l’orde per part de la Inquisició. Cal recordar que Peníscola pertany (juntament amb d’altres poblacions com Montsó, Gardeny, Miravet, Tortosa i Lleida) a la Ruta del Temple. Aquesta ruta pretén defensar el patrimoni històric, paisatgístic, urbanístic, arquitectònic i cultural d’aquells pobles, projectant el llegat templer.

Hi ha una llegenda a Peníscola que parla de les cavitats que hi ha en el subsòl de la ciutat emmurallada. El bufador (una gran escletxa oberta a la roca per on les onades ascendeixen en dies de temporal i que permet sentir des de les cases la força de la mar) alimenta la teoria misteriosa, en la qual s’han aferrat diverses tesis militars, d’aquells que creuen que hi pot existir un darrer tresor templer amagat sota la vila i altres misteris relacionats amb el papa Luna. Però el més valuós tresor de Peníscola és haver conservat el seu encant més enllà del pas dels segles.