Els pobles del Maestrat

VIsitem els atractius d'un dels termes amb una forma d'arrel rural

Ares del Maestrat creix al peu de la mola del mateix nom. Amb 1.321 m d’altitud, és la més destacada de les moles del terme, i el seu cim s’aprofita per al pasturatge.
Ares del Maestrat creix al peu de la mola del mateix nom. Amb 1.321 m d’altitud, és la més destacada de les moles del terme, i el seu cim s’aprofita per al pasturatge. FOTO: Rafa Pérez
25 d'agost de 2015 a les 00:00
Guardar a favorits

Josep Maria Espinàs la va encertar quan en el seu llibre de viatges A peu per l’Alt Maestrat va escriure que aquest indret “té un caràcter fort i per tant una gran capacitat de suggestió”. El mestre de les lletres catalanes va caminar per aquestes contrades l’any 1991. Fou el seu primer viatge a peu al sud del riu de la Sénia i quedà impressionat per aquest territori de secà que, a la vora més septentrional del País Valencià, pren el seu nom de l’orde militar de Montesa.

Un territori format majoritàriament per municipis petits i mitjans que mantenen una identitat fortament vinculada a l’activitat agrícola i ramadera. El treball al camp ja no és la principal font d’ingressos, però continua marcant el caràcter d’un territori “dedicat a la pacífica resistència contra el pas del temps”, segons va retratar Espinàs.

Una bona manera de capir la humil majestuositat del Maestrat és iniciar l’itinerari per Ares, a la manera com ho va fer el rei En Jaume per iniciar la conquesta del Regne de València. La postal del poble és una de les més boniques del nord valencià. Ares es retalla sobre l’horitzó al voltant d’una mola, com si es tractara d’un mirador natural. Avui no hi viuen més de dues-centes ànimes, però la cura que s’ha tingut a l’hora de respectar i actualitzar els seus elements històrics i patrimonials justifica l’esforç a què obliga el port que s’ha de superar per arribar-hi.

Ares es retalla sobre l’horitzó al voltant d’una mola, com si fos un mirador natural

Des d’aquesta testa de 1.194 metres d’altura —com des del mirador que hi ha a l’ermita de Sant Joan de Nepomucè a la Serratella— emergeix a la vista una panoràmica imponent del Maestrat. Però no només això: en els dies més clars, s’hi albiren el desert de les Palmes i la serra d’Espadà, i fins i tot el Montgó i la serra d’Aitana.

Al voltant dels castells

Més prop que tot això queda Culla, un altre dels municipis que, per aquesta zona, es dibuixa sobre un turó. No és gens casual. Com tants altres municipis ací, el nucli urbà va anar perfilant-se al voltant d’un castell del qual avui queden uns quants vestigis i, sobretot, una muralla que determina la fisonomia de tot l’entramat de carrers. Deixar-se arrossegar per la història, entre torrasses del segle XIII i portes de barbacana, és una opció del tot recomanable.

Per als qui gaudeixen dels paisatges melangiosos i un punt decadents, fer una parada a Benassal és quasi una obligació. Ací hi va fer vida i va trobar refugi el poeta i gramàtic Carles Salvador, un dels signants el 1933 de les Normes de Castelló, que recull les regles ortogràfiques del valencià seguint la normativa fabriana. Avui es pot resseguir la seua empremta a través de la ruta que duu el seu nom.

Passar l’estiu al balneari de Benassal marcava l’estatus entre la burgesia

També ací es troba una de les empreses que, de manera més professional, es dedica a l’arreplegada i la comercialització de la tòfona, un producte que ha insuflat oxigen a l’economia local. L’empresa pren el nom de Demetrio Trufa de Benassal, en referència al truficultor que inicià el negoci. Avui són les filles qui porten les regnes d’una firma que fou pionera al nostre país en el comerç de bolets silvestres i fabricació de conserves.

Gramàtica i tòfones al marge, el balneari de la Font d’en Segures és un lloc ben particular. Situat a uns sis quilòmetres de Benassal per la carretera que porta a Culla, fou impulsat en la segona meitat del segle XIX a la vista de les propietats terapèutiques de l’aigua que brollava de la deu. Durant els anys que seguiren i fins a la dècada dels seixanta del segle XX, s’hi construïren tot d’allotjaments per acollir allí la burgesia comercial i terratinent valenciana. Passar l’estiu al balneari de Benassal, a gairebé mil metres d’altura, era, al cap i casal i a Castelló, un marcador d’estatus.

Prendre un aperitiu a la plaça porticada de Sant Mateu és quasi una obligació

El pas del temps no ha jugat gaire a favor del balneari. A pesar dels intents de les administracions per dinamitzar aquest complex residencial amb l’obertura d’un balneari modern, la infraestructura hotelera ha quedat obsoleta —amb algunes honroses excepcions, com l’hotel La Castellana— i no s’ha sabut renovar la clientela. I amb tot i amb això, l’aire de melangia que s’hi respira és realment captivador. Els edificis que en altres temps van acollir banquets de bodes, encaixades de mans que tancaren negocis i amors clandestins romanen com a testimoni d’un temps passat en què aquest municipi de Castelló endins fou punt de socialització de la flor i nata.

Si a Benassal ens imaginem senyores de casa bona fent el seu pelegrinatge diari al brollador d’en Segures, a Sant Mateu al visitant no li costarà gaire transportar-se a l’època medieval i esperar que, en girar la cantonada, es puga creuar amb un gran mestre de l’orde de Montesa, el càtar Belibasta o fins i tot el papa Luna. Perquè Sant Mateu fou, entre els segles XIV i XV, sense exagerar, una de les ciutats més importants de la façana mediterrània.

 

 Les cases blanques i les finestres blaves formen part de la identitat del nucli antic de Peníscola
Les cases blanques i les finestres blaves formen part de la identitat del nucli antic de PeníscolaRafa Pérez

L’exportació de llana convertí el municipi en un important centre comercial, ramader, artesanal i artístic. D’aquella època de magnificència, ens en resta testimoni a través de la seua monumental església arxiprestal, els palaus —potser no tan ben cuidats com s’haurien de cuidar—, les muralles i el forn medieval. Prendre un aperitiu en la seua plaça Major, porticada, mentre ens deixem dur pel so de l’aigua que vessa d’una de les múltiples fonts del municipi és quasi una obligació.

Un santuari al barranc

Des d’ací no tardarem ni vint minuts a arribar al Reial Santuari de la Font de la Salut de Traiguera, situat, mig amagat, en el mig d’un barranc. Format pel Palau, la Casa dels Capellans, l’hostatgeria, l’església barroca amb pintures al fresc i el pòrtic renaixentista, fou declarat bé d’interés cultural.

El Reial Santuari, per on passaren personatges de la talla de Felip II o Gaspar Jofré de Borja, dóna idea del profund caràcter espiritual de la gent del Maestrat, igual que l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa o l’ermita de Sant Pau d’Albocàsser. I, si després de tota aquesta ruta interior, encara queden ganes de mar, només caldrà enfilar la carretera nacional 232, tòrcer cap al sud en arribar a Vinaròs i fer camí fins a albirar el promontori i el castell on el papa Luna va fer vida. Benvinguts a Peníscola!