Els Columbrets, les Galàpagos valencianes

Un paradis recuperat, llar d'espècies endèmiques

L’origen volcànic de l’illa Grossa es fa evident en la seva forma de cràter, apreciable des d’un punt elevat
L’origen volcànic de l’illa Grossa es fa evident en la seva forma de cràter, apreciable des d’un punt elevat FOTO: Juan Carlos Muñoz i Josep Cano
25 de juliol de 2012 a les 00:00
Guardar a favorits

Quasi tres hores després de sortir del Grau de Castelló, navegant sempre cap a llevant, emergeix de l’horitzó el que sembla el gep d’una descomunal balena. Aquesta és zona de pas de rorquals que van o tornen de la mar de Ligúria. Arriben a fer vint metres de llarg, però el que veiem és molt més gran. És el que queda d’un volcà sorgit de les profunditats de la mar fa un milió d’anys. En una horeta arribarem a l’illa Grossa, el més gran dels Columbrets.

Quan bufa vent de gregal, les embarcacions no poden entrar a l’ampla badia que forma la mitja lluna del cràter, orientada en aquesta direcció. És l’únic moment en què el semicercle rocallós, perllongat pels esculls Mascarat, la Sinyoreta i Montcolibre, no pot protegir les naus dels temporals. Així que avui no es pot desembarcar al minúscul port de Tofiño (nom d’un navegant i científic andalús del segle XVIII). Haurem de posar peu a l’esquena de l’illa, on hi ha un embarcador. La golondrina que ens hi porta no s’hi pot acostar prou. Els darrers metres s’han de fer en un bot pneumàtic, del qual no és fàcil saltar a terra mentre la llanxa puja i baixa segons el caprici de la mar.

Els Columbrets són la minsa part que sobresurt de l’aigua d’un camp volcànic de seixanta per vuitanta quilòmetres situat a cinquanta-cinc quilòmetres de Castelló i a cent cinc d’Eivissa. L’illa Grossa, de mil dos-cents cinquanta metres de llarg, concentra catorze de les dinou hectàrees de l’arxipèlag i és l’única que poden trepitjar els visitants. Els altres illots principals són la Ferrera, la Foradada i l’imponent Carallot, les restes d’una xemeneia altes com un edifici de deu pisos.

Un camí solitari entre la mar i el cel

L’únic sender pavimentat va des del port, on l’illa té tot just quaranta metres d’ample, fins al far que corona els seixanta-set metres de la seva màxima altitud. Ningú no autoritzat no se’n pot sortir, per no malmetre cap de les formes de vida que sobreviuen amb gran esforç en aquest entorn tan difícil, algunes de les quals són úniques: hi ha dues plantes endèmiques, una subespècie de sargantana de costums peculiars i un cargol i deu espècies d’insectes que no es troben enlloc més del món.

Viatge

L'aventura d'arribar-hi

Fa mig segle, en Jaime Aiza, fill de Peníscola, va anar a buscar-se les garrofes a Barcelona, on va treballar al mercat. Allà es va enamorar de les golondrines i se’n va acabar comprant una per convertir-la en el primer vaixell per passejar visitants de la seva vila. Tres generacions després, la família continua vivint de navegar. El seu Clavel I fa la ruta entre el Grau de Castelló i els Columbrets —deixen els passatgers a l’illa Grossa i després els fan un tomb pels altres illots. Botat el 1999, té vint metres, transporta cent trenta persones i cobreix el trajecte en tres hores. Al timó hi ha en Boni Aiza i la Lucía. Els seus fills tenen inquietuds allunyades de la mar, però els nebots, l’Agustín i en Jaime, en garanteixen el relleu.

L’extrem sud de l’illa, on només poden entrar guardes o investigadors, resta totalment en mans de la natura. Els únics vestigis humans són un petit cementiri on reposen mitja dotzena de cossos —la majoria de nens, fills dels antics faroners— i una imatge religiosa per la qual les gavines no mostren la mateixa devoció que els mariners de la zona.

Cap a la meitat del camí, a les casernes, hi ha les dependències dels guardes. N’hi ha sempre dos de servei de la reserva terrestre i dos més de la marina, que protegeix 5.500 hectàrees d’aigües cristal·lines sobre un dels fons més rics de la Mediterrània. Hem tingut sort i coincidim amb en Vicent Ferris i en Santi Sales, els més veterans de la plantilla. Entre els dos sumen quatre dècades dedicades a uns illots dels quals es confessen enamorats i en coneixen fins al darrer racó.

Marietes contra els paràsits de l’illa gran

L’endemà a primera hora, en Vicent, de cinquanta-set anys, surt a fer una batuda contra la cotxinilla acanalada, un paràsit que arrasa l’alfals arbori, una de les espècies vegetals autòctones reintroduïdes a l’illa gran des dels reductes de la Ferrera i la Foradada on es van preservar.

Va deixant vora les taquetes cotonoses que delaten la plaga una arma biològica: unes diminutes marietes que duu en un pot. La cotxinilla és un insecte d’origen australià que xucla la saba dels cítrics i els pot arribar a matar. Les marietes també són australianes, i els encanta menjar-se les seves compatriotes. De fet, és l’únic que mengen. I quan se les han cruspit totes, es moren de gana i deixa d’haver espècies foranes a l’illa.

Una llanxa s’apropa a les restes de la cova del Tabac
Una llanxa s’apropa a les restes de la cova del Tabac

Una altra de les tasques d’aquest naturalista és un cens dels milers d’aus migratòries que descansen als Columbrets de viatge entre Europa i l’Àfrica. Unes fines xarxes capturen uns ocells que ell identifica, pesa, mesura, mira que no tinguin malalties o paràsits, anella i, tan aviat com pot, allibera. Molts arriben tan extenuats que no tenen esma d’apartar-se quan camines i gairebé has de vigilar de no trepitjar-los. Un pit-roig tria per descansar la punta de la meva bota dreta quan m’aturo un moment a gaudir del paisatge.

D’espècies de pas, n’hi ha centenars, però a les illes només n’hi nien sis, totes marines. Les estrelles són la gavina corsa —que fa dues dècades era la més rara del món, però ja ha assolit les vint mil parelles en diversos paratges mediterranis— i el preciós falcó de la reina —que caça les esgotades aus viatgeres i emigra ell mateix a Madagascar a l’hivern. Una parella ataca en vol una despistada àliga calçada per tal d’allunyar-la dels seus nius.

Un altre dia sortim amb en Santi, un bussejador professional de cinquanta-dos anys, a recórrer la resta dels illots en la llanxa dels guardes, que baixen a l’aigua amb una grua. En Vicent aprofitarà per comptar corbs marins. Els quatre grups d’illots estan força separats. Fora de la reserva, molts vaixells hi pesquen sardines. No es pot relaxar mai la vigilància: de tornada, trobem un palangre de diversos quilòmetres que sura a la deriva dins l’espai protegit. Cal recollir-lo i dur-lo a terra mirant de no clavar-se els hams. Durant la major part de la seva història, als Columbrets no hi va haver població humana estable. Fins al 1856, quan es va començar a aixecar el far, fou refugi temporal de pescadors, pirates o contrabandistes (els carrabiners hi van dinamitar l’anomenada cova del Tabac). Entre el 1860 i el 1975 hi van viure els faroners amb les famílies, fins que l’aparell de senyals es va automatitzar.

Fins al 1856 no hi hagué població permanent. Els illots eren refugi de pescadors i contrabandistes

Però el seu impacte sobre la flora i la fauna havia estat molt gran. Pitjor fins i tot que el de l’ús següent de les illes: camp de tir de l’aviació nord-americana i l’espanyola, que hi tiraven projectils sense càrrega, però. Encara se’n poden veure encastats a les roques o sota les aigües. L’any 1988, després d’una forta mobilització ciutadana que ho demanava, l’arxipèlag va ser declarat parc natural, requalificat com a reserva natural el 1994.

El nom dels illots, que ve de Montcolibre, obeïa a l’abundància de colobres que hi havia. Per matar-les, els faroners van calar foc a l’illa gran de punta a punta, socarrimant-ne la flora autòctona. Després, van deixar anar porcs perquè es cruspissin les supervivents. Només durant les obres en van matar dues mil set-centes. No se n’ha vist cap des del 1886, i els científics no saben ni de quina espècie eren. Els humans van talar també els arbustos de l’illa per fer-ne llenya, van plantar espècies foranes i van escampar-hi conills i ratolins. Tot això va malmetre totalment la vegetació, ara recuperada. Malgrat esforçar-s’hi, però, no van poder exterminar els escorpins, dels quals encara se’n veuen molts les nits d’estiu. Ells i els altres genuïns habitants dels illots en tornen a ser els amos.