L a Plana Baixa és taulellera i tarongera, però no ens deixem persuadir: el topònim ignora el caràcter muntanyós del rerepaís, on hi ha el Parc Natural de la Serra d’Espadà. Amb 32.000 hectàrees, és el segon espai protegit més gran del País Valencià. Les poques carreteres que hi penetren serpentegen entre pobles emblanquinats de carrers costeruts i trama urbana irregular. Al capdamunt, o als afores, el reglamentari calvari ordena el Via Crucis els dies de processó.
L’aire esquerp de la muntanya es mostra amb cims com el d’Espadà (1.049 m) i nombrosos barrancs colonitzats per l’esbarzer i una mostra excepcional de flora mediterrània. Malgrat el seu aspecte eixut (o per això mateix), s’hi ha forjat una rica cultura de l’aigua, a base de séquies, basses, molins i petits aqüeductes. Una cultura heretada de la població morisca que va viure-hi fins a la seua expulsió, el 1609, i que hi va deixar topònims, com el barranc de la Mesquita a Aín o el d’Almansor a Almedíxer.
Aín és la joia de la corona i alhora punt de partida i arribada del nostre itinerari. Ens disposem a circumval·lar el cim d’Espadà per carreteres tranquil·les i una pista forestal panoràmica. Escalfem motors ascendint al coll de la Ibola, estret, ciclista, suau, que regala una perspectiva de la Plana cromàticament contrastada: la densa verdor del tarongerar i el blau intens del mar.
Per pista, recorrem la base del pic d’Espadà, que ofereix una vista sobre la vall del riu Palància, amb Sogorb com a capital. Pedalegem sobre terra vermella entre alzines, ametllers i oliveres. Hi regna la solitud. Arribem al coll de la Nevera. El nom imposa aturar-s’hi: s’hi troba una de les històriques construccions d’aquesta serra que produïen gel per als pobles de la Plana. Davallem a l’Alcúdia de Veo i el seu conjunt de basses. Un últim esforç, i Aín. La pulcritud dels seus carrers seran la millor rebuda.
Si voleu fer cap comentari sobre aquesta ruta, escriviu-nos a [email protected]
Aquest article es va publicar en el número 318 del Descobrir (Juny 2025)