Morella, la vila emmurallada on el gòtic conviu amb els gegants del Cretaci

Hi ha siluetes que s'imprimeixen a la retina molt abans d'arribar-hi. Enfilant els revolts de la carretera que recorre el nord del País Valencià, apareix de sobte una mola gegantina, una fortalesa natural que sembla emergir de la terra com un vaixell de pedra enmig d'un oceà de muntanyes. Aquest perfil, dominat per un castell que desafia la gravetat, ha estat el refugi de civilitzacions durant mil·lennis: des dels ibers i els romans fins als àrabs i els cavallers cristians, tothom ha volgut conquerir aquest vèrtex del món envoltant de boscos que respira història. 

Aquest indret és Morella. Capital de la comarca dels Ports, és una vila closa on el temps sembla haver quedat atrapat dins dels seus dos quilòmetres de muralla. Creuar qualsevol de les seves set portes és fer un pacte amb el passat.  Passejar pel seu nucli és perdre's per carrers porticats on encara es respira l'activitat dels antics gremis i on l'arquitectura gòtica assoleix la seva màxima expressió de puresa i elegància.

Art gòtic exuberant

Si un monument defineix el caràcter d'aquesta vila, és l'església arxiprestal de Santa Maria. Aquest temple, considerat una joia del gòtic català, és un autèntic catàleg de meravelles. A fora, dues portades paral·leles (la dels Apòstols i la de les Verges) deixen sense paraules. Però a dins amaga un tresor que us deixarà amb la boca oberta: un cor elevat, un element únic al món pel seu estil. Per arribar-hi, cal pujar per una escala de cargol que sembla un trencaclosques de relleus bíblics, una autèntica filigrana de pedra que desafia el temps.

Ara bé, la verticalitat d'aquesta vila no s'atura en la fe. A pocs metres, el convent de Sant Francesc ofereix una experiència més ombrívola, però igualment fascinant. Al seu claustre, el gòtic es despulla sota el cel obert, i en una de les seves sales es conserva La dansa de la mort, una pintura medieval on reis, nobles i plebeus ballen de la mateixa manera al voltant d'un esquelet, que recordad la fragilitat de la vida en una època de conquestes.

És precisament des d'aquest convent on s'inicia l'ascens definitiu. Un camí que puja sense treva ens porta fins a la plaça d'armes del castell, situada al punt més alt de la mola. Entre presons, canons i muralles que sumen dos quilòmetres de perímetre, la fortalesa ofereix les millors panoràmiques de la comarca i permet albirar, en els dies clars, les rutes que es perden cap a la costa i el silenci dels ports que s'estenen fins a l'infinit.

Els gegants del Cretaci

Molt abans que es posessin les primeres pedres del castell i que el seny medieval dictés les lleis de la vila, aquest territori ja tenia uns amos ben diferents. Parlem de quan el relleu actual –que amb les seves formes dentades encara recorda el llom d'un rèptil– era un delta fangós i tropical a la vora del mar que trepitjaven els dinosaures. 

Avui, la vila s'ha convertit en la capital de la paleontologia gràcies al Morelladon beltrani, una espècie única descoberta en aquestes terres. Visitar l'exposició 'Temps de dinosaures', curiosament situada a l'interior d'una antiga capella, és fer una immersió en el Cretaci sense sortir del nucli històric. Allà, us trobareu cara a cara amb l'iguanodont i altres colossos que, fa 120 milions d'anys, pasturaven amb total llibertat per sobre del que avui és una mola rocosa situada a 1.000 metres d'altitud.

L'art efímer del paper arrissat

No es pot parlar d'aquest poble sense esmentar els Sexennis, una festa declarada d'Interès Turístic Nacional. Cada sis anys, la vila viu una transformació gairebé màgica: els veïns passen mesos anant a les flors, plegant i tallant tones de paper de seda amb una paciència infinita. El resultat són murals i engalanaments que converteixen els carrers en un bosc de colors i filigranes. És una explosió de color que acompanya les danses dels gremis –com els torneros o les gitanetes–, unes tradicions que es mantenen intactes des del segle XVII en honor a la Mare de Déu de Vallivana.

Abans de marxar, deixeu-vos temptar per la calma dels porxos de la Plaça amb un cafè a la mà, mentre observeu com la llum de la tarda encén les pedres de la muralla. És en aquest moment que un entén per què tantes civilitzacions van triar aquest penyal com el centre del seu món.