L'Alcoià, entre dos parcs naturals

Ens perdem pel carrasscar de la font Roja i la serra de Mariola

Text:
La cava Arquejada, o cava Gran, al terme d’Agres
La cava Arquejada, o cava Gran, al terme d’Agres FOTO: Rafa Pérez
25 de març de 2011 a les 00:00
Guardar a favorits

“El camp del regne benillupí causà a Míriam una meravellosa impressió, sobretot per les seues mil floretes, diminutes però flairosíssimes, de camamirla, timó, argelaga, rosella, corretjola, pelosella... que campaven per marges i erms.” L’escriptor castallut Enric Valor i les seues rondalles que evoquen aquesta terra en temps de sarraïns ens endinsen en la natura i el paisatge de les valls d’Alcoi. Un territori salpicat de carrascars, boscos de pins i de matollars, de bancals oblidats, d’ametllers i d’oliveres. Malgrat que l’Alcoià no semble especial a primera vista, amaga alguns dels tresors naturals més preuats del País Valencià.

Els dos parcs naturals que presideixen la comarca amb les seues serralades en són la referència. D’una banda, la Font Roja, amb els seus boscos únics en aquestes latituds que permeten descobrir paisatges extraordinaris, variables segons avança el calendari. D’altra banda, Mariola, una serra de flors i de matolls, rebost d’herbes medicinals, nexe d’unió de tres comarques que han conviscut des de temps immemorials unides per la Mariola llegendària.

Desconnexió a la natura

Partint en dos trossos les subcomarques de les valls d’Alcoi i la foia de Castalla, les amables muntanyes del carrascar de la Font Roja constitueixen l’espai natural més popular de tot el País Valencià. Centre de pelegrinatge social i espiritual, una jornada pels seus camins pot resultar igualment delitosa per al més àvid amant de la natura o per a una família urbana amb ganes de desconnectar per unes hores. És complicat situar uns elements per sobre d’uns altres en aquest bosc mixt que barreja pinars a la seua base, amb alzines i exemplars únics d’espècies caducifòlies a les parts més altes. L’anomenada ruta del Menejador, itinerari de sis quilòmetres que es pot completar amb tranquil·litat en dues hores, és el camí més popular i significatiu de la Font Roja.

Partint del santuari, tot just on acaba la carretera que uneix el Parc amb el nucli urbà d’Alcoi, aquesta ruta groga permet passejar entre carrascars d’ombria i boscos d’aurons, feixos o roures, fins arribar a l’assolellat cim del Menejador, la cota més alta de la comarca. De camí, arbres monumentals com el teix centenari del Mas de Tetuan o exemples de l’aprofitament de recursos que s’ha fet tradicionalment a les
muntanyes de la zona, com és el cas de la cava Coloma.

Els camins permeten contemplar arbres monumentals, com el teix del Mas de Tetuan

Una vegada a dalt, el Menejador recompensa amb una de les millors vistes del nord d’Alacant, amb la major part de pobles de la comarca, a una i altra banda, als peus del visitant. El Mediterrani i fins i tot les terres de Castella, representades en el poble d’Almansa, s’hi poden contemplar en els dies clars.

Més complicat és topar amb algun dels nombrosos porcs senglars, raboses o gats salvatges que amaga el carrascar, dels quals només se n’observen les petjades. Amb una mica de sort, la visita sí que permet contemplar una de les espècies més emblemàtiques de la Font Roja: l’àliga de panxa blanca. Aquest rapinyaire de grans dimensions habita entre les penyes més inaccessibles.

Ja ho diu la cançó popular, la de Mariola és una serra “tota a floretes”. Les seues 17.000 hectàrees acullen més de 1.200 espècies de flora, de les quals les més cèlebres són les de caràcter medicinal, com ara la sàlvia, el timó, el romer o el rabet de gat, entre moltes més. Pel que fa a la fauna, un habitant singular és el voltor, que ha tornat a les parets del barranc del Cint d’Alcoi.

Però la Mariola és molt més que una gran serralada d’herbes i paisatges diversos: és un dels espais naturals més arrelats a la cultura popular valenciana, que arrossega un vincle històric amb els pobles que abriga i els seus habitants, des de Banyeres de Mariola fins a Agres, Alfafara o Muro del Comtat, passant per Bocairent, Alcoi i Cocentaina.

Les enormes dimensions i la tradició han permès l’existència de camins per a tots els públics. El més llarg és la Ruta de les Caves, set quilòmetres des d’Agres fins a la cava Arquejada, un pou de neu del se- gle XVII que destaca pels seus arcs d’estil gòtic i forma hexagonal. En la part més alta del camí, es contempla de ben a prop el majestuós Montcabrer (1.390 m), cim culminant de la serra. Igualment recomanable és el Camí d’Aigües, fins al naixement del Vinalopó, a Banyeres.

Ja al municipi d’Alcoi, hi ha passejades més curtes i senzilles partint a peu des del mateix nucli urbà. Per exemple, la pujada a la creu de Sant Cristòfol, amb una panoràmica magnífica de la ciutat, o el recorregut per l’emblemàtic barranc del Cint.