Quan fa una vintena de milions d’anys la mar va abandonar la serra de Mariola, que separa l’Alcoià del Comtat, la zona va deixar de ser una illa i va emergir a la superfície un dels territoris més singulars del País Valencià, amb valls creuades per rius que van ser el bressol d’una indústria potent i unes muntanyes que configuren l’orgullós i omnipresent perfil de la zona. El caràcter illenc, tanmateix, no va desaparèixer.
Pujar fins al Menejador, el cim més alt de la zona, és una de les poques maneres que tenen els habitants de l’Alcoià, instal·lats a uns cinquanta quilòmetres de la mar, de poder veure’n el blau. A 1.352 metres, en la muntanya que corona un dels paratges que dóna caràcter a la comarca, el Parc Natural de la Font Roja, i sobrevolant les dues poblacions més importants, Alcoi i Ibi, no hi ha cap altra sensació que la de llibertat. El perímetre de muntanyes que envolta la vida dels seus habitants queda aleshores allà avall. I les foies en què se situen les ciutats, més avall. Però, per poder veure cel a l’horitzó, cel i res més, els veïns d’aquesta zona, a mig camí entre els tarongers de l’horta valenciana i el quasi desèrtic sòl del sud d’Alacant, han de fer aquesta excursió de més de dues hores. La resta del temps, l’únic que veuen són muntanyes i més muntanyes que configuren la seua geografia física, però també la humana.
L’Alcoià és una terra de contrastos: la creuen les foies d’Alcoi i Castalla i la voregen cims per tot arreu, molts dels quals superen els mil metres, una altitud abastable en una zona que té el poble més elevat de les co- marques meridionals valencianes, Banyeres, situat a 816 metres sobre la mar. Les ciutats tenen els seus propis desnivells per on circulen rius com el Vinalopó o els afluents del Serpis, de gran importància en la industrialització del País Valencià.
Els cims que voregen l’Alcoià per tot arreu superen en molts casos els 1.000 metres
A la capital de la comarca, aquestes petites valls, amb desnivells de fins a cinc-cents metres, van obligar els seus habitants a idear la manera de salvar-los per continuar creixent i, avui en dia, Alcoi és coneguda com la ciutat dels ponts. La mar queda a una hora de cotxe, però l’aigua està present a la comarca: Tibi té el pantà més antic del continent europeu en funcionament (les obres van començar en 1580) i podria dir-se que els habitants d’aquestes terres pateixen la síndrome de la insularitat: resguardats per les muntanyes que els envolten, de vegades aquesta seguretat es transforma en un ofec que els impulsa a fugir per, això sí, declamar el seu origen allà on van.
Revolució industrial única
I és que la de l’Alcoià és una gent singular. Pràcticament aïllats durant segles per l’orografia, els seus habitants van haver de crear un món propi entre les quatre parets en què es convertia l’entorn natural. I no es van quedar curts: Alcoi va ser, de fet, l’única ciutat valenciana on es va viure una revolució industrial que la va catapultar. Ací es van inventar les olives amb anxoves, tot i que la mar quedava lluny. I, en la dècada dels setanta, el Nadal tenia a Ibi i Onil el seu epicentre: dos de cada tres nines fetes en aquell temps a la Península havien nascut en una de les seues nombroses fàbriques. I tot això, amb una difícil comunicació amb l’exterior per les limitacions orogràfiques.
Ho sabíeu?
Un traçat sense tren
S’hi van obrir carreteres, sí, però Alcoi ha esperat durant anys per deixar de ser l’únic nucli urbà de més de 60.000 habitants de l’Estat creuat per una carretera nacional. També s’hi van crear connexions ferroviàries i el tren que enllaçava Alcoi amb el port de Gandia va servir per donar eixida als productes industrials, però el tren cap a Alacant, avui encara reivindicat, es va acabar frustrant, malgrat construir-se’n tot el traçat.
Quin és el veritable valor de l’Alcoià? Sens dubte, la seua gent. Dinàmica i lluitadora, es va créixer davant la dificultat per superar una realitat que haguera pogut deixar morir la comarca entre el silenci de les seues muntanyes. La tossuderia dels seus habitants, entesa de vegades com una certa fanfarroneria, va permetre que la indústria que havien construït en un terreny inhòspit atraguera tot tipus de serveis centrals en una època en què sols s’assentaven en capitals.
Les carreteres milloren la comunicació, però encara s’hi reivindica el tren a Alacant
El vaixell del creixement de la zona havia salpat així del port d’aquesta illa sense saber que el dia en què la comarca veuria, per fi, millorat de manera important el seu contacte amb l’exterior -almenys per carretera-, aquell mateix dia, els seus habitants mirarien cap a les muntanyes amb l’enyor de qui, a causa de la pèrdua constant de teixit industrial, o com a conseqüència d’això, pateix una forta crisi d’identitat.
Aquest article es va publicar en el número 155 del Descobrir (Abril 2011)