Moros o cristians a l'Alcoià

El llegat islàmic després de sis segles de preència de la mitja lluna

Text:
Festes de Moros i Cristians d'Alcoi
Festes de Moros i Cristians d'Alcoi FOTO: Rafa Pérez
25 de març de 2011 a les 00:00
Guardar a favorits

Cada 22 d’abril, vespra de Sant Jordi, els carrers de la ciutat vella d’Alcoi són escenari d’una singular i multitudinària desfilada militar. Al matí, les hosts cristianes passegen la seua marcialitat a ritme de pasdoble i timbals; de vesprada, és la cadència sensual del bàndol de la mitja lluna la que fa la seua entrada a plaça, tot amarat pel so de xaramites i marxes mores.

És la festa de Moros i Cristians, una enlluernadora eclosió de colors, músiques, sorolls i aromes que durant tres dies comparteixen alcoians i milers de visitants. No solament a Alcoi; en molts pobles i viles de l’Alcoià i les comarques que el volten celebren festes amb el mateix fil argumental: el triomf cristià sobre els moros.

Des de fa segles, els alcoians honoren així el seu patró, sant Jordi, a qui l’imaginari popular atribueix el paper de miraculós salvador de la vila davant un atac sarraí, i poc o gens importa que, en realitat, aquella escaramussa acabara amb una sonada derrota dels cavallers de Jaume I. L’indret on tingué lloc la desfeta encara és conegut hui com el barranc de la Batalla, i durant segles aquest lloc ha estat l’única eixida que travessa en direcció sud les muntanyes que reclouen Alcoi. No és estrany, doncs, que uns cavallers nouvinguts i desconeixedors del territori que s’estenia cap a migjorn caigueren fàcilment en les urpes de guerrers que es movien per la terra que havia estat seua durant segles, des que al principi del segle VIII arribaren els primers clans berbers.

Gastronomia

L’herència àrab als fogons

La presència musulmana va bastir una potent agricultura que revolucionà la producció alimentària i, així, la dieta d’aquest territori. A banda d’introduir productes com la carxofa, l’albergínia o els cigrons, la cultura àrab és importadora de colors (safrà, pebre roig) i aromes (comí, alfàbega) que romanen en la nostra cuina: encara es cuinen guisats a la cassola que remeten als tagins magribins, es couen dolços d’ametlla en forma de mitja lluna o s’elabora un putxero bullit que recorda el cuscús.

A Alcoi és d’obligada degustació el pastís de carn, amb un contrast de canyella i carn picada quasi igual que la bastela del nord d’Àfrica. I un dels tresors culinaris locals, la bajoca farcida (pebrot farcit d’arròs), sembla una variació del pilaf turc. Sense oblidar el catàleg de dolços d’herència àrab, com l’arrop, les monjàvenes o, és clar, el torró.

Sis segles de presència per força han de deixar una empremta al territori, i aquesta encara és ben visible a l’Alcoià i, sobretot, al Comtat. N’hi ha prou de passejar pel barri del Raval de Cocentaina per apreciar la trama urbana andalusina, evocant els carrers de qualsevol poble del Magrib. O de contemplar des de lluny els pobles que s’escampen per les valls del Comtat, cadascun amb el seu campanar com a minaret i envoltats de terra minuciosament abancalada.

Segles de civilització cristiana han esborrat gran part d’aquesta empremta, però encara el paisatge remet a l’època en què aquestes terres i els seus habitants estaven sotmesos al califat de Còrdova. De tants anys de dominació islàmica, en queda pràcticament tota l’estructura agrícola del territori tal com la coneixem: fou aleshores quan s’establiren les hortes, gràcies a una complexa i intel·ligent xarxa hídrica, i també s’ordenà el secà en bancals que salvaren els desnivells del terreny.

De tants anys de dominació islàmica, en queda gairebé tota l’estructura agrícola

Un altre dels testimonis que donen fe d’aquesta pregona empremta àrab és la toponímia. Hi ha Benifallim, Almudaina, Benàmer o Biar. Hi ha el mateix nom d’Alcoi, i també barriades de la ciutat que s’anomenen Benissaidó o Uixola, denominacions que corresponen a les alqueries àrabs que es trobaven allà abans de la fundació de la ciutat cristiana, a l’actual emplaçament del centre històric.

I hi ha altres testimonis. A banda de materials com làpides, monedes o cànters decorats amb inscripcions àrabs que poden contemplar-se al Museu Arqueològic d’Alcoi, hi ha vestigis constructius d’importància. Encara poden ser admirades interessants restes com la volta interior de la torre principal del castell de Biar, d’origen i estil almohade. O la Torre de Sena, una construcció adossada a una masia entre Penàguila i Benifallim, que presenta la tipologia típica d’aquestes fortificacions que començaren a construir-se a la vora dels llogarets habitats. L’objectiu era defensar-se de les incursions cristianes que precediren la conquesta.

Cultura popular

Les batalles més lúdiques

La festa de Moros i Cristians recrea amb desfilades i batalles d’arcabusseria l’enfrontament que es va produir a l’edat mitjana en aquest territori. Cada localitat té les seues peculiaritats a l’hora de reviure l’episodi de la conquesta, però generalment el que succeeix és que els moros prenen la ciutat durant un o més dies, fins que els cristians tornen a conquerir-la. L’organització de la festa corre a càrrec de les filades -o comparses-, que durant tot l’any es preparen els vestits. A Alcoi i Banyeres de Mariola, les celebracions tenen lloc del 22 al 24 d’abril, coincidint amb el dia del patró, sant Jordi; a Muro, el segon cap de setmana de maig; a Cocentaina, la segona setmana d’agost; a Biar, del 10 al 13 de maig; a Castalla, a l’inici de setembre; i a Ibi, el segon cap de setmana de setembre.

A l’Alcoià s’establí el límit de l’avanç de Jaume I. Precisament, cada any al poble del Camp de Mirra (nom que procedeix del terme almizra, paraula àrab per dir ‘frontera’) es representa un muntatge teatral que recrea el pacte entre les corones de Castella i Aragó a l’hora de repartir-se la terra conquerida. El límit es traçà a partir de Biar, i per aquest motiu la zona presenta tants castells i tan imponents. La majoria s’edifiquen sobre antigues fortificacions musulmanes, i en molts encara queden restes anteriors a l’època de la conquesta.

El poble del Camp de Mirra recrea, cada any, el repartiment de terra entre Castella i Aragó

Encara, entre els testimonis àrabs que romanen al territori destaquen els despoblats moriscos. Al Comtat i la Marina Alta es poden visitar les restes de poblats que ocupaven els darrers musulmans que habitaren aquest territori, aquells que, malgrat haver estat batejats públicament, no van poder evitar la seua expulsió l’any 1609. Les restes d’aquells habitatges, d’antigues almàsseres i sèquies, continuen transpirant la tristesa d’un exili forçat i precipitat. S’acaben de complir quatre-cents anys d’aquella desfeta que posà fi a segles de convivència entre cultures, una síntesi que marcà per sempre aquestes terres