El passat fabril d'Alcoi

Història dels telers de la capital de l'Alcoià

Text:
El viaducte de Canalejas
El viaducte de Canalejas FOTO: Rafa Pérez
25 de març de 2011 a les 00:00
Guardar a favorits

Diuen que la culpa és del riu. Del riu Serpis o riu d’Alcoi. I també del terreny abrupte que va permetre compensar l’escàs cabal mitjançant salts d’aigua i assuts. Els primers molins hidràulics daten de l’època musulmana i ja el 1310 es tenen notícies de l’aplicació de l’aigua fluvial en activitats manufactureres. Els molins fariners van conviure amb els dedicats al tèxtil, i molts es van acabar convertint en molins paperers. A la darreria del segle XVIII més de la meitat de la població es dedicava a les manufactures i Alcoi concentrava més del 60% dels molins paperers de l’aleshores Regne de València. I restava encara per arribar la Revolució Industrial.

Però no és possible que l’Alcoi fabril que va configurar la ciutat actual, aquell que va descriure Isabel-Clara Simó a la novel·la Júlia, s’explique només a través d’un riu que ni tan sols ho és pròpiament fins que s’hi uneixen els rierols Molinar i Riquer.

No pot ser que la ciutat de forts vincles econòmics i socials amb Terrassa, Sabadell o Mataró i a la qual alguns anomenaven la xicoteta Barcelona o la
Barceloneta
ho dega tot a un riu tan escarransit. Alguna cosa hi hauran tingut a veure també els homes.

A prop de la part alta d’Alcoi es troba el paratge del Molinar, escenari clau de la primera industrialització. Junt a l’edifici modernista que cobeja el naixement del riu, hi havia una gran concentració de molins que aprofitaven les aigües netes de capçalera. En el segle XIX l’adquisició de màquines va permetre centralitzar a la fàbrica tot el procés de producció. En el primer quilòmetre del barranc del Molinar es va crear una autèntica ciutat industrial.

Les cases modernistes d’alguns carrers mostren l’opulència de l’Alcoi burgès

Historiadors i membres de l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial han elaborat al llarg dels anys diversos projectes per a la restauració i conservació de les restes d’aquest complex fabril amb finalitats museístiques. Tot el que s’ha aconseguit és la declaració de Bé d’Interès Cultural com a conjunt històric i la restauració d’un dels edificis sense cap finalitat concreta. Mentrestant, el visitant que vulga trobar alguna cosa més que runes, haurà de disposar d’una mirada arqueològica o d’un bon guia.

De la mateixa manera que al llit del Molinar, la ribera del riu Riquer es va convertir en un formiguer de fàbriques. Els veïns de les localitats rurals hi arribaven en massa a la recerca d’una feina. El nombre d’habitants es va multiplicar. El teixit social, en canvi, es va dividir: d’una banda, els obrers, i d’una altra, els amos. L’arquitectura local és mostra evident d’aquesta divisió. Carrers com el de Sant Llorenç o el de Sant Nicolau, amb edificis modernistes com la Casa del Pavo o el Círculo Industrial, mostren l’opulència de l’Alcoi senyorial. En barris com el Raval Vell o el Partidor els treballadors vivien amuntegats.

L’activitat productiva que havia començat amb el tèxtil i després amb el paper es va estendre en sectors com la foneria i s’escampà en localitats com Banyeres de Mariola o les comarques del Comtat i la Vall d’Albaida. L’època daurada va coincidir amb la Primera Guerra Mundial, quan la producció local de paper de fumar i també de tèxtil esdevingué subministrament de primera necessitat per als països en conflicte. Amb els ingressos generats es van construir grans edificis fabrils, com ara els de Ferràndiz i Carbonell, actualment seu de la Universitat Poli- tècnica de València, o l’edifici de Pape- leras Reunidas, ara reconvertit en l’Institut Tecnològic Tèxtil AITEX.

Propostes

Els molins paperers de Banyeres

També dedicada a la indústria, Banyeres de Mariola es va erigir com a segon centre productor de paper de fumar darrere d’Alcoi. Des de l’any 1997,m Banyeres disposa del Museu Valencià del Paper i darrerament s’ha recuperat l’anomenada Ruta dels Molins, una senda en plena serra de Mariola que connecta tres fàbriques de paper de fumar dels segles XVIII i XIX. Es tracta dels molins de l’Ombria, Pont i Sol, edificis de grans dimensions i capacitat de producció, com mostra el fet que només al molí Sol es fabricaren un centenar de marques de paper de fumar.

Fruit de la seua història i del seu encant, el centre històric d’Alcoi és també, des de fa anys, Bé d’Interès Cultural. Però els successius governs municipals han demostrat tenir moltes altres prioritats abans que la conservació d’aquest patrimoni industrial. Per altra banda, les crisis recurrents, unides a fenòmens com la globalització i la competència de les potències emergents, han fet que el municipi optara per posicionar-se com a ciutat de serveis.

No queda tan lluny el temps en què l’edifici més insospitat podia amagar un taller i Alcoi sonava, com deia Ovidi Montllor, a música de telers. Ara, a les aigües del riu, que tant han treballat, els toca descansar. I a nosaltres, que de xicotets jugàvem a endevinar, abans de creuar el pont de Sant Jordi, de quin color haurien tenyit aquell dia les fàbriques l’aigua del riu, ens toca explicar la història.