Torrevella, la sal de la vida

La sorprenent llacuna rosa acull la salinera més productiva d'Europa

La llacuna rosa és un dels racons més singulars d’aquesta explotació salinera
La llacuna rosa és un dels racons més singulars d’aquesta explotació salinera FOTO: Helena G / Getty Images
25 d'abril de 2021 a les 00:00
Guardar a favorits

Observar a través de l’opció satèl·lit de Google Maps el litoral del Baix Segura crida de seguida l’atenció. Envoltant per l’interior el nucli urbà de Torrevella, un dels principals centres turístics de sol i platja de la Mediterrània, hi ha dues extenses llacunes costaneres. Una d’aquestes, la de la Mata, és d’un previsible color verd fosc. L’altra, la de Torrevella, llueix un sorprenent i vistós rosat. En tot el planeta només hi ha una trentena de llacs i llacunes d’aigües de color rosa d’una certa extensió, i només un parell a l’Europa occidental -sense comptar que, a l’albufera de València, hi podem trobar també el petit Racó de l’Olla.

La de Torrevella és la més extensa del continent. I, a més, acull una de les deu principals salines del món -i la número u europea en producció- perquè és l’única on es pot collir sal al llarg de tot l’any, per la seva singularitat. D’aquí en surten més de 600.000 tones a l’any, la major part de les quals s’exporten a desenes de països per destinar-les a una quantitat quasi inimaginable d’usos (més de 14.000!). L’hivern passat, la tempesta Filomena, que va disparar la demanda de productes per netejar de neu i gel carrers i carreteres a tota la Península, els va obligar a duplicar els torns de treball. Però no tota aquesta sal es genera directament a la llacuna rosa. La cosa té truc.

L’única salina amb aigua permanent

Mentre que a les altres explotacions, com les pròximes de Santa Pola, es deixa evaporar en basses de poca fondària aigua de mar, o d’alguna llacuna, o extreta d’una mina, fins que a l’estiu el clorur sòdic ja quasi eixut qualla i es pot recol·lectar, a Torrevella “fem la collita en humit, tenim l’única salina amb làmina d’aigua permanent del món”, explica Pedro A. García, responsable de seguretat i medi ambient, nét i nebot de saliners. La llacuna té una concentració de sal tan elevada que unes barques especials la poden arrencar del fons -a un màxim d’un metre de profunditat- amb unes espàtules onze mesos a l’any (l’altre fan manteniment).

A les aigües del llac rosa s'arriba als 350 grams de sal per litre d'aigua, gairebé com al mar Mort

L’aigua de mar conté uns 30 grams de sal per litre, mentre que a les aigües tenyides de rosa de Torrevella s’arriba als 350 grams, gairebé com al mar Mort, que és quan el clorur de sodi precipita i cristal·litza, la qual cosa permet recollir-lo encara que estigui submergit. Però arriba a aquesta altíssima concentració amb ajudes exteriors. D’una banda, la llacuna de la Mata (de 700 ha) està connectada amb el mar per un canal anomenat El Acequión. Per aquest canal arriba líquid de la Mediterrània, que s’escalfa sota el potent sol d’aquestes contrades fins a fer-li assolir els 150 grams de sal per litre, i llavors es bombeja cap a la de Torrevella (de 1.400 ha).

Però, a més, des de la dècada del 1970 arriba al llac rosat més aigua salada, aquesta amb ni més ni menys que 300 grams de sal per litre, viatjant des d’un diapir (una mena de muntanya de sal) situat al Pinós (al Vinalopó Mitjà), a través d’un salmorraducte de més de 50 quilòmetres de longitud, la qual cosa va permetre més que duplicar la producció.

Tot plegat satura la llacuna rosa i en fa l’aigua inviable per a qualsevol forma de vida que no sigui la Dunaliella salina, una alga microscòpica per a la qual aquell bany hipersalat és un paradís, i que és la que li dóna la seva tonalitat inusual que, s’ha de dir, no sempre resulta igual d’evident i d’espectacular. Depèn en gran part de la incidència del sol, i també de la concentració de microorganismes rosats. Normalment, el millor moment per gaudir de l’espectacle és a finals de l’estiu. L’any passat, les fortes llevantades van bolcar-hi massa aigua dolça i terra i durant mesos la llacuna va perdre el seu color.

Les dues llacunes, on el bany està absolutament prohibit, formen part d’un parc natural que ha de coexistir amb una aglomeració estiuenca de 400.000 persones (si més no abans de la pandèmia, estan assetjades per enormes urbanitzacions) i els seus gossos, que embruten molt i espanten la fauna, amb l’explotació salinera i amb l’impacte que sobre les seves aigües tenen altres activitats humanes pròximes, especialment l’agroindústria, que hi vessa aigües carregades d’adobs i productes tòxics, explica el seu director i conservador, Francisco José Martínez -que també és el responsable d’uns altres tres espais protegits d’aquelles contrades: el Fondo d’Elx, les salines de Santa Pola i la serra d’Escalona.

Es tracta d’un ecosistema dur, fràgil i una mica degradat, amb escassedat d’aigua, però on en un dia pot ploure el mateix que en la resta de l’any, intensa radiació solar, elevada salinitat i fort vent, al qual poques plantes s’hi han pogut adaptar. Prop de les ribes, la flora del bosc mediterrani no sobreviu. És el regne d’espècies resistents i rares que expulsen la sal absorbida o l’acumulen al seu interior i després es desfan dels teixits saturats. Són la salicòrnia, la barrella, l’ensopeguera o el seneci.

Com aprofitar la rosada matinal

Una mica més lluny de l’aigua salada ja poden anar fent el llentiscle, el garric, el margalló, l’ullastre, el garrofer o el pi blanc. Des del 2017 s’està restaurant aquesta vegetació dins d’un projecte amb fons europeus, plantant amb un sistema que combina mètodes centenaris de la zona amb alguna innovació pròpia: uns clots de forma cònica dotats de drenatge i unes branques que creen ombratge fan que la poca aigua que hi arriba, com la de la rosada matinal, caigui dins i no s’evapori. Aquest sistema de “plantació extrema” amb el qual han fet arrelar 3.000 exemplars d’arbres i arbustos (volen arribar als 20.000) està aconseguint “un 97% d’èxit”, es felicita Sílvia Mollà, educadora ambiental al Parc des de fa quasi sis anys.

Vista aèria del Parc Natural de les Salines de Santa Pola, situades una mica més al nord que les de Torrevella
Vista aèria del Parc Natural de les Salines de Santa Pola, situades una mica més al nord que les de Torrevella Amoklv / Getty Images

Pel que fa a la fauna, l’any passat, amb l’ajut del confinament per la covid-19 i amb abundància de menjar per les intenses pluges, uns visitants habituals, els flamencs -als quals dóna el seu color rosa el consum de l’alga esmentada i del crustaci Artemia salina, que completa el seu cicle a la Mata quan la salinitat baixa una mica i ho permet-, hi van niuar per primer cop i hi van néixer 600 pollets. El corriol camanegre és una altra espècie emblemàtica de les llacunes, triada pel Parc com a icona per a campanyes de sensibilització a les escoles i entre la societat en general.

Torrevella deu la seva existència a la sal. Malgrat que ja l’explotaven els romans, fins al segle XIV a la zona només hi havia una torre de guaita per prevenir atacs de pirates, la desapareguda Torre Vella, de la qual probablement es van usar els carreus per fer l’església de la Immaculada, i quatre cases de saliners i pescadors -alguns, italians fugits de l’illa presó de Tabarca. El 1777, Carles III va traslladar vora la llacuna rosa -que llavors potser era tres cops més extensa- la seu de l’administrador de l’explotació que tenia a la Mata (la sal era un monopoli estatal). “Allà va començar tot”, sentencia Paco Sala, cronista oficial de la vila. L’Era de la Sal, vora el port, amb el seu embarcador, era la destinació del producte abans de viatjar per mar a tot arreu. Un segle més tard, Torrevella ja era una localitat d’uns 5.000 habitants, pròspera gràcies a la sal, la pesca i la construcció de vaixells, que començava a pensar a gaudir de l’oci. De finals del XIX és l’elegant Casino, amb quadres que imiten els de Goya i un curiós saló d’estil marroquí, enfront del qual hi ha el centenari bar La Marina, que freqüentava Santiago Bernabéu, mentre que a principis del XX, set balnearis on es prenien banys d’aigua de mar escalfada ja permetien albirar el seu futur turístic. 

Visita singular: l'únic lloc on pujar a un submarí

Al port de Torrevella es pot visitar l’únic submarí militar convertit en museu del país -i un dels pocs, potser una dotzena, que hi ha al món. Es tracta de l’S-61 Delfín, construït a Cartagena. Torrevella va proposar al Govern espanyol salvar-lo del desballestament i convertir-lo en atracció turística. “Podia estar en immersió vint dies i baixar a 300 metres de profunditat”, ens explica Rafael Aracil, exmariner militar i ara responsable dels vaixells exposats al port de Torrevella, on també hi ha una de les dinou barques planes que van collir sal a la llacuna rosa fins al 2017.