Per la via verda del Serpis

Passejarem per les riberes del Serpis, a la comarca del Comtat, entre arquitectures rurals, vorejarem pel seu vessant de solana el mític i emblemàtic cim del Benicadell i ens aproparem a l’embassament de Beniarrés.

Text:
En bici per la via verda del Serpis.
En bici per la via verda del Serpis. FOTO: Paco Tortosa
25 de juny de 2014 a les 00:00
Guardar a favorits

Fem un poc d’història. El ferrocarril abandonat de via estreta que unia Alcoi amb el Grau de Gandia va ser inaugurat el 1893 com a solució al transport de carbó des del port saforenc fins a les indústries alcoianes. El 1969 va ser clausurat després d’haver transportat milers de persones i milers de tones del preuat mineral.

El trajecte hui, en el segle XXI, se’ns mostra com un agradable passeig per camí pla i en constant descens. Tot el recorregut preserva contrades naturals d’un valor paisatgístic incalculable. Entre Cocentaina i Muro, la plataforma és asfaltada, i es troba emprada, per tant, com a camí local d’ús agrícola. Després de Muro, cal creuar per on córrer el riu d’Agres mitjançant una alegre baixada i una dura rampa de pujada. L’esvelt pont de ferro, que salvava la barrancada, el va malvendre l’Ajuntament de Muro com a ferralla allà pel 1970. Quina pena!

Abans d’arribar a Gaianes, farem camí fins al llogaret de Turballos. Per què? Allí viu, als peus del Benicadell, una gent que emociona conèixer pel seu projecte de convivència sostenible entre el silenci, un bellíssim paisatge i el fruit del seu harmoniós projecte entre la mare natura.

Recuperem camí. Des de Beniarrés, una estreta carretera ens permet arribar a l’embassament, el qual serveix com a recer d’una interessant fauna piscícola i d’anàtids. Però el treball agrícola es converteix en obra d’art en els vessants de solana del Benicadell. Allí, quan després de centenars d’hores de treball humil, amb burrets, cabassets, sàrries, aixades i molta paciència i tècnica, els nostres avantpassats bastiren la més espectacular lliçó de capacitat de supervivència, la que transmeten els bancalets amb parets de pedra seca, per tal de conrear una sola olivera! El Benicadell és un espectador d’excepció d’una obra d’art paisatgística irrepetible que caldria protegir i preservar amb cura, com si fóra una joia.

Després de Beniarrés, la plataforma giravolta per raconades tranquil·les i relaxants, fins a deixar-nos als peus de les ruïnes del castell de Perputxent, on es fa d’admirar la seua magnífica localització defensiva. Des d’allí estant teniu el poblet de l’Orxa a tret de pedra. Allí la vida té un altre ritme. Hi viuen en pau tan sols 761 veïns i veïnes. Forasters, els justos, donada la seua localització en un cul de sac muntanyenc i de carreteres. Una veritable sort per a tots els veïns i visitants en aquests temps de l’accessibilitat sense fi malaltussa. No sé si entendran el que això significa per a la gent de l’Orxa, que són uns privilegiats!