Amb els seus ponts gòtics i renaixentistes, amb els llargs murs de protecció construïts entre els segles XV i XVII, el Túria determinà una bona part del perímetre i de l’estructura urbana de València. Des de les torres dels Serrans, el visitant pot seguir per la vora del riu part de l’antiga ronda nord, i val la pena que contemple el panorama urbà des d’algun pont, a una banda i a una altra. És una perspectiva extensa, amb les cúpules de teules blaves de Sant Pius V i del Temple —una impressionant i austera construcció neoclàssica—, amb el convent de la Trinitat, amb arbres dins i fora del llit del riu, amb els jardins del Real (el palau se’l va engolir la història), i amb un horitzó d’edificis de tot el segle XX que aporten poc a l’estètica però també són ciutat.
Llavors, des de la Glorieta i el magnífic convent de Sant Domènec —gòtic, és clar—, el visitant por tornar cap al cor del centre històric pel carrer de la Pau, pulcre i bellíssim, obert pel 1900, amb un seguit de cases modernistes dignes de reposada contemplació. I, al fons del carrer, la torre de Santa Catalina, d’estil rococó, delicada, amb una església gòtica que val la pena de visitar.
És aconsellable que, pel camí, us acosteu al palau del Marquès de Dosaigües, que figura com a exemple màxim del barroquisme valencià: en realitat, es tracta de façanes decorades en temps molt recents —potser per culpa del tòpic—, sobre un sever edifici medieval. Però la porta sí que és esplèndidament barroca, i tota sola ja mereix una visita.