Els escenaris de la Catalunya de 1714 al Regne de València

La lluita per defensar els llauradors, els rus i l'autogovern entre Altea, Dénia i Xàtiva

Un detall del portal Vell d’Altea
Un detall del portal Vell d’Altea FOTO: Pelut i Pelat
25 de maig de 2014 a les 00:00
Guardar a favorits

La lluita dels valencians austriacistes contra Felip V va ser ferma i obstinada, especialment en ciutats com Dénia i Xàtiva. Els maulets, defensors dels pagesos i dels furs i les institucions d’autogovern, van ser comandats per un militar brillant, amb un patriotisme de pedra picada: Joan Baptista Basset. Parlem en boca d’ell per narrar en primera persona una resistència èpica, entre el 1705 i el 1711.

Barcelona. Gener del 1714. Tan sols uns quants ens hi hem quedat. Podria haver marxat a Viena, com molts altres oficials han fet. Podria haver gaudit d’un retir tranquil en la cort de l’emperador, a qui he servit amb lleialtat absoluta durant més de trenta anys, com a general del seu exèrcit i fins i tot com a ajudant personal. Però no puc oblidar que he nascut a la Corona d’Aragó, que sóc fill de l’horta de València, i que en aquests dies en què els canons ressonen sense descans, la meua bandera no és altra que la de Santa Eulàlia, tan semblant a la nostra del Rat Penat.

He triat quedar-me i lluitar en aquest combat, el darrer, dirigint els artillers i els enginyers en la defensa de la ciutat. Jo, que a punt de complir seixanta anys he esquivat la mort en vint setges i onze batalles.

Que lluny han quedat els dies de glòria, en què la victòria semblava segura! Aquells dies feliços en què el meu enyorat país es va rebel·lar amb coratge i gosadia contra l’opressió del Borbó! I que cruel i despietada seria la seua venjança!

“La primera ciutat de la Corona d’Aragó en jurar obediència a Carles III va ser Dénia”

Tot va començar a Altea. Recorde quan vam albirar la seua badia, flanquejada al sud per les penyes de l’Albir i al nord pel morro de Toix. Era el 10 d’agost del 1705. La flota aliada, formada per cinquanta navilis anglesos i holandesos, amb vuit mil homes i el mateix arxiduc a bord, havia partit de Lisboa a les acaballes de juliol. El seu objectiu era conquerir Barcelona, no València. Però jo no podia quedar-me de braços plegats mentre navegàvem per aquell mar, sabedor com era dels ànims de revolta dels meus paisans.

A les serralades del Comtat i la Marina hi havia tot un exèrcit de camperols que havien lluitat i perdut a la revolta de la Segona Germania. No estaven organitzats per fer una guerra, però tenien armes i molta fam de justícia i llibertat. Així ho vaig poder comprovar quan em vaig entrevistar amb Francesc Garcia d’Àvila i Joan Gil Cabezas, mentre la nostra flota feia l’aiguada al riu d’Algar.

No era la primera vegada. Feia més de dos anys que s’havien iniciat els contactes i els dos agents, l’un de Gandia, l’altre d’Ondara, havien anat guanyant partidaris per a la causa, recorrent heretats i alqueries amb la promesa d’abolir el règim senyorial. Però he de dir ací que no solament el camp i els maulets ens feien costat. Molts frares i rectors, entre ells el mateix d’Altea, Martí Morales, cridaven a la insurrecció des dels púlpits. I a les viles i les ciutats, botiguers, mercaders i artesans ens donarien sobrades mostres del seu sentiment antifrancès i la seua lleialtat dinàstica.

Les casetes blanques són molt característiques de la vila d’Altea, ubicada en una badia que queda tancada al sud per la serra Gelada i la punta de l’Albir
Les casetes blanques són molt característiques de la vila d’Altea, ubicada en una badia que queda tancada al sud per la serra Gelada i la punta de l’Albir Pelut i Pelat

Un dia després de la nostra arribada a Altea, Francesc Garcia ja havia format un cos de voluntaris amb mil homes armats. Havia travessat l’estret del Mascarat pel marge del barranc Salat, havia proclamat rei Carles III en trenta llocs i cinc viles, entre les quals hi havia Altea, Ondara, Calp, Benissa i Xaló, i amenaçava Dénia des de terra.

Dénia, la capital del marquesat, era una població d’unes cinc-centes cases, protegida per un castell fort i inexpugnable. Des d’Alacant fins a Vinaròs, no hi havia cap altre port com aquell, on guarir-se dels temporals i els atacs dels pirates, i des d’on, cada vegada més, s’exportaven cap al nord d’Europa les panses i ametles que es cultivaven a la comarca.

Allí, entre llaüts de pesca i fragates, vam fondejar les nostres naus el matí del 17 d’agost del 1705, mentre l’Armada de l’arxiduc continuava cap al Principat. Dénia, amb els seus tres recintes emmurallats, la seua marjal i la llacuna del Saladar, ens va rebre cautelosa. Aquella mateixa nit, però, el governador Pasqual de Perellós va pegar a fugir. Poques hores després, el denier Felip Antoni Gavilà, en nom del marqués, ens lliurava les claus de la ciutat, i jo mateix proclamava l’arxiduc Carles rei de València, amb el consentiment de tots els veïns i el decidit suport del clero.

Era la primera ciutat de la Corona d’Aragó que reconeixia Sa Majestat i li jurava obediència. A la plaça on s’alça la seu del Consell, amb la seua façana de pedra picada d’origen marí -que anomenen tosca de Xàbia-, i als carrers Major i Loreto, on residien les famílies més benestants, la celebració es va perllongar fins entrada la matinada, i es van encendre focs i cremar llits per festejar el jove monarca.

Sabíem que la resposta del duc d’Anjou no es faria esperar, i de seguida començàrem les obres de fortificació de la vila i el castell. Ens havíem de preparar. El primer setge a la ciutat no acabaria fins a l’11 de setembre. Després en vindrien dos més, molt més ferotges. L’un, després de la desfeta d’Almansa, el juny del 1707, on resistiríem fins a tres assalts del cavaller d’Asfeld. I el darrer, el definitiu, en novembre del 1708. Només després de dies d’intensos bombardejos, amb la ciutat destruïda i els seus camps arrasats, la capital de la Marina es rendia als Borbó. Però de tot això ja en parlaré més endavant...

Al cor tinc Dénia, ciutat valerosa i austriacista, des d’on començaria la rebel·lió i la guerra al meu país, hui humiliat i desconegut! Allí també, a la vora del vell Montgó, vaig plorar la mort de ma dolça mare, Esperança Ramos, soterrada al convent de les monges agustines, i la pèrdua del meu gran amic Jordi de Hessen-Darmstadt, caigut a Montjuïc.

A Dénia vaig esperar sense èxit que el nostre rei, presa ja Barcelona, ens enviara unes tropes que mai no van arribar. Aquell desembre del 1705, però, a favor nostre, hi jugarien dos fets del tot inesperats: la retirada cap a Catalunya de l’Exèrcit botifler que ens assetjava des del rierol del Molinell i la decisió del coronel Rafael Nebot de desertar del bàndol borbònic.

“L’exèrcit dels botiflers avançava amb el terror com a estendard”

Amb el seu regiment de cavalleria, els miquelets i algunes companyies de voluntaris, el 10 de desembre a trenc d’alba entràvem en Oliva. Tot seguit preníem Gandia, Tavernes de la Valldigna i Alzira. Sense combats, sense baixes ni represàlies. Al nord i al sud del país, viles i ciutats s’adherien a Carles III. I mentre avançàvem cap al Cap i Casal, gentades de la Ribera i de Xàtiva se’ns unien. Alguns portaven espases, d’altres, escopetes, i la majoria només anaven armats amb pals.

El 16 de desembre, un dels dies més joiosos de la meua vida, entràvem en València. Mai no podré oblidar l’eufòria desbordada dels meus veïns i germans donant-nos la benvinguda! Els sons greus dels caragols, símbol dels maulets, i l’alegre multitud d’homes i dones de l’horta, uns en egües i saragüells, d’altres engalanats amb les millors robes, tots lluint llaços grocs, el color del nostre rei, aclamant-me com a heroi i llibertador!

Breu, però, va ser el gaudi. Els reforços militars continuaven sense arribar i vaig haver d’afrontar la defensa de la ciutat amb un exèrcit d’homes plens d’entusiasme, però sense cap preparació. Aquell hivern, els francesos ens derrotaren en Xiva i Burjassot, calaren foc de manera salvatge a Vila-real i Quart de Poblet, i saquejaren Ontinyent amb violència desaforada. Els botiflers avançaven amb el terror com a estendard i quatre anys tardarien encara a sotmetre’ns com a poble.

Ignominiós confinament

L’estiu del 1706, l’arribada a la capital del regne del general anglès Peterborough va significar el meu ignominiós empresonament. Mai no m’han faltat enemics, i aquella no seria ni la primera ni l’última vegada que em tancarien. Al carrer la gent cridava “visca Basset!”, molt més que no “visca Carles III!”. Però aquell injust confinament duraria massa. Em va privar de la companyia del meu rei, que durant mig any va instal·lar la seua cort al costat de l’albufera de València. I sobretot em va impedir plantar cara a l’enemic als camps d’Almansa l’abril del 1707. Només després d’aquella infausta derrota, em van deixar en llibertat.

Els xativins estaven disposats a donar la vida defensant la seua terra

Immediatament em vaig dirigir cap a Dénia. Xàtiva, mentrestant, era amenaçada per les tropes francocastellanes comandades pel cavaller d’Asfeld, que amb els ànims inflamats per la victòria i onze mil homes armats, avançaven pel camí reial de Castella cap a la segona ciutat del Regne. Els xativins, unes 2.300 ànimes, estaven disposats a donar la vida defensant la seua terra, envoltada d’hortes i arrossars, i per fer-los costat s’aprestaren les milícies de moltes viles de les comarques veïnes, que encara resistien, i els miquelets encapçalats per Josep Marco, el Penjadet.

L’atac es va iniciar el 22 de maig del 1707 des del raval de les Barreres. Els canons de D’Asfeld tombaren la torre de Monfort i obriren una bretxa per les muralles. Conqueriren Xàtiva casa per casa, en una acarnissada lluita cos a cos que deixà els carrers de la ciutat de les mil fonts sembrats de cadàvers.

Però el més aterridor de tot és pensar que el propòsit de cremar-la ja estava decidit abans de prendre-la. La voluntat reial era fer desaparèixer Xàtiva per sempre, esborrar tot dret i record, i crear una nova vila, la Colonia Nueva de San Felipe. Abans, però, de reduir-la a cendres i condemnar-la a l’extermini, els supervivents serien desterrats a la Manxa i els seus béns, confiscats i lliurats als vencedors.

El sacrifici de la ciutat de Xàtiva i la seua heroica resistència, que s’allargà durant quinze dies, són com els de Barcelona, des d’on escric aquestes lletres. Han passat més de sis anys des que la meua pàtria va ser ocupada i postrada de dolor. Aquesta lluita, però, encara no ha acabat. Sabem cert que l’hora és greu i que hi ha molt poques esperances, però resistim i resistirem. I el meu cor trist es congratula perquè no estic sol en la batalla: hi ha molts compatriotes valencians ací, i com jo faran costat als germans del nord que ens han acollit en aquests amargs anys d’exili i privacions.

Ara no sols defensem una causa: ara defensem la terra. L’enemic s’acosta i ve amb deler d’escarmentar a mata-degolla, aquesta ciutat tan obstinada a defensar la causa del nostre rei, l’emperador Carles.

La ruta de la crema

A mata-degolla. Així entraren els homes de Felip V en Xàtiva. Molts dels escenaris de l’enfrontament entre les tropes del cavaller d’Asfeld i la població civil es poden recórrer seguint una ruta senyalitzada. L’itinerari comença en la plaça de la Bassa, on es trobava l’antiga porta dels Banys, i ens conduirà per carrers com el de Montcada, amb bellíssims palaus que afortunadament es van salvar de la crema. Passarem per davant de la Seu i l’antic hospital, per places com la de Santa Tecla o Sant Francesc, on un monument recorda la resistència èpica dels maulets i ens podem acostar fins a l’antic convent de Sant Agustí, hui seu del Conservatori i la UNED, i on es va viure un dels episodis més dramàtics, amb la matança de vora setanta persones, entre frares, dones i xiquets. Tot i que no forma part del recorregut, el Museu de l’Almodí és parada obligatòria. Allí es guarda el que ha esdevingut un dels símbols de la ciutat: el retrat de Felip V penjat cap per avall.

www.xativaturismo.com