Agradable per als amants del bon menjar, entretingut per als aficionats a les aus, ideal per als caminants i els viatgers, els amants de la llum del matí o del capvespre, els que passegen a peu, amb barca o bicicleta i aquells a qui els agrada banyar-se en les seues platges. El Parc Natural de l’Albufera presenta una singularitat que convé ressaltar: és un aiguamoll molt accessible, situat a només 10 km de la ciutat de València en direcció sud. És un espai de bullidora humanitat on la protecció de la natura ha hagut de fer equilibri entre jocs d’interessos variats: agricultura, pesca, caça, turisme, patrimoni, gastronomia i educació. Un lloc emblemàtic on natura, tradició i oci es mesclen a parts iguals.
L’Albufera és un paisatge litoral en forma de mitja lluna, un antic golf marí que va quedar tancat per una restinga o barra arenosa que es va formar pels sediments aportats pel Túria ajudats dels corrents marins —fa uns 3.000 anys. Amb el temps es va transformar en una llacuna litoral d’aigua dolça. Actualment l’alimenten dues conques, el Túria al nord i el Xúquer al sud. Entre els dos rius hi ha tot un món biodivers, amb hàbitats naturals de caràcter palustre i litoral, el cordó litoral, els fons marins i els hàbitats antropitzats, com els arrossars i els cultius d’horta.
Aquest paradís és molt fràgil. Paloma Mateache, directora del Parc Natural de l’Albufera, alerta sobre la falta d’aigua i, des de la seua posició, tracta d’aconseguir-ne un flux més continu per garantir el cultiu de l’arròs i la permanència de les poblacions d’ocells aquàtics. Com bé diu: “Mentre el Pla Hidrològic del Xúquer no reserve una quantitat específica d’aigua per al llac, caldrà aclamar-se al cel”. Un altre dels seus objectius és aconseguir unes pràctiques agrícoles clarament més sostenibles.
Excel·lent ruta per a la migració
En tots els ambients albuferencs, les aus són bandera del coneixement, la divulgació i la conservació del Parc Natural. Amb una ubicació privilegiada, hi coincideixen les principals rutes migratòries que connecten l’Europa occidental i Àfrica. Cada any hi passen més de 300 espècies. Ens ho confirma Yanina Maggiotto, especialista en turisme ornitològic, presidenta de l’Associació de Guies Birding de la Comunitat Valenciana i responsable de l’empresa Valencia Birding. Viu i treballa al Parc. Una excel·lent acompanyant en el coneixement de la biodiversitat de l’Albufera. De la seua mà, i de la d’altres guies que donen fe dels valors naturals del Parc, podem descobrir els tres grans ecosistemes del territori: la marjal, el llac i la restinga.
Els arrossars són l’espai que els habitants anomenem la marjal. Les seves 14.000 hectàrees inclouen séquies i canals. Un ambient antropitzat amb f luctuacions hídriques estacionals que responen al cultiu de l’arròs i a la pràctica cinegètica. Dels arrossars depenen les aus aquàtiques i les seues cries, ja que s’abasteixen d’invertebrats, micromamífers, granotes i rèptils. És freqüent observar-hi agrons, garsetes i gavines, i, en espais menys inundats, esplugabous. En teulades de casetes de marjal, crida l’atenció la corba marina estenent les ales per eixugar-se.
L’Albufera és un aiguamoll accessible, a tan sols 10 km de la ciutat de València
Els darrers anys ens han sorprès els estols de picatorts, que han vist reforçades les seues poblacions a l’estiu i a l’hivern. Els flamencs han irromput a l’estiu, i a l’hivern se’n poden estimar entre 5.000 i 7.000 exemplars, fet que confereix una estampa i un ambient sonor irrepetibles en el Parc Natural. Si ens perdem sense por pels camins de la marjal, fàcilment veurem els ocells que l’habiten tot l’any o hi estan de pas. El Parc Natural ofereix un bon nombre d’itineraris, així que ens podem perdre pels arrossars amb tranquil·litat —i armats d’uns prismàtics.
Una altra opció que tenim és gaudir d’aquests paisatges des de les altures, per això pugem a la muntanyeta dels Sants, en el terme de Sueca, coronada per una ermita del segle XVII. Des d’ací dalt, ens sorprendrà la seua situació aïllada al bell mig de la plana de la marjal, i la panoràmica a qualsevol punt del Parc és espectacular.
De 13.000 a 2.837 hectàrees
L’altre gran ecosistema del Parc és el llac, que ocupa 2.837 hectàrees. En origen, es tractava d’una llacuna salobrosa de 13.000 hectàrees que s’ha anat reduint per la transformació en camps d’arròs. La vegetació palustre es perllonga formant una orla, on predominen el senill, la boga i la mansega. Aquesta vegetació s’observa també en les illes anomenades mates, com la mata del Fang, de Sant Roc, la Manseguerota, les Rates... Les mates actuen com a dormitoris i com a substrat per a la reproducció d’ocells aquàtics com ànecs, garsetes, agrons i picatorts.
A la marjal és freqüent observar-hi agrons, garsetes, gavines i picatorts
Al llac —i també a la marjal— trobem surgències d’aigua subterrània. Són els ullals, les úniques aportacions d’aigües netes de l’Albufera. Allí s’ubica la vegetació submergida i flotant, com els nenúfars. El tercer gran ecosistema de l’Albufera és el cordó litoral o restinga. És l’espai que hi ha entre la desembocadura del Túria, a la ciutat de València, i el cap de Cullera. Ocupa 900 hectàrees. El tram més cridaner és la Devesa del Saler, un reducte de bosc vora platja de 10 km de longitud i poblat d’arbres, arbusts i plantes arran d’arena. Considerat un paisatge biodivers i emblemàtic, és una de les àrees costaneres més importants del Mediterrani occidental, juntament amb la del bosc de Doñana.
Hi ha mitja dotzena d’itineraris senyalitzats per la Devesa (pel pla de la Sanxa, per la gola del Pujol, pel muntanyar de la Mona, per l’antic tallafoc de la Rambla, etc.) que permeten conèixer-ne els quatre subambients, tots molt interessants. Són la platja, el cordó de dunes mòbils, el sistema de dunes fixes i les mallades.
Una vegetació ben adaptada
La vegetació de les dunes mòbils està molt adaptada a condicions molt dures: la corretjola marina, el cotonet, l’eruga de mar, el borró, el card i l’assutzena marines són autèntiques heroïnes. En les dunes fixes dominen el pi blanc i el pi pinyer, l’abric ideal per als ocells de bosc i per a alguns ocells aquàtics.

La vegetació de saladars es troba en les depressions del terreny conegudes com a mallades, que queden inundades durant la tardor per la composició del sòl (llims i argiles). La salicòrnia, el Plantago i els joncs —en àrees menys salines— són els reis d’aquest ecosistema. Un altre sistema dunar ben conservat el trobem al sud del Parc. Són les dunes del Dosser, a Cullera, que inclouen zones d’horta. Anar-hi ens sorprendrà.
Aquest article es va publicar en el número 259 del Descobrir (Setembre 2019)